Ho sento, però continuo sense entendre res. Em sorprèn que Wikileaks tingui tants defensors que es posicionen de seguida. Això sí, sense tampoc ells voler-ne entendre massa. En aquest país es tracta de prendre partit, encara que sigui per passar l’estona.
Continuo no entenent, encara que no em sorprèn, la mania de fer tants escarafalls a tot el que es descobreix dels altres, mentre passem de llarg de tot allò que ens incumbeix (i ens perjudica). Gran cridòria si els demés han fet això, o allò altre. Als països que adopten aquesta actitud se’ls anomena políticament subdesenvolupats. Jo seré més planer: som un país de xafarders inconscients.
De veritat es volen descobrir coses que ens siguin útils? Doncs mirin, que tots els amants de la transparència d’estètica EGB i entusiastes del senyor Julian Assange, pressionin i demanin explicacions per veure si és cert que el Govern espanyol ha dedicat uns 330.000 milions de euros per ajudar la banca i les caixes (uns 280.000 en avals i uns 80.000 en diners trinco trinco). No m’ho invento pas jo, no. M’ho hagut d’explicar la BBC, que diu que ho ha dit la Comissió Europea. Investiguin, investiguin, i expliquin-me si és cert. Si us plau, facin alguna cosa productiva i sorprenguin-nos amb alguna notícia útil, home.
Jo ho he demanat a tothom que conec. Catedràtics d’universitat, executius de banca, etc. D’aquest dispendi ningú en té la més mínima informació. La transparència aquí és nul·la. Suposo que ja els està bé als de la Moncloa tenir una sèrie de súbdits distrets amb Wikileaks, més amoïnats per l’última anècdota de la Casa Blanca que no pas per les aixecades de camisa locals. Abans es deia que en Franco ens distreia amb el futbol. Doncs ara suposo que es deuen refregar les mans amb la quantitat de distracció que ofereix Wikileaks. Això sí, sempre amb espectacles estrangers. No fos cas.
www.naciodigital.cat
dilluns, 20 de desembre del 2010
dijous, 16 de desembre del 2010
PRIVATITZEU, QUE ALGUNA COSA QUEDA, per Francesc Sanuy
Hi ha coses que ens les hauríem de fer mirar. Per exemple, que en plena crisi econòmica, REPSOL apugi el dividend un 23,53 p.c., mentre ens clava als consumidors uns increments del preu dels carburants d’autèntica aurora boreal. Tot plegat, perquè el president de SACYR, del Rivero necessita que el 20 p.c. del capital de la petroliera que va adquirir a crèdit i que, durant l’època de les vaques grasses, anava pagant amb els beneficis de la mateixa empresa comprada, li representi un ingrés suficient per a cobrir els forats de la seva constructora – Inmobiliaria originaria. I també, perquè La Caixa, amb el 14,12 p.c. del capital, necessita igualment fer calaix per a fer front als seus problemes. El resultat, evidentment, ha significat que SACYR s’emporti 256,5 m. d’euros i La Caixa se’n embutxaqui uns altres 181 m. només per aquest exercici. I, naturalment, que vostès i jo, amables lectors, hem hagut de pagar tot aquest festival amb unes tarifes més altes i sense justificació possible, perquè sempre es produeix el fenòmen que es va quantificar durant el primer semestre del 2009 quan el petroli va baixar un 9 p.c. i, en canvi, el carburant a la benzinera es va augmentar d’un 16 p.c.. I, per si fos poc, Repsol, Cepsa, BP i Galp es burlen, amb preus idèntics, del Tribunal de Defensa de la Competència i marquen a 5.000 benzineres els preus de compra i els de venda. Ja es veu, doncs, en què consisteix la proclamada economia de mercat.
En aquest ordre de coses, tots els moviments en el sector de serveis públics privatitzats sempre es produeix en contra dels usuaris indefensos i esclavitzats sense escapatòria possible. A Madrid, capital europea de l’endeutament municipal, amb els 7000 m. que ha acumulat l’alcalde Gallardón ja es plantegen la privatització del Canal de Isabel II que subministra a meitat de preu que Aigües de Barcelona un líquid element de tan bona qualitat que s’havia pensat en vendre-la embotellada. Molta gent s’ha interessat per aquest negoci, perquè a part de Telemadrid és l’única possibilitat de fer allò del privatitza que alguna cosa queda. De moment ja s’han fet operacions en matèria de clavegueram i d’empreses de seguretat que vigilen la xarxa sota la tutela d’un germà de Mayor Oreja, que es conseller de medi ambient de Madrid. De rebot, però, de la cessió d’aigües de Barcelona per part de La Caixa a la francesa Suez han passat d’altres coses. Se’n recorden de quan ens deien que no es podien allargar les canonades que ja arriben a Montpeller per a fer el transvasament d’aigua del Roïne? Primer va ser el ministre Borrell que va mostrar una idea semblant a la d’Espanya com a “unidad de destino hidràulico en lo universal” i, després, amb motiu de l’ultima sequera, se’ns va dir que no es podia deixar una cosa tan estratègica com l’abastiment parcial de l’aigua en mans d’una potencia estrangera. Doncs bé, ara resulta que se’ls pot vendre tota l’exclusiva d’un servei de primera necessitat en clara contradicció amb els principis anteriorment expressats. Animats per l’èxit d’aquesta operació colonial facilitada per La Caixa que, una vegada més, necessita fer calaix, els francesos d’AGBAR ja s’han postulat per a comprar el Canal de Madrid. I com a mostra de bona voluntat, el primer que han fet és domiciliar a Madrid totes les filials que es dediquen a activitats no regulades. Ja poden endevinar, per tant, on es situaria la totalitat del negoci si els sortís bé la compra d’aquest Canal que fa unes despeses publicitàries astronòmiques i no comprensibles en el cas d’un monopoli a no ser que serveixin per a guanyar-se l’afecte dels mitjans de comunicació agraciats pels anuncis.
A la Cort de les Meravelles hi passen, però, moltes més coses de les quals sovint, en aquest petit racó del Nord-est (Guardiola dixit) ens passen desapercebudes. En efecte, no solament fem un AVE que té estacions com les d’Osca o de Guadalajara on només hi ha un màxim de 15 passatgers diaris i seria més barat pagar-los-hi una “limousine”, sino que també tenen una política aeroportuària que és una autentica passada. Quatre aeroports en un territori tan petit com Euskadi i La Rioja són un excés i una forma de pèssima assignació de recursos. Però, en lloc de rectificar, el govern central ha optat per dur a terme unes inversions descomunals a l’aeroport de León. Una terminal magnifica “made in Acciona-Entrecanales” amb capacitat per a vols transatlàntics és el monument a la desproporció de l’esforç amb el nombre de passatgers que enguany no han passat dels 80.000 tot i que la capacitat és de 5 milions de viatgers. A part que amb una inversió (paraula inexacta quan la despesa no pot traduir-se en rendiments) de 4.000 m. d’euros, León quedarà a dues hores d’AVE de Barajas, després de connectar amb Valladolid. A més a més, de cara a la privatització dels aeroports, el Reial Decret de foment de la inversió traspassa els bens de domini públic que, al seu moment, van ser expropiats per raons d’interès general a una nova empresa (“Aena Aeroports”). Déu n’hi do, oi? Sobretot si tenim en compte que estem parlant de bens immobles aeroportuaris valorats en 15.500 m. d’euros.
En aquest ordre de coses, tots els moviments en el sector de serveis públics privatitzats sempre es produeix en contra dels usuaris indefensos i esclavitzats sense escapatòria possible. A Madrid, capital europea de l’endeutament municipal, amb els 7000 m. que ha acumulat l’alcalde Gallardón ja es plantegen la privatització del Canal de Isabel II que subministra a meitat de preu que Aigües de Barcelona un líquid element de tan bona qualitat que s’havia pensat en vendre-la embotellada. Molta gent s’ha interessat per aquest negoci, perquè a part de Telemadrid és l’única possibilitat de fer allò del privatitza que alguna cosa queda. De moment ja s’han fet operacions en matèria de clavegueram i d’empreses de seguretat que vigilen la xarxa sota la tutela d’un germà de Mayor Oreja, que es conseller de medi ambient de Madrid. De rebot, però, de la cessió d’aigües de Barcelona per part de La Caixa a la francesa Suez han passat d’altres coses. Se’n recorden de quan ens deien que no es podien allargar les canonades que ja arriben a Montpeller per a fer el transvasament d’aigua del Roïne? Primer va ser el ministre Borrell que va mostrar una idea semblant a la d’Espanya com a “unidad de destino hidràulico en lo universal” i, després, amb motiu de l’ultima sequera, se’ns va dir que no es podia deixar una cosa tan estratègica com l’abastiment parcial de l’aigua en mans d’una potencia estrangera. Doncs bé, ara resulta que se’ls pot vendre tota l’exclusiva d’un servei de primera necessitat en clara contradicció amb els principis anteriorment expressats. Animats per l’èxit d’aquesta operació colonial facilitada per La Caixa que, una vegada més, necessita fer calaix, els francesos d’AGBAR ja s’han postulat per a comprar el Canal de Madrid. I com a mostra de bona voluntat, el primer que han fet és domiciliar a Madrid totes les filials que es dediquen a activitats no regulades. Ja poden endevinar, per tant, on es situaria la totalitat del negoci si els sortís bé la compra d’aquest Canal que fa unes despeses publicitàries astronòmiques i no comprensibles en el cas d’un monopoli a no ser que serveixin per a guanyar-se l’afecte dels mitjans de comunicació agraciats pels anuncis.
A la Cort de les Meravelles hi passen, però, moltes més coses de les quals sovint, en aquest petit racó del Nord-est (Guardiola dixit) ens passen desapercebudes. En efecte, no solament fem un AVE que té estacions com les d’Osca o de Guadalajara on només hi ha un màxim de 15 passatgers diaris i seria més barat pagar-los-hi una “limousine”, sino que també tenen una política aeroportuària que és una autentica passada. Quatre aeroports en un territori tan petit com Euskadi i La Rioja són un excés i una forma de pèssima assignació de recursos. Però, en lloc de rectificar, el govern central ha optat per dur a terme unes inversions descomunals a l’aeroport de León. Una terminal magnifica “made in Acciona-Entrecanales” amb capacitat per a vols transatlàntics és el monument a la desproporció de l’esforç amb el nombre de passatgers que enguany no han passat dels 80.000 tot i que la capacitat és de 5 milions de viatgers. A part que amb una inversió (paraula inexacta quan la despesa no pot traduir-se en rendiments) de 4.000 m. d’euros, León quedarà a dues hores d’AVE de Barajas, després de connectar amb Valladolid. A més a més, de cara a la privatització dels aeroports, el Reial Decret de foment de la inversió traspassa els bens de domini públic que, al seu moment, van ser expropiats per raons d’interès general a una nova empresa (“Aena Aeroports”). Déu n’hi do, oi? Sobretot si tenim en compte que estem parlant de bens immobles aeroportuaris valorats en 15.500 m. d’euros.
dimecres, 8 de desembre del 2010
On són els independentistes? , per Salvador Cardús
Una de les preguntes més repetides després de les eleccions ha estat on eren tots els independentistes que s'havien mobilitzat per les consultes o que s'havien manifestat el 10 de juliol. La pregunta, que no neix de la simple voluntat de saber-ne la resposta, sovint ha tingut un to insidiós, com volent dir que potser tot plegat era un bluf i que no n'hi havia per tant. I s'ha tornat a suggerir que això de l'independentisme no havia estat més que una resposta lligada a l'emprenyament per les provocacions habituals: ja se sap com som els catalans, sempre proclius als focs d'encenalls, però després abocats a les reaccions porugues i, per tant, al vot assenyat.
La pregunta, no cal dir-ho, és legítima i fins i tot sembla lògica, vistes les expectatives creades. Però abans de respondre-hi, hi faré dues consideracions. En primer lloc, les altes expectatives sobre la possible incidència de l'independentisme en les eleccions va ser més conseqüència de les moltes advertències en contra d'aquest "perill" que no pas de la mateixa capacitat dels partits independentistes per crear-les. Probablement, l'independentisme va acabar convençut de tenir una força exagerada a la vista de les moltes prevencions que provocava, començant per l'eslògan d'un PSC presentat com a dic de contenció sobiranista, passant per l'espantall que agitava el PP o les crides al vot útil de CiU. En segon lloc, hi ha el fariseisme inacceptable de tots aquells que es van passar setmanes recordant que aquestes eleccions no anaven d'independència sí o no, i que la menystenien assenyalant-ne la dimensió frívola, les divisions internes o els defectes dels candidats. Que ara facin l'orni i preguntin on són els independentistes, com si no hi haguessin tingut cap paper, és una gran impostura.
Ara bé, crec que des de l'independentisme cal ser capaços de respondre la pregunta sense cap mena d'acomplexament. I per fer-ho començaré per una confidència per demostrar que la meva reflexió d'ara no és acomodatícia en funció dels "mals" resultats.
El desembre de 2008 vaig tenir una conversa amb uns amics dels que promovien Reagrupament, llavors en una fase molt primerenca. Es parlava d'un moviment més que no pas d'un partit, però en saber que comptaven presentar-se a les eleccions de 2010, els vaig respondre que em semblava precipitat perquè una oferta política seriosa necessitava un grau de maduració en els continguts i en la tria de candidats que difícilment es podia completar en aquest període de temps. Això és el que he seguit pensant des de llavors: he dit a tothom qui m'ha volgut escoltar que l'independentisme no s'havia de presentar a aquestes eleccions. El risc de populisme, d'enfilar líders amb perfils "salvapàtries" o, en cas d'èxit, d'acabar sucumbint a les tensions de la vida parlamentària, em semblaven massa grans. No sé si els fets em donen la raó, però segueixo pensant que hi ha hagut precipitació. Entenc que es pensés que ara era un moment oportú i que, com s'ha dit, o ara o mai. Però aquest dilema que no fa altra cosa que convidar a la frivolitat i crear frustració. Objectivament parlant, la precipitació ha sigut la mare de l'oportunisme, de la divisió inútil i de l'ambició de curta volada. Tot molt humà, però d'un cost elevat quan no es disposa de recursos abundants.
Així doncs, ¿s'han evaporat tots aquells independentistes que havíem vist a cada cantonada? De cap manera. Quan hom s'allibera de la dependència colonial mental, quan arribes al convenciment que no tan sols t'agradaria la independència del teu país sinó que convé amb urgència i la veus possible, ja no hi ha marxa enrere i l'assumeixes com un deure. Hi ha catalanistes emprenyats, sí. Però els independentistes solen ser catalanistes alliberats de tot emprenyament, o en vies de desprendre-se'n.
Per tant, les eleccions no han cremat als qui aspiren a la independència: hi som tots, sense baixes. I arreu. D'ERC a Solidaritat, d'ICV a CiU i, no en tinc cap mena de dubte, al PSC. A part, és clar, dels que es van abstenir i dels que no han obtingut representació. De manera que, lamentant-ho pels qui voldrien utilitzar els resultats per volatilitzar l'independentisme, en el recompte hi som tots, si no algun més.
I què ha de fer l'independentisme ara? En primer lloc, en una societat complexa com la catalana, seria absurd esperar que només tingués una veu pública. ERC ha de recuperar el seu espai, Solidaritat l'ha de buscar, i hi ha lloc per a les CUP i per moviments cívicopolítics com Reagrupament i altres. I fins i tot CiU acabarà havent de trobar la seva via. La somniada unitat no tan sols és impossible, sinó que seria perniciosa per a la pluralitat democràtica.
En segon lloc, cal que el projecte independentista maduri, que s'ompli de contingut i que tingui un o diversos fulls de ruta plausibles. I, finalment, cal fer una intensa tasca tant de difusió dins del país com internacionalment, i de pressió sobre les decisions polítiques a tots els nivells de l'Administració.
Que on són els independentistes? Per tot arreu.
www.ara.cat
5-12-2010
dimarts, 7 de desembre del 2010
“Faites vos Jeux”!, per Francesc Sanuy
"L’ingrés de la venda d’un 30 p.c. del negoci del joc representa una aportació efímera en la solució dels grans problemes d’un govern"
Aquests país s’ha convertit en un serial per entregues que constantment ens causa un ensurt o ens deixa bocabadats amb una sorpresa. Probablement, una de les raons que expliquen aquesta trajectòria tan variable que ens neguiteja sigui que el primer ministre ZP sembla que s’hagi quedat paralitzat con un conill enlluernat pels fars d’un cotxe. O bé que “in extremis” i pressionat pels governs estrangers o els organismes internacionals, faci viratges espectaculars i, d’un dia per l’altre, amb brusquedat i contradicció, passi a fer una política completament diferent. Ja ho diuen els informes de la diplomàcia americana filtrats pel Wikileaks que “és un home d’astúcia felina” i, per tant, impredictible. I, pendent, com està, del regat curt i del qui dia passa, any empeny, acaba de fer dues maniobres insòlites. La primera, declinar la participació de la cimera iberoamericana de Mar del Plata i cedir tota la representació al Rei. I la segona, deixar en mans de Rubalcaba el rol presidencial executiu en el conflicte dels controladors aeris.
Potser temia haver de comparèixer a la reunió d’ahir de la UE on, finalment, no sembla que s’hagin pres decisions transcendentals i que prèviament s’han fet servir les videoconferències. Malauradament, la trobada va coincidir abans d’ahir amb la publicació per part del Financial Times del “ranking” dels ministres de finances dels països de l’Eurozona. Els criteris de valoració eren capacitat política, resultats de les mesures econòmiques i credibilitat en els mercats. I la ministra Salgado va quedar penúltima just per davant del ministre Lenihan d’Irlanda.
És, doncs, en aquest marc inestable i amb aquesta presa de decisions vacil•lant que s’han anunciat les últimes privatitzacions o la puja d’impostos sobre el tabac per a que l’Estat pugui arribar a final de mes. Que els assalariats i les classes mitjanes ja fa temps que malden per a aconseguir-ho, amb la circumstància agreujant que les famílies ja fa temps que s’han hagut de vendre la coberteria. Ja saben segurament allò que diuen els anglesos: quan un convidat a casa teva es passa el sopar dient que és molt honrat, abans que no se’n vagi, repasso sempre si em falten culleretes. Bé, en tot cas, a part dels aeroports, ara toca privatitzar les loteries. Aparentment, la fórmula serà la transformació de la LAE (Loteries i Apuestas de l’Estat) en una societat mercantil. Pocs dies abans, el Secretari d’Estat d’Hisenda, Carlos Ocaña, va descartar la privatització en una intervenció parlamentària, però Zapatero es veia forçat a escurar-se les butxaques i anunciava la privatització d’un 30 p.c. Seria convertir la ONLAE en una mena de SEPI (Societat Estatal de Participacions Industrial) i a la Llei de Pressupostos pel 2011 ja recull en una disposició addicional aquesta possibilitat.
Lògicament, les més de 4.000 administracions de loteries no saben com les afectarà el nou sistema i tot això els passa just en vigílies del sorteig de la grossa de Nadal. S’està improvisant, doncs, en relació a una activitat que té 270 anys d’història, que en tant que loteria nacional estricta, segurament és la més gran del món i que es manté com un eficaç instrument de recaptació fiscal, atès que dediquem 210 € anuals per capità als jocs del sector públic. L’únic sector privat que supera la facturació de la LAE és el de les màquines escurabutxaques. Per tant, és possible que la cessió d’un 30 p.c. del negoci a les empreses privades sigui pa per a avui i fam per a demà o matar la gallina dels ous d’or només per a demostrar que el govern està disposat a passar el rasclet. De fet, l’ingrés de la venda d’un 30 p.c. del negoci del joc representa una aportació efímera en la solució dels grans problemes d’un govern que ha de retallar despeses i augmentar ingressos en una situació de crisi que no afavoreix precisament la recaptació d’ingressos.
Fa talment l’efecte que es matin mosques a canonades. No seria més lògic fer pagar més al més rics o als beneficis extraordinaris de pilotades com la d’ACCIONA en el “passing shot” d’Endesa? O bé prohibir tota la publicitat institucional de l’Ajuntament (visc/ a Barcelona), de la Generalitat o de conscienciar a la gent que no mengin peix petit a base d’un anunci del FROM – “Gobierno de España”. En uns moments com els que estem patint, és normal que un oligopoli com REPSOL que ens apuja cada dia el preu dels carburants faci una despesa d’anuncis de 200 m. d’euros a l’any? En tot cas, les empreses privades ja han demostrat el seu interès per els loteries. Les més destacades són CIRSA, CODERE, Recreativos Franco, l’italiana Lottomatìca i BWIN. Atenció a aquesta última. Es una societat domiciliada a Gibraltar que no paga impostos a Espanya, que té la casa mare a Àustria i que domina el joc per internet. En realitat, però, allò que té amoïnats els altres competidors no és el joc on line, sinó el fet que BWIN és el patrocinador del Real Madrid que paga 18 m. d’euros cada any pel logo de la samarreta en un país en que la llotja presidencial del Bernabeu té la merescuda fama de ser un dels llocs principals on es fan tractes en tota classe de negocis públics – privats.
Ens troben, doncs, en plena febre privatitzadora i la Comunitat de Madrid es planteja la venda del “Canal de Isabel II”, mentre l’endeutadíssim Ajuntament del Madrid de Ruiz Gallardón es ven la participació de Mercamadrid a una altra empresa municipal. Deu ser la comptabilitat creativa. I, en resum, que si l’alcalde de Mòstoles aixequés el cap potser diria: “españoles y extranjeros, la patria está en peligro, acudid a comprarla”.
http://www.elsingulardigital.cat/
Wikileaks: no entenc res, per Xavier Roig
A mesura que passa el temps m’envaeix un sentiment que Josep Pla descrivia sovint: cada cop entenc menys el que succeeix al meu voltant. Arribarà un moment que no entendré res. I si sóc un bluf? Ara mateix aquí tenim el cas de Wikileaks. Respecte aquest afer, voldria fer dues consideracions del que no acabo de comprendre molt bé.
La primera cosa que no entenc és la suposada sorpresa que causen les notícies que es van filtrant. Ni menys encara, el rebombori que li atorguen els mitjans de comunicació. A algú de vostès l’ha sorprès res del que, suposadament, s’ha “destapat”? Vull dir que vendre’ns com a novetat que els governs occidentals consideren que el poder rus està pres per les màfies, és una estafa. No han mort allí prou periodistes, exespies, científics i gent normal que s’oposava al règim de Putin? Si els mateixos mitjans ho han explicat abastament! Un altre exemple: explicar-nos que els veïns d’Iran estan amoïnats pel perill que suposa que aquest país posseeixi la bomba atòmica. Quina novetat més interessant! No troben? O que els avions de la CIA aterren en aeroports europeus. On volen que aterrin? Que no veuen que al rebedor de casa meva no hi caben?
Segona cosa que no entenc . Wikileaks ens sorprèn amb la reveladora notícia que els governants, quan s’enfaden amb algun altre col·lega estranger, en privat, mai diuen “vatua l’olla!”, sinó que més aviat s’inclinen per deixar anar expressions del tipus “me cago en la mare que el va parir!”. Oh, quina notícia més trencadora! O també, que la rebotiga dels governs no sempre porta corbata, ni s’entaula amb coberts de plata. Pregunta: ja saben vostès que l’Scarlett Johansson, un cop al dia, de mitjana, s’asseu al vàter per fer de ventre? Ui, perdó! Lamento haver desmuntat la imatge sexy i idealitzada que vostès tenien d’ella!
En definitiva, em sorprèn que la gent es sorprengui . Però encara em sorprèn més que els mitjans de comunicació venguin tot plegat com “sorprenents revelacions”. Jo, a aquest tal Julian Assange, el posaria a la presó per estafador i avorrit. Per què no ho han fet ja? Són uns irresponsables. Què esperen? ¿Que Wikileaks ens anunciï que els nens no venen de París i, aleshores, tinguem un disgust greu?
FONT : http://www.naciodigital.cat/
La primera cosa que no entenc és la suposada sorpresa que causen les notícies que es van filtrant. Ni menys encara, el rebombori que li atorguen els mitjans de comunicació. A algú de vostès l’ha sorprès res del que, suposadament, s’ha “destapat”? Vull dir que vendre’ns com a novetat que els governs occidentals consideren que el poder rus està pres per les màfies, és una estafa. No han mort allí prou periodistes, exespies, científics i gent normal que s’oposava al règim de Putin? Si els mateixos mitjans ho han explicat abastament! Un altre exemple: explicar-nos que els veïns d’Iran estan amoïnats pel perill que suposa que aquest país posseeixi la bomba atòmica. Quina novetat més interessant! No troben? O que els avions de la CIA aterren en aeroports europeus. On volen que aterrin? Que no veuen que al rebedor de casa meva no hi caben?
Segona cosa que no entenc . Wikileaks ens sorprèn amb la reveladora notícia que els governants, quan s’enfaden amb algun altre col·lega estranger, en privat, mai diuen “vatua l’olla!”, sinó que més aviat s’inclinen per deixar anar expressions del tipus “me cago en la mare que el va parir!”. Oh, quina notícia més trencadora! O també, que la rebotiga dels governs no sempre porta corbata, ni s’entaula amb coberts de plata. Pregunta: ja saben vostès que l’Scarlett Johansson, un cop al dia, de mitjana, s’asseu al vàter per fer de ventre? Ui, perdó! Lamento haver desmuntat la imatge sexy i idealitzada que vostès tenien d’ella!
En definitiva, em sorprèn que la gent es sorprengui . Però encara em sorprèn més que els mitjans de comunicació venguin tot plegat com “sorprenents revelacions”. Jo, a aquest tal Julian Assange, el posaria a la presó per estafador i avorrit. Per què no ho han fet ja? Són uns irresponsables. Què esperen? ¿Que Wikileaks ens anunciï que els nens no venen de París i, aleshores, tinguem un disgust greu?
FONT : http://www.naciodigital.cat/
diumenge, 28 de novembre del 2010
ELS 30 PRINCIPALS, per Francesc Sanuy
“Per quina raó s'ha optat per dialogar només amb trenta sàtrapes que encara ens poden crear més problemes si no se'ls aplica una regulació més rigorosa?”
Al moment d'escriure aquestes ratlles, encara no s'ha celebrat la reunió del president Zapatero amb els trenta “empresaris” més importants del país seleccionats amb l'únic criteri d'influència, proximitat i sintonia amb la Moncloa. I quan es publiquin, previsiblement, se'ns dirà que, a la trobada, el cap del govern els ha demanat, per favor, si són tan amables, que tinguin la bondat de fer menys beneficis i d'augmentar les inversions. Com si aquestes decisions es tiressin endavant per criteris de generositat, solidaritat o interès general. Curiosament, aquest llenguatge llastimós que vol inspirar la pietat tal com fa un pidolaire que demana no s'adreça a empreses representatives de l'economia real i productiva (només 4 encaixen totalment o parcial en aquest model), sinó a companyies gestores de monopolis, entitats financeres, serveis públics privatitzats, exclusives, concessionàries i constructores o gestores d'obres, manteniments o infraestructures estatals. Tanmateix, el to del primer ministre és de súplica, quan, en realitat, tots aquests opípars negocis depenen dels privilegis que atorga el poder polític. Repassin i veuran que les llicències i fitxes bancàries, els fons de garantia de dipòsits, els rescats del FROB, les adjudicacions de concursos d'obres publiques, els “reformats” que apugen uns preus contractats inicialment a la baixa amb ofertes temeràries, les tarifes abusives dels serveis públics regulats i dels peatges, les subvencions energètiques o compres a l'estranger, els ajuts a les companyies aèries privades tractades com a estatals i un llarg etcètera són la base de tota una sèrie de negocis que, sense la complicitat governamental, no podrien existir.
En realitat, tot el capitalisme madrileny i aquesta gran trama de l'Ibex-35 no existiria sense els favors i els privilegis d'una casta de mandarins polítics que viuen al servei dels poderosos i, al final del seu trajecte, per la porta giratòria s'incorporen o tornen a un sector pretesament privat, però, realment, de malsana i corruptora barreja d'interessos que haurien de ser legalment i moralment independents i contraposats.
Anem, però, més enllà i, a part de mostrar el lògic estupor de presenciar que qui té el poder democràtic i legítim es rebaixa davant els poders fàctics, que figura que depenen de les seves decisions, no podrem evitar de formular un parell de preguntes. La primera és per quina raó s'ha optat per dialogar només amb trenta sàtrapes que encara ens poden crear més problemes si no se'ls aplica una regulació més rigorosa. Que no ho han entès, encara, al govern estatal, que la creació de llocs de treball passa per les pimes i que és amb les empreses mitjanes dotades de capacitat exportadora i de competitivitat en mercat lliure que cal enfocar les possibles vies de sortida de la crisi? I la segona és que si aquest procediment de selecció arbitrària no fa palesa la total falta de representativitat d'un món empresarial, que passa segurament les seves hores més baixes.
En efecte, no és normal que en un país ben estructurat sigui el govern el que designi digitalment els seus interlocutors, en un moment de crisi gravíssima que no es pot tractar com una tertúlia de les que Felipe González muntava a la sala de billars i bodeguilla de la Moncloa. Val a dir que, en gran part, el problema és de les mateixes organitzacions empresarials. La CEOE, per exemple, s'ha acabat de desacreditar amb la presidència d'un impresentable Díaz Ferrán, al qual els aspirants a succeir-lo encara li reten honors i li ofereixen la titularitat de la fundació de la patronal. D'altra banda, cada organització s'ha de limitar al paper que li correspon i, a la CEOE, només li pertoca negociar sobre les relacions obreropatronals, el mercat de treball i les matèries connexes.
En aquest sentit, la premsa madrilenya ha subratllat que tots els aspirants a encapçalar la patronal són empresaris molt petits i dependents d'altres nuclis de poder. De Joan Rosell, per exemple, diuen que, l'estiu passat, va superar la suspensió de pagaments de l'empresa familiar i que tots els càrrecs o consells d'administració els ha tingut després de ser president de Fomento de Trabajo Nacional, i no abans. Tal com si La Caixa li donés quatre places de conseller a fi de tenir capacitat de manipular l'entitat. És cert que el president de la Cambra de Comerç, Miquel Valls, el supera amb sis consells també concedits per La Caixa, després d'haver-se col·locat a la presidència de la corporació, que sembla que és l'únic mèrit de tots dos. És interessant que Rosell fos a la vegada conseller remunerat d'Endesa i de Gas Natural en plena OPA hostil entre totes dues. És que no hi ha regles d'incompatibilitat en cas de conflicte d'interessos o contra la prestació de serveis retribuïts a empreses concretes quan el càrrec o la llei obliguen a defensar només l'interès general? Fins i tot en ple franquisme, quan algú passava a ocupar un càrrec públic o semioficial, havia de cessar dels consells d'administració d'empreses privades, i quedava amb el nom acompanyat d'un asterisc. Potser és per això que el govern espanyol troba que la seva tria d'interlocutors vàlids és encara preferible, perquè almenys permet de parlar directament amb els amos.
www.avui.cat
Al moment d'escriure aquestes ratlles, encara no s'ha celebrat la reunió del president Zapatero amb els trenta “empresaris” més importants del país seleccionats amb l'únic criteri d'influència, proximitat i sintonia amb la Moncloa. I quan es publiquin, previsiblement, se'ns dirà que, a la trobada, el cap del govern els ha demanat, per favor, si són tan amables, que tinguin la bondat de fer menys beneficis i d'augmentar les inversions. Com si aquestes decisions es tiressin endavant per criteris de generositat, solidaritat o interès general. Curiosament, aquest llenguatge llastimós que vol inspirar la pietat tal com fa un pidolaire que demana no s'adreça a empreses representatives de l'economia real i productiva (només 4 encaixen totalment o parcial en aquest model), sinó a companyies gestores de monopolis, entitats financeres, serveis públics privatitzats, exclusives, concessionàries i constructores o gestores d'obres, manteniments o infraestructures estatals. Tanmateix, el to del primer ministre és de súplica, quan, en realitat, tots aquests opípars negocis depenen dels privilegis que atorga el poder polític. Repassin i veuran que les llicències i fitxes bancàries, els fons de garantia de dipòsits, els rescats del FROB, les adjudicacions de concursos d'obres publiques, els “reformats” que apugen uns preus contractats inicialment a la baixa amb ofertes temeràries, les tarifes abusives dels serveis públics regulats i dels peatges, les subvencions energètiques o compres a l'estranger, els ajuts a les companyies aèries privades tractades com a estatals i un llarg etcètera són la base de tota una sèrie de negocis que, sense la complicitat governamental, no podrien existir.
En realitat, tot el capitalisme madrileny i aquesta gran trama de l'Ibex-35 no existiria sense els favors i els privilegis d'una casta de mandarins polítics que viuen al servei dels poderosos i, al final del seu trajecte, per la porta giratòria s'incorporen o tornen a un sector pretesament privat, però, realment, de malsana i corruptora barreja d'interessos que haurien de ser legalment i moralment independents i contraposats.
Anem, però, més enllà i, a part de mostrar el lògic estupor de presenciar que qui té el poder democràtic i legítim es rebaixa davant els poders fàctics, que figura que depenen de les seves decisions, no podrem evitar de formular un parell de preguntes. La primera és per quina raó s'ha optat per dialogar només amb trenta sàtrapes que encara ens poden crear més problemes si no se'ls aplica una regulació més rigorosa. Que no ho han entès, encara, al govern estatal, que la creació de llocs de treball passa per les pimes i que és amb les empreses mitjanes dotades de capacitat exportadora i de competitivitat en mercat lliure que cal enfocar les possibles vies de sortida de la crisi? I la segona és que si aquest procediment de selecció arbitrària no fa palesa la total falta de representativitat d'un món empresarial, que passa segurament les seves hores més baixes.
En efecte, no és normal que en un país ben estructurat sigui el govern el que designi digitalment els seus interlocutors, en un moment de crisi gravíssima que no es pot tractar com una tertúlia de les que Felipe González muntava a la sala de billars i bodeguilla de la Moncloa. Val a dir que, en gran part, el problema és de les mateixes organitzacions empresarials. La CEOE, per exemple, s'ha acabat de desacreditar amb la presidència d'un impresentable Díaz Ferrán, al qual els aspirants a succeir-lo encara li reten honors i li ofereixen la titularitat de la fundació de la patronal. D'altra banda, cada organització s'ha de limitar al paper que li correspon i, a la CEOE, només li pertoca negociar sobre les relacions obreropatronals, el mercat de treball i les matèries connexes.
En aquest sentit, la premsa madrilenya ha subratllat que tots els aspirants a encapçalar la patronal són empresaris molt petits i dependents d'altres nuclis de poder. De Joan Rosell, per exemple, diuen que, l'estiu passat, va superar la suspensió de pagaments de l'empresa familiar i que tots els càrrecs o consells d'administració els ha tingut després de ser president de Fomento de Trabajo Nacional, i no abans. Tal com si La Caixa li donés quatre places de conseller a fi de tenir capacitat de manipular l'entitat. És cert que el president de la Cambra de Comerç, Miquel Valls, el supera amb sis consells també concedits per La Caixa, després d'haver-se col·locat a la presidència de la corporació, que sembla que és l'únic mèrit de tots dos. És interessant que Rosell fos a la vegada conseller remunerat d'Endesa i de Gas Natural en plena OPA hostil entre totes dues. És que no hi ha regles d'incompatibilitat en cas de conflicte d'interessos o contra la prestació de serveis retribuïts a empreses concretes quan el càrrec o la llei obliguen a defensar només l'interès general? Fins i tot en ple franquisme, quan algú passava a ocupar un càrrec públic o semioficial, havia de cessar dels consells d'administració d'empreses privades, i quedava amb el nom acompanyat d'un asterisc. Potser és per això que el govern espanyol troba que la seva tria d'interlocutors vàlids és encara preferible, perquè almenys permet de parlar directament amb els amos.
www.avui.cat
dilluns, 22 de novembre del 2010
HO SABIEN ? , per Xavier Roig
Els partits polítics tenen diverses fonts d’ingressos, ja ho saben. Unes són legals. Estem parlant d’aquells diners que obtenen fruit de les quotes dels afiliats, de les donacions de gent que creu que els ha de finançar (i convindria aquí defensar aquells que legítimament ajuden als partits de manera interessada), de festes, tiquets de dinars i sopars, etc. Altres són il·legals. Suposo que ja s’imaginen de què parlo: comissions, tràfic d’interessos, etc. No m’hi estendré perquè ja tots sabem que això té lloc amb total impunitat.
Però avui els vull parlar d’una tercera via: la immoral. L’acabo de descobrir. Bé, no és immoral el sistema en sí mateix, sinó la manera d’implementar-lo. M’explicaré. Els partits reben una subvenció en proporció als escons que tenen al Parlament. Fins aquí tot normal. A la majoria de països el fet és molt similar. Ara bé: com es fa efectiu aquest cobrament per part dels partits parlamentaris? Vet aquí el nus de la qüestió. I aquí comença l’enginyeria financera que perverteix el sistema.
Es cobren aquests diners un cop s’han celebrat les eleccions i tothom sap el que li correspon? Nooo! Resulta que el passat dia 5 d’octubre es va publicar un decret que, curiosament, cap partit parlamentari ha posat en qüestió. En aquest decret del Departament de Governació i Administracions Públiques, els partits es premien amb bestretes. És a dir, es fan un préstec, abans de les eleccions, dels diners que hauran de cobrar quan hagin passat les eleccions. De quant? Doncs de fins un 30% del que els correspondrà prenent com a base... els resultats de les eleccions del 2006!
És allò que els francesos en diuen argent de poche i els anglesos pocket money. Com que en català no existeix un equivalent prou descriptiu, podríem aprofitar aquesta acció solidària dels partits parlamentaris i inventar-lo. Què tal “xavalla per eleccions”?
Deixant de banda la immoralitat del fet (hi ha empreses que estan plegant perquè les administracions públiques no els paguen el que els deuen), convé fer una reflexió respecte a les noves formacions que es presenten i que, per tant, no tenen 30% dels escons del 2006. No només no tenen blocs electorals, ni accés a la premsa (ja que aquesta no ha cobrat subvencions d’aquests partits), sinó que, a sobre, no tenen accés al “crèdit institucional” que dóna la Generalitat. Fabulós.
El nou govern que surti d’aquestes eleccions haurà de fer moltes coses, segur. Però la més estructural de totes és acabar amb la immoralitat i frivolitat que domina l’acció política. Si s’estimen la democràcia, és clar.
Però avui els vull parlar d’una tercera via: la immoral. L’acabo de descobrir. Bé, no és immoral el sistema en sí mateix, sinó la manera d’implementar-lo. M’explicaré. Els partits reben una subvenció en proporció als escons que tenen al Parlament. Fins aquí tot normal. A la majoria de països el fet és molt similar. Ara bé: com es fa efectiu aquest cobrament per part dels partits parlamentaris? Vet aquí el nus de la qüestió. I aquí comença l’enginyeria financera que perverteix el sistema.
Es cobren aquests diners un cop s’han celebrat les eleccions i tothom sap el que li correspon? Nooo! Resulta que el passat dia 5 d’octubre es va publicar un decret que, curiosament, cap partit parlamentari ha posat en qüestió. En aquest decret del Departament de Governació i Administracions Públiques, els partits es premien amb bestretes. És a dir, es fan un préstec, abans de les eleccions, dels diners que hauran de cobrar quan hagin passat les eleccions. De quant? Doncs de fins un 30% del que els correspondrà prenent com a base... els resultats de les eleccions del 2006!
És allò que els francesos en diuen argent de poche i els anglesos pocket money. Com que en català no existeix un equivalent prou descriptiu, podríem aprofitar aquesta acció solidària dels partits parlamentaris i inventar-lo. Què tal “xavalla per eleccions”?
Deixant de banda la immoralitat del fet (hi ha empreses que estan plegant perquè les administracions públiques no els paguen el que els deuen), convé fer una reflexió respecte a les noves formacions que es presenten i que, per tant, no tenen 30% dels escons del 2006. No només no tenen blocs electorals, ni accés a la premsa (ja que aquesta no ha cobrat subvencions d’aquests partits), sinó que, a sobre, no tenen accés al “crèdit institucional” que dóna la Generalitat. Fabulós.
El nou govern que surti d’aquestes eleccions haurà de fer moltes coses, segur. Però la més estructural de totes és acabar amb la immoralitat i frivolitat que domina l’acció política. Si s’estimen la democràcia, és clar.
dissabte, 20 de novembre del 2010
ESPANYA, MASSA GRAN PER A UN RESCAT, per Francesc Sanuy
El tallafocs d'irlanda ha caigut i el que ve després posa els pèls de punta
“Thomas Jefferson va dir que els bancs eren més perillosos que no pas els exèrcits. Però també és veritat que J.P. Morgan
i la gent com ell van fer rutllar el capitalisme”
i la gent com ell van fer rutllar el capitalisme”
Per exemple, s'ha dit que Grècia va tenir la sort de rebre els primers ajuts abans que entrés en funcionament l'EFSE (mecanisme europeu d'estabilitat financera) i, en conseqüència, amb un tipus d'interès de només un 5%. Ara, el cost seria molt més elevat i cap país de l'eurozona voldria utilitzar aquesta via si no fos absolutament inevitable. De fet, tota l'arquitectura de la moneda única trontollaria si França veiés rebaixada la seva qualificació i quedés Alemanya tota sola per sostenir el sistema, cosa que naturalment no acceptaria. S'ha dit, per cert, que el tractat de l'euro no té clàusula d'escapament o sortida. Però si el benestar dels grecs, portuguesos, irlandesos o espanyols ho requerís, és evident que uns estats sobirans canviarien les lleis i els convenis internacionals. Els governs, abans que suïcidar-se, reconvertirien el deute a l'antiga moneda ressuscitada. Des d'aquelles perspectives, les ofertes de compra de la Xina a Atenes i Lisboa són interessades, perquè un euro en caiguda reforça el dòlar i més encara el renminbi, que és allò que els convé. Tremolem, doncs, si els xinesos es presenten a Madrid amb una actitud fingidament solidària. Voldria dir que el tallafocs d'Irlanda ja ha caigut. Hi ha coses que posen els pèls de punta i, sense alarmisme, sí que s'han d'analitzar declaracions com les del premi Nobel Stiglitz, que diu que si es retalla la despesa augmentarà l'atur i Espanya podria entrar en l'espiral de la mort que va patir l'Argentina ara fa 10 anys.
En realitat, els qui van lluitar sense èxit per evitar la devaluació de la lliura esterlina del 1961 al 1967 saben que els processos de pèrdua de confiança seguits d'operacions de rescat no és fàcil que acabin bé. Ho va dir ben clar el ministre alemany de Finances: si un país de la moneda única no és capaç de fer una consolidació fiscal o de recuperar la seva competitivitat, sempre tindrà, en última instància, la possibilitat d'abandonar l'euro i quedar-se de membre de la UE. És a dir, que s'anuncia una possible Europa de dues velocitats. I Samuel Brittan ens avisa que els sacrificis que es reclamaran a les classes treballadores i mitjanes seran més grans que aquells que les dictadures de Franco, Mussolini, Salazar o els coronels grecs no van gosar imposar als seus països. Quan molts alemanys volen tornar al marc i els perifèrics es pensen que poden menjar-se el pastís i, a més a més, conservar-lo, ja es veu que la cosa no va ni amb rodes. Per part seva, el premi Nobel Maurice Allais, que va morir el mes passat, ja es va oposar el 1990 a la creació de l'euro mentre la Unió Europea no tingués una política econòmica unificada.
Així doncs, després de passar la regadora, engegar la mànega o obrir les comportes de l'embassament, la recessió continua i els hudge funds expressen en veu alta la seva preocupació. Alguns fons, com ara Bridgewater (el més gran del món), ja havien avisat que Espanya era el principal problema i que l'entrada a l'euro representava, en el seu cas, com si hagués adoptat el patró or. El govern ha causat un gran dèficit pressupostari que ara s'ha de finançar amb emprèstits que encara agreugen més el deute i s'acosten a un final inevitable. El diferencial amb el bund alemany és cada vegada més alt (encara que s'hagin col·locat aquests dies emissions a 10 i 30 anys, respectivament). Segons Crédit Suisse el punt crític seria superar als 600 punts bàsics, és a dir un 0,60 suplementari per col·locar els bons.
Anuncien un agreujament de la crisi per al primer trimestre del 2011. Encara que el deute públic espanyol sigui del 53% del PIB contra un 79% del mitjana de la zona euro, els analistes creuen que si es fa el rescat d'Irlanda l'euro baixarà abans de final d'any a causa de la interacció de les diferents economies. Els bancs i caixes nacionals han augmentat les compres de deute i això els complica les coses, especialment quan els inversors a llarg termini es van retirant com a compradors. De tal manera que, en aquest moment, l'element més perillós és la pèrdua de confiança en els bancs. I aquí rau la gran qüestió. Thomas Jefferson va dir que els bancs eren més perillosos que no pas els exèrcits. Però també és veritat que J.P. Morgan i la gent com ell van fer rutllar el capitalisme que van crear el General Electric, la Western Union i la siderúrgica Carnegie. Potser és per això que els governs han rescatat no solament els bancs, sinó també els banquers que van causar la crisi. Però això no es pot tornar a fer mai més a costa dels contribuents.
www.avui.cat
El col·lapse financer de Catalunya, per Joan Carretero
Els catalans sabem que no podem estirar més el braç que la màniga, i moltes empreses solvents han descobert també amb la crisi que sense accés al crèdit es poden veure obligades a tancar. Sentit comú que trobem al carrer però que no tenen els nostres governants, especialment a la Generalitat.
Cada vegada més economistes estan aixecant la veu d’alarma per la dramàtica situació financera de la Generalitat, i no és debades. La Generalitat de Catalunya no disposa d'un de cada tres euros que gasta (dèficit públic) i per això acabarà l'any 2010, incloent-hi empreses públiques i ens que en depenen, amb un deute proper als 40.000 milions d'euros. La Generalitat de Catalunya haurà d'aconseguir més de 8.000 milions d'euros durant l'any 2011 per refinançar els venciments del seu deute, a part que tindrà inevitablement més dèficit que generarà més deute.
Avui ja ningú no deixa diners a la Generalitat i per això ha hagut de demanar als ciutadans la compra de “bons patriòtics” per poder fer front a les seves despeses. Diners que s’acabaran els propers mesos. Qui deixarà llavors diners a la Generalitat? Tornarà a recórrer als ciutadans? Quants diners i durant quant de temps podran els ciutadans catalans deixar diners a la Generalitat?Aconseguir els diners per altres vies és avui impossible i en els propers mesos serà igualment bastant improbable: Catalunya és la comunitat autònoma amb menor solvència segons les agències de ràting internacional i per més que retalli la seva despesa (a un cost social molt important) difícilment aconseguirà diners en els mercats financers, ja que de fet comunitats autònomes més solvents i que necessiten menys diners que Catalunya també tenen greus problemes per emetre deute. I per agreujar-ho Catalunya està dintre d'Espanya, un estat amb reduïda solvència, que és i serà una llosa per millorar la credibilitat de Catalunya.
La situació actual s’explica en gran part per l'espoliació fiscal que representa el 10% del PIB català, uns 20.000 milions d'euros a l'any. Sense aquest robatori es podria retornar el deute en només dos anys. Però també s’explica per la nefasta gestió del Govern de la Generalitat, que ha estirat més el braç que la màniga i ha portat les finances catalanes al llindar del col·lapse. Un col·lapse similar al de moltes empreses en aquesta crisi: una entitat solvent a la qual ningú no li deixa diners. I això a pesar de tenir el millor finançament de la història (sic).
L’agonia de les finances de la Generalitat ja ha començat aquest any pagant amb retard als hospitals concertats, retallant les aportacions a les universitats o demorant el pagament als proveïdors de la Generalitat. I continuarà amb més força l'any vinent, manin socialistes o convergents, actuant de forma inevitable sobre les principals partides pressupostàries, és a dir, educació i sanitat, com les escoles o les llistes d'espera, a part de seguir escanyant a les universitats, als proveïdors i a tothom que pugui. Una situació de lenta agonia que paradoxalment pot acabar resolent l'Estat espanyol que, amb els nostres propis diners, els de l’espoliació fiscal, doni els diners que necessiten la Generalitat i totes les comunitats autònomes, això sí, a canvi de reduir encara més la nostra minsa autonomia. I això amb la inestimable col·laboració d'un govern que l'únic que ens va prometre va ser "gestió", una gestió que s'ha demostrat desastrosa en molts àmbits, i també en el de les finances públiques.
En aquest escenari el concert econòmic que proposa CIU a partir del 2012 i en funció dels resultats de les eleccions espanyoles és senzillament un brindis al sol o, pitjor, una maniobra electoralista. Qui deixarà diners a la Generalitat fins aquell moment? Amb quina força podrà negociar la Generalitat si té les seves finances prop del col·lapse? Com podem esperar que el govern espanyol accepti el concert econòmic per Catalunya quan tothom sap que Espanya no pot viure sense l’espoli fiscal a Catalunya? El nou Estatut hauria d’haver servit almenys per aprendre que no és possible una negociació justa i d’igual a igual amb Espanya i que, per tant, aconseguir el concert econòmic, i moltes altres competències molt menys importants, és senzillament impossible.
La situació és greu i grotesca. El president Montilla s'atreveix a dir que no deixarà factures al calaix, quan molts proveïdors de la Generalitat continuen sense cobrar (i no saben quan ho faran!) i la diferència entre obligacions reconegudes i pagades de la Generalitat, segons dades del propi Govern regional, era de més de 3.700 milions d'euros a finals de setembre. Si la fallida es consuma els catalans tindrem dues opcions: que no passi res, com sempre, o seguir l'exemple d'Islàndia, que portarà a judici al seu primer ministre per negligència per haver portat el país a la fallida.
Hi ha dues alternatives: continuar la decadència autonòmica, amb dificultats inclòs per pagar les nòmines, o fer l’únic que depèn de nosaltres, la independència, és a dir, o resignació o dignitat. Però no només independència. Una lliçó del govern actual és que tan important és disposar dels nostres diners com gestionar-los bé. Independència i regeneració democràtica, amb persones competents al capdavant. I això és el que garanteix el vot a Reagrupament Independentista.
Cada vegada més economistes estan aixecant la veu d’alarma per la dramàtica situació financera de la Generalitat, i no és debades. La Generalitat de Catalunya no disposa d'un de cada tres euros que gasta (dèficit públic) i per això acabarà l'any 2010, incloent-hi empreses públiques i ens que en depenen, amb un deute proper als 40.000 milions d'euros. La Generalitat de Catalunya haurà d'aconseguir més de 8.000 milions d'euros durant l'any 2011 per refinançar els venciments del seu deute, a part que tindrà inevitablement més dèficit que generarà més deute.
Avui ja ningú no deixa diners a la Generalitat i per això ha hagut de demanar als ciutadans la compra de “bons patriòtics” per poder fer front a les seves despeses. Diners que s’acabaran els propers mesos. Qui deixarà llavors diners a la Generalitat? Tornarà a recórrer als ciutadans? Quants diners i durant quant de temps podran els ciutadans catalans deixar diners a la Generalitat?Aconseguir els diners per altres vies és avui impossible i en els propers mesos serà igualment bastant improbable: Catalunya és la comunitat autònoma amb menor solvència segons les agències de ràting internacional i per més que retalli la seva despesa (a un cost social molt important) difícilment aconseguirà diners en els mercats financers, ja que de fet comunitats autònomes més solvents i que necessiten menys diners que Catalunya també tenen greus problemes per emetre deute. I per agreujar-ho Catalunya està dintre d'Espanya, un estat amb reduïda solvència, que és i serà una llosa per millorar la credibilitat de Catalunya.
La situació actual s’explica en gran part per l'espoliació fiscal que representa el 10% del PIB català, uns 20.000 milions d'euros a l'any. Sense aquest robatori es podria retornar el deute en només dos anys. Però també s’explica per la nefasta gestió del Govern de la Generalitat, que ha estirat més el braç que la màniga i ha portat les finances catalanes al llindar del col·lapse. Un col·lapse similar al de moltes empreses en aquesta crisi: una entitat solvent a la qual ningú no li deixa diners. I això a pesar de tenir el millor finançament de la història (sic).
L’agonia de les finances de la Generalitat ja ha començat aquest any pagant amb retard als hospitals concertats, retallant les aportacions a les universitats o demorant el pagament als proveïdors de la Generalitat. I continuarà amb més força l'any vinent, manin socialistes o convergents, actuant de forma inevitable sobre les principals partides pressupostàries, és a dir, educació i sanitat, com les escoles o les llistes d'espera, a part de seguir escanyant a les universitats, als proveïdors i a tothom que pugui. Una situació de lenta agonia que paradoxalment pot acabar resolent l'Estat espanyol que, amb els nostres propis diners, els de l’espoliació fiscal, doni els diners que necessiten la Generalitat i totes les comunitats autònomes, això sí, a canvi de reduir encara més la nostra minsa autonomia. I això amb la inestimable col·laboració d'un govern que l'únic que ens va prometre va ser "gestió", una gestió que s'ha demostrat desastrosa en molts àmbits, i també en el de les finances públiques.
En aquest escenari el concert econòmic que proposa CIU a partir del 2012 i en funció dels resultats de les eleccions espanyoles és senzillament un brindis al sol o, pitjor, una maniobra electoralista. Qui deixarà diners a la Generalitat fins aquell moment? Amb quina força podrà negociar la Generalitat si té les seves finances prop del col·lapse? Com podem esperar que el govern espanyol accepti el concert econòmic per Catalunya quan tothom sap que Espanya no pot viure sense l’espoli fiscal a Catalunya? El nou Estatut hauria d’haver servit almenys per aprendre que no és possible una negociació justa i d’igual a igual amb Espanya i que, per tant, aconseguir el concert econòmic, i moltes altres competències molt menys importants, és senzillament impossible.
La situació és greu i grotesca. El president Montilla s'atreveix a dir que no deixarà factures al calaix, quan molts proveïdors de la Generalitat continuen sense cobrar (i no saben quan ho faran!) i la diferència entre obligacions reconegudes i pagades de la Generalitat, segons dades del propi Govern regional, era de més de 3.700 milions d'euros a finals de setembre. Si la fallida es consuma els catalans tindrem dues opcions: que no passi res, com sempre, o seguir l'exemple d'Islàndia, que portarà a judici al seu primer ministre per negligència per haver portat el país a la fallida.
Hi ha dues alternatives: continuar la decadència autonòmica, amb dificultats inclòs per pagar les nòmines, o fer l’únic que depèn de nosaltres, la independència, és a dir, o resignació o dignitat. Però no només independència. Una lliçó del govern actual és que tan important és disposar dels nostres diners com gestionar-los bé. Independència i regeneració democràtica, amb persones competents al capdavant. I això és el que garanteix el vot a Reagrupament Independentista.
ELECCIONS PROVISIONALS, per Salvador Cardús
Si no és que hi ha un gran secret guardat per a darrera hora, la campanya electoral ja ha donat de sí gairebé tot el que se'n podia esperar. I si les enquestes no fan donar un cop de volant a darrera als estrategues de campanya, tothom ja ha definit les seves posicions. Hi ha un partit que compta governar i que per aconseguir la victòria folgada, per exercir el govern amb tranquil·litat, ha de combatre l'evidència que es presenta pràcticament sense altres aspirants fer-ho. I hi ha uns rivals que a tot el que somnien és a poder fer de torna per garantir la governabilitat del país, sempre des de fora del govern. Un espectacle ben pobre, però previsible després de la desfeta general a la batalla estatutària.
Pel que fa al nou independentisme cívic, el que s'ha expressat a redós de les consultes i de la manifestació del 10-J, aquell que socialment ha avançat a una velocitat de vertigen, des del punt de vista polític té mala peça al teler. ERC ha viscut uns anys internament tumultuosos que li passaran factura. Ser al govern i no tenir capacitat de sumar sensibilitats, sinó de perdre'n, és senyal de debilitat. I tot el “sacrifici” del coratge independentista a favor de l'estratègia d'acostar el PSC al sobiranisme, s'ha escolat aigüera avall en un mes de campanya en el qual Montilla ha renegat de la contribució d'ERC. I, ja em disculparan la meva formació catòlica, però no hi ha perdó sense acte de contrició previ. És injust que ara Puigcercós hagi de pagar tota la factura, però és el dipositari –no el culpable- dels errors de tota l'organització, i no podrà esquivar-ne les responsabilitats.
Reagrupament, que era –i és!- l'alternativa radical que podia haver recollit millor les ambicions i les impaciències que una part del país hem demostrat tenir, titubeigs propis a part, s'ha vist greument envestida per l'oportunisme intemperant de Solidaritat que ni farà ni, potser, deixarà fer. Si ni uns ni altres arriben a entrar al Parlament, haurà estat una oportunitat perduda per trencar l'aïllament mediàtic al que es condemnen els extraparlamentaris. Només cal veure els avantatges diferencials amb què compta una organització minúscula i irrellevant com Ciudadanos davant dels més de tres mil membres de RCat i els milers d'actes que ha estat capaç d'organitzar. Però les regles de joc són dures i, paradoxalment, els qui esgrimeixen la “solidaritat” al seu nom i que van justificar la seva aparició amb la voluntat de sumar-ho tot, hauran causat just el contrari: una divisió de conseqüències dramàtiques.
En resum: que la foto final d'aquestes eleccions no mostrarà el retrat d'un mar de fons, sinó l'estat de l'onatge d'un dia qualsevol. Serà un resultat transitori, útil per a l'entre tant. Els resultats no tancaran cap procés, sinó que els deixaran tots oberts. Primer, dins dels propis partits. Els tam-tam ja n'anuncien de nous, recollint els ferits que haurà deixat el fracàs del tripartit. Al PSC hi haurà daltabaixos. ERC recuperarà el seu millor to els propers anys. CiU farà un tomb de radicalitat sobiranista. I el nou independentisme s'asserenarà, el vent s'emportarà les frivolitats, i el que sigui sòlid, farà el seu camí. No en tinc cap mena de dubte.
Pel que fa al nou independentisme cívic, el que s'ha expressat a redós de les consultes i de la manifestació del 10-J, aquell que socialment ha avançat a una velocitat de vertigen, des del punt de vista polític té mala peça al teler. ERC ha viscut uns anys internament tumultuosos que li passaran factura. Ser al govern i no tenir capacitat de sumar sensibilitats, sinó de perdre'n, és senyal de debilitat. I tot el “sacrifici” del coratge independentista a favor de l'estratègia d'acostar el PSC al sobiranisme, s'ha escolat aigüera avall en un mes de campanya en el qual Montilla ha renegat de la contribució d'ERC. I, ja em disculparan la meva formació catòlica, però no hi ha perdó sense acte de contrició previ. És injust que ara Puigcercós hagi de pagar tota la factura, però és el dipositari –no el culpable- dels errors de tota l'organització, i no podrà esquivar-ne les responsabilitats.
Reagrupament, que era –i és!- l'alternativa radical que podia haver recollit millor les ambicions i les impaciències que una part del país hem demostrat tenir, titubeigs propis a part, s'ha vist greument envestida per l'oportunisme intemperant de Solidaritat que ni farà ni, potser, deixarà fer. Si ni uns ni altres arriben a entrar al Parlament, haurà estat una oportunitat perduda per trencar l'aïllament mediàtic al que es condemnen els extraparlamentaris. Només cal veure els avantatges diferencials amb què compta una organització minúscula i irrellevant com Ciudadanos davant dels més de tres mil membres de RCat i els milers d'actes que ha estat capaç d'organitzar. Però les regles de joc són dures i, paradoxalment, els qui esgrimeixen la “solidaritat” al seu nom i que van justificar la seva aparició amb la voluntat de sumar-ho tot, hauran causat just el contrari: una divisió de conseqüències dramàtiques.
En resum: que la foto final d'aquestes eleccions no mostrarà el retrat d'un mar de fons, sinó l'estat de l'onatge d'un dia qualsevol. Serà un resultat transitori, útil per a l'entre tant. Els resultats no tancaran cap procés, sinó que els deixaran tots oberts. Primer, dins dels propis partits. Els tam-tam ja n'anuncien de nous, recollint els ferits que haurà deixat el fracàs del tripartit. Al PSC hi haurà daltabaixos. ERC recuperarà el seu millor to els propers anys. CiU farà un tomb de radicalitat sobiranista. I el nou independentisme s'asserenarà, el vent s'emportarà les frivolitats, i el que sigui sòlid, farà el seu camí. No en tinc cap mena de dubte.
dimecres, 10 de novembre del 2010
LES BRUNETES SUCCESIVES, per Francesc Sanuy
"Si l'Església catalana no existís Rouco no tindria cap altre enemic imaginari que justifiqués la seva actitud"
Després de l’atac frontal contra l’autonomia de Catalunya de la Brunete militar i de la de l’alt funcionariat que domina l’estat com una finca pròpia, les altres divisions han seguit sense descansar ni un moment, la seva tasca en forma d’onades successives de combatents, segons el model dels viet-cong a la guerra d’Indoxina.
Des del primer dia, la Conferencia Episcopal Espanyola va ser un gran abanderat de l’essencialisme integrista, de l’espanyolisme centralista més caspós i de l’aniquilació d’aquella gran pastoral dels bisbes catalans que tenia el títol de “les arrels cristianes de Catalunya”. Gràcies a personatges com el cardenal Martinez Somalo que, subvencionat pel pedòfil “padre Marcial”, fundador i líder dels Legionaris de Crist, manava molt al Vaticà, s’entretenien a impedir que el papa digués Bon Nadal en català quan ho deia fins i tot en swahili, un idioma de l’Àfrica oriental que mereix tots els respectes, però que, en termes eclesiàstics, no té punt de comparació amb el català.
Mentrestant, la COPE, l’emissora d’aquests bisbes neofranquistes, reaccionaris, i promotors del nacionalcatolicisme més ranci, predicava cada dia l’odi, el prejudici, la discriminació contra els col•lectius minoritaris i, per tant, més febles, i la confrontació entre els diferents pobles de l’Estat espanyol. La cosa era tan forta que fins i tot un papa tan de dretes extremes com Wojtila els va haver de renyar. En efecte, quan, amb motiu d’un 25 aniversari de l’emissora, va rebre el consell d’administració de la cadena en audiència al Vaticà, els va reprotxar que no respectessin l’Ideari de la COPE que prohibeix de manera terminant que la ràdio pugui incitar a l’odi entre germans i entre pobles que haurien de conviure sobre bases de respecte mutu i d’expressió de la pròpia identitat. Han trigat anys a suprimir els locutors incendiaris tot i que la línia segueix essent hostil, però al menys ja no insulten.
Que lluny queden aquells temps de la Transició en que el Cardenal Tarancón i el seu fidel col•laborador, el jesuïta J.Mª Martin Patino, obrien els nous camins de la reconciliació! Ara tenim aquest president de la Conferencia Episcopal, Rouco Varela, que encarna exactament el contrari. Mobilitza l’Església a favor d’un partit: el PP en versió d’Aznar. Organitza manifestacions contra el govern de torn, però sobretot, perquè li surt de l’ànima, aprofita qualsevol avinentesa per a mostrar el seu odi a Catalunya.
Que lluny queden aquells temps de la Transició en que el Cardenal Tarancón i el seu fidel col•laborador, el jesuïta J.Mª Martin Patino, obrien els nous camins de la reconciliació! Ara tenim aquest president de la Conferencia Episcopal, Rouco Varela, que encarna exactament el contrari. Mobilitza l’Església a favor d’un partit: el PP en versió d’Aznar. Organitza manifestacions contra el govern de torn, però sobretot, perquè li surt de l’ànima, aprofita qualsevol avinentesa per a mostrar el seu odi a Catalunya.
Tant és així que, amb motiu de la visita del Sant Pare a Catalunya del novembre 2010, no es va poder contenir i va dir que l’Església catalana no existeix. Que no ho veu aquest bon home que, si no existís, se l’hauria d’inventar, perquè llavors no tindria cap altre enemic imaginari que justifiqués la seva actitud. A qui podria perseguir amb un grau tan elevat d’animadversió que donés vida al personatge que ha dissenyat i en el qual s’ha convertit?
Vegi’s, si no, amb quina fruïció la C.E. va desmembrar una part del territori de la diòcesi de Lleida a fi de cedir-la a la de Barbastro. No hi fa res que totes aquelles parròquies de La Franja haguessin estat adscrites al bisbat de Lleida des de la seva fundació i per decisió de la mateixa autoritat eclesiàstica. Si no vaig errat, la reconquesta de Barbastro tingué lloc el 1089 i, per tant, les obres d’art religiós no van ser arrabassades a ningú i no es pot parlar de devolució.
En realitat, es tracta d’una remodelació territorial lícita encara que l’hagi decidit “l’autoritat competent” sense consultar els habitants o els feligresos. Però no queda tan clar que això comporti uns efectes retroactius pel que fa a la propietat d’uns continguts que es van conservar al museu episcopal de Lleida. Es cert que hi ha algunes peces procedents de localitats limítrofes que no s’ajusten a aquest model encara que fossin salvades per la compra ben legitima que es va fer des de Lleida i que va evitar que se les emportés un particular qualsevol. Vol dir que s’intenta de fer prevaldre una decisió interna d’una respectable associació privada i voluntària per damunt de la legislació estatal que regula el dret de propietat o les normes que s’apliquen al patrimoni cultural. Per cert, per aquesta mateixa regla de tres, que quedaria al Museu Vaticà?
En realitat, es tracta d’una remodelació territorial lícita encara que l’hagi decidit “l’autoritat competent” sense consultar els habitants o els feligresos. Però no queda tan clar que això comporti uns efectes retroactius pel que fa a la propietat d’uns continguts que es van conservar al museu episcopal de Lleida. Es cert que hi ha algunes peces procedents de localitats limítrofes que no s’ajusten a aquest model encara que fossin salvades per la compra ben legitima que es va fer des de Lleida i que va evitar que se les emportés un particular qualsevol. Vol dir que s’intenta de fer prevaldre una decisió interna d’una respectable associació privada i voluntària per damunt de la legislació estatal que regula el dret de propietat o les normes que s’apliquen al patrimoni cultural. Per cert, per aquesta mateixa regla de tres, que quedaria al Museu Vaticà?
En fi, que la Brunete de l’Església uniformista també ens té posats al punt de mira. Per exemple, monsenyor Galindó de la Pontifícia de Salamanca, en una reunió pastoral de la família, va reclamar el boicot dels productes catalans i no comprar a la Mercadona del Roig a fi de mostrar el rebuig a l’Estatut. Naturalment, quan li van fer observar que l’empresa anatermitzada era valenciana, la resposta va ser fulminat: “ah, entonces nada”. Així són les coses en una Església que va abandonar el llatí com a “lingua franca” a fi d’acostar-se a les llengües del poble, però després recolza el castellà en detriment del català.
Gràcies, doncs a l’Església catalana i a una visita del Papa que, en parlar la nostra llengua, va passar la mà per la cara a un Rei que no s’adona que a ell li entra en el sou l’ús i el coneixement d’aquest idioma oficial que, descol•locat pel pontífex, només va poder utilitzar a l’hora del comiat a l’aeroport quan va dir “gràcies”. De res, Majestat!
divendres, 5 de novembre del 2010
Exigim excel·lència electoral, per Salvador Cardús
Que una confrontació electoral no és un esdeveniment èpic, ja ho donem per descomptat. Però el que costa més d'acceptar és que el discurs electoral, en una gran proporció, s'ocupi més de desqualificar el contrari que no pas de posar l'accent en les pròpies propostes. I, en definitiva, el que ja és del tot inacceptable, és que aquestes desqualificacions arribin més per la via d'intentar desacreditar personalment l'adversari que no pas de contraposar arguments.
Les properes eleccions no sembla que s'hagin d'escapar d'aquest esquema. Tal com van les coses, més que no pas propostes i crítica política, hom troba intents sistemàtics d'erosió de la credibilitat de l'adversari com a estratagema bé sigui per desqualificar d'una revolada tota una acció de govern, bé sigui per restar tota la confiança en unes possibles promeses de futur. La major part de crítiques al tripartit ho són a l'estil polític, més que no pas a l'acció de govern. I la major part de crítiques a la que emergeix com a possible alternativa de govern, es dediquen a posar en dubte l'honorabilitat de la figura del seu líder o el valor de la seva paraula. La conseqüència és el descrèdit general i l'extensió d'una ombra de dubte sobre el conjunt de la classe política.
No tot és això, és clar. També hi ha propostes en positiu. Però el cert és que llavors cal reconèixer que els mitjans de comunicació hi són poc sensibles. Com que el que és notícia és el conflicte, la confrontació, d'un discurs de vint minuts només se n'acaba destacant la frase més punyent de desqualificació de l'adversari i de la que se'n podrà acabar traient més rendiment periodístic a base d'anar a buscar com li responen els afectats. De manera que, entre uns i altres, entre els que fabriquen les campanyes electorals i els que les expliquen picant l'ham dels pseudoconflictes que s'inventen els caps de campanya, el ciutadà que llegeix amb avidesa els mitjans per buscar-hi informació, només hi acaba trobant picabaralles decebedores.
I és una veritable llàstima. Perquè si bé totes les conteses electorals en són de rellevants, aquesta de 2010, després de la constatació del final de l'autonomisme, amb una recessió econòmica de cavall i davant de desafiaments socials d'una dimensió mai no vista, hauria pogut situar-se en un pla molt diferent. Encara més, perquè feia temps que els catalans no teníem tant interès pel nostre futur polític, que no demostràvem tanta capacitat de mobilització, que no s'omplien les sales d'actes on es fan debats polítics, que no es parlàvem tant de política als bars i als menjadors de casa. Digueu-me ingenu, però encara tinc esperances que la campanya electoral pròpiament dita arribi al nivell que els catalans exigim. Espero que l'excel·lència que els polítics no paren d'exigir a uns i altres, ara se l'apliquin a lla propera campanya electoral. Si no, que llavors no es lamentin de la desafecció.
Les properes eleccions no sembla que s'hagin d'escapar d'aquest esquema. Tal com van les coses, més que no pas propostes i crítica política, hom troba intents sistemàtics d'erosió de la credibilitat de l'adversari com a estratagema bé sigui per desqualificar d'una revolada tota una acció de govern, bé sigui per restar tota la confiança en unes possibles promeses de futur. La major part de crítiques al tripartit ho són a l'estil polític, més que no pas a l'acció de govern. I la major part de crítiques a la que emergeix com a possible alternativa de govern, es dediquen a posar en dubte l'honorabilitat de la figura del seu líder o el valor de la seva paraula. La conseqüència és el descrèdit general i l'extensió d'una ombra de dubte sobre el conjunt de la classe política.
No tot és això, és clar. També hi ha propostes en positiu. Però el cert és que llavors cal reconèixer que els mitjans de comunicació hi són poc sensibles. Com que el que és notícia és el conflicte, la confrontació, d'un discurs de vint minuts només se n'acaba destacant la frase més punyent de desqualificació de l'adversari i de la que se'n podrà acabar traient més rendiment periodístic a base d'anar a buscar com li responen els afectats. De manera que, entre uns i altres, entre els que fabriquen les campanyes electorals i els que les expliquen picant l'ham dels pseudoconflictes que s'inventen els caps de campanya, el ciutadà que llegeix amb avidesa els mitjans per buscar-hi informació, només hi acaba trobant picabaralles decebedores.
I és una veritable llàstima. Perquè si bé totes les conteses electorals en són de rellevants, aquesta de 2010, després de la constatació del final de l'autonomisme, amb una recessió econòmica de cavall i davant de desafiaments socials d'una dimensió mai no vista, hauria pogut situar-se en un pla molt diferent. Encara més, perquè feia temps que els catalans no teníem tant interès pel nostre futur polític, que no demostràvem tanta capacitat de mobilització, que no s'omplien les sales d'actes on es fan debats polítics, que no es parlàvem tant de política als bars i als menjadors de casa. Digueu-me ingenu, però encara tinc esperances que la campanya electoral pròpiament dita arribi al nivell que els catalans exigim. Espero que l'excel·lència que els polítics no paren d'exigir a uns i altres, ara se l'apliquin a lla propera campanya electoral. Si no, que llavors no es lamentin de la desafecció.
dimecres, 3 de novembre del 2010
La Brunete “strikes again”, per Francesc Sanuy
"El 23 de febrer del 1981 el Rei ja va demostrar de què anava la cosa en convocar tots els partits polítics a pactar la sortida d’aquell cop d’estat, amb l’exclusió dels partits nacionalistes de Catalunya i Euskadi"
El president Pujol va declarar, en resposta a l’última agressió de poder central contra l’autogovern de Catalunya (la relativa a la suspensió cautelar del caràcter preferent de la llengua catalana a l’Ajuntament de Barcelona i a una Diputació), que ell no havia demanat mai una reforma de l’Estatut, perquè estava convençut que si el tocàvem la cosa acabaria pitjor. Segur que, amb la seva clarividència, s’havia adonat que hi havia en marxa una ofensiva per terra, mar i aire i per tots els azimuts (que és com ho hauria dit el General de Gaulle) i que, en qualsevol renegociació hi perdríem bons i esquelles. Com també és cert que es va comprometre amb J.Mª Aznar, això sí, amb bones contrapartides de peix al cove a no demanar la millora o la recuperació de l’Estatut inicialment pactat. Però, en tot cas, queda clar que l’autonomia de Catalunya només va durar del 8 de maig del 1980 fins al 23 de febrer del 1981.
Immediatament després d’aquella irrupció de la Brunete (la divisió cuirassada dels carros de combat de l’exèrcit espanyol), el Rei ja va demostrar de què anava la cosa en convocar tots els partits polítics a pactar la sortida d’aquell cop d’estat, amb l’exclusió dels partits nacionalistes de Catalunya i Euskadi. Ja es veia a venir, per tant, que la reunió d’emergència es feia contra els dos grans absents i, naturalment, d’allà en va sortir la primera gran retallada de l’Estatut perpetrada amb la LOAPA, una llei que, tot i que va ser parcialment rebutjada pel Tribunal Constitucional, ja es va carregar tota l’arquitectura de l’autogovern a fi de reduir-los a una simple descentralització de model corporació local o Diputació, com a màxim. Envalentits per aquest gir copernicà, els alts funcionaris-mandarins de l’administració central de l’estat van posar en marxa el “lobby” Asociación Española de Administración pública que agrupava llavors els qui negociaven els traspassos a les autonomies i van decidir de publicar un llibre sobre els perills funcionals del nou model d’Estat.
Els denunciants-privilegiats administradors d’un centralisme brutal es va constituir com a col•lectiu “Javier de Burgos”, en evocació del creador de les províncies i, va publicar al 1983 el llibre “España: por un Estado federal” on ja s’establien les bases brutalment restrictives d’unes autonomies que, d’acord amb aquells principis, han quedat en grau de temptativa frustrada. Amb pròleg d’Alejandro Muñoz Alonso i epíleg de Jorge de Esteban, protesten contra l’esment de la Constitució de “tots els pobles d’Espanya”, contra la impossibilitat de impedir que una comunitat es declari nació i contra el Fons de Compensació Interterritorial que era insuficient per a redistribuir el resultat de la pressió tributaria de forma “solidària”. Ja em diran que tenen a veure totes aquestes qüestions amb el bon servei que ha de prestar la funció pública. Tanmateix, alguns simpatitzants d’aquest col•lectiu, com ara el secretari d’estat Palao, han aconseguit els seus propòsits i Palao, en concret, que el Port de Barcelona que, fins i tot, durant el franquisme ja era autònom, ara sigui una dependència del ministeri de Foment o que AENA s’hagi quedat la gestió de l’aeroport de Barcelona contra els interessos generals i a favor de Iberia i les companyies constructores que es moquen amb El Prat i després de reduir-lo a “low cost” sense vols transoceànics, el llencen com un kleenex usat.
Van ser funcionaris com aquests els qui amb deslleialtat manifesta i, abusant del seu coneixement dels temes, van enganyar els nostres ingenus negociadors inexperts. Van actuar com a trilers i van amagar les potestats que corresponien als traspassos de competències. Van aixecar la camisa dels nous responsables pel que fa a les valoracions. Van anorrear la noció de competència exclusiva, que vol dir excloent. Van vulnerar totes les facultats amb les lleis de bases a la planificació general de l’economia i els partits majoritaris al Congrés dels Diputats els van seguir un joc que ens ha conduït a un atzucac i a la gravíssima estafa i a la immensa presa de pel de trencar un solemne pacte d’estat mitjançant les onades successives de Brunetes que se salten les regles de la democràcia a fi de que tot torni a ser igual que abans. Si tenen paciència, on en una propera ocasió podria referir-me a les Brunetes mediàtiques i judicials i a moltes d’altres que des del Banc d’Espanya al Defensor del Pueblo estan rabiosament activades.
Immediatament després d’aquella irrupció de la Brunete (la divisió cuirassada dels carros de combat de l’exèrcit espanyol), el Rei ja va demostrar de què anava la cosa en convocar tots els partits polítics a pactar la sortida d’aquell cop d’estat, amb l’exclusió dels partits nacionalistes de Catalunya i Euskadi. Ja es veia a venir, per tant, que la reunió d’emergència es feia contra els dos grans absents i, naturalment, d’allà en va sortir la primera gran retallada de l’Estatut perpetrada amb la LOAPA, una llei que, tot i que va ser parcialment rebutjada pel Tribunal Constitucional, ja es va carregar tota l’arquitectura de l’autogovern a fi de reduir-los a una simple descentralització de model corporació local o Diputació, com a màxim. Envalentits per aquest gir copernicà, els alts funcionaris-mandarins de l’administració central de l’estat van posar en marxa el “lobby” Asociación Española de Administración pública que agrupava llavors els qui negociaven els traspassos a les autonomies i van decidir de publicar un llibre sobre els perills funcionals del nou model d’Estat.
Els denunciants-privilegiats administradors d’un centralisme brutal es va constituir com a col•lectiu “Javier de Burgos”, en evocació del creador de les províncies i, va publicar al 1983 el llibre “España: por un Estado federal” on ja s’establien les bases brutalment restrictives d’unes autonomies que, d’acord amb aquells principis, han quedat en grau de temptativa frustrada. Amb pròleg d’Alejandro Muñoz Alonso i epíleg de Jorge de Esteban, protesten contra l’esment de la Constitució de “tots els pobles d’Espanya”, contra la impossibilitat de impedir que una comunitat es declari nació i contra el Fons de Compensació Interterritorial que era insuficient per a redistribuir el resultat de la pressió tributaria de forma “solidària”. Ja em diran que tenen a veure totes aquestes qüestions amb el bon servei que ha de prestar la funció pública. Tanmateix, alguns simpatitzants d’aquest col•lectiu, com ara el secretari d’estat Palao, han aconseguit els seus propòsits i Palao, en concret, que el Port de Barcelona que, fins i tot, durant el franquisme ja era autònom, ara sigui una dependència del ministeri de Foment o que AENA s’hagi quedat la gestió de l’aeroport de Barcelona contra els interessos generals i a favor de Iberia i les companyies constructores que es moquen amb El Prat i després de reduir-lo a “low cost” sense vols transoceànics, el llencen com un kleenex usat.
Van ser funcionaris com aquests els qui amb deslleialtat manifesta i, abusant del seu coneixement dels temes, van enganyar els nostres ingenus negociadors inexperts. Van actuar com a trilers i van amagar les potestats que corresponien als traspassos de competències. Van aixecar la camisa dels nous responsables pel que fa a les valoracions. Van anorrear la noció de competència exclusiva, que vol dir excloent. Van vulnerar totes les facultats amb les lleis de bases a la planificació general de l’economia i els partits majoritaris al Congrés dels Diputats els van seguir un joc que ens ha conduït a un atzucac i a la gravíssima estafa i a la immensa presa de pel de trencar un solemne pacte d’estat mitjançant les onades successives de Brunetes que se salten les regles de la democràcia a fi de que tot torni a ser igual que abans. Si tenen paciència, on en una propera ocasió podria referir-me a les Brunetes mediàtiques i judicials i a moltes d’altres que des del Banc d’Espanya al Defensor del Pueblo estan rabiosament activades.
divendres, 29 d’octubre del 2010
Si us plau, surtin de la formatgera!
Carles Móra
Mira que ens ho ha dit de vegades! Des que en Joaquim Ferrer i Gironès va publicar Els atemptats polítics contra la llengua catalana, on aplegava més de 1.200 maniobres oficials en contra del català, hi ha hagut molt més estudis d’intel·lectuals prestigiosos i reconeguts, que demostren clarament que l’embestida contra la nostra llengua no ha tingut aturador. L’Eugeni Casanova a Viatge a les entranyes de la llengua en fa un retrat colpidor; a El llibre negre de Catalunya, en J. M. Ainaud de Lasarte hi insisteix amb precisió de llenyataire; El fet lingüístic com a fet social, de Francesc Vallverdú i els nombrosos estudis que ha desenvolupat el reconegut Lluís Vicent Aracil constitueixen mostres evidents que el català és un objectiu a batre pels enemics més recalcitrants de la nostra cultura.
Recordem els manifestos d’intel·lectuals a favor del castellà, les iniciatives del Fòrum Babel, les campanyes de l’Institut Cervantes (dels que els catalans paguem el 24% de les seves despeses), els recursos del PP contra l’Estatut, contra la Llei d’Acollida, contra la de Normalització Lingüística,… les accions de C’s contra la nostra llengua, les que va promulgar en el seu dia Alejo Vidal Cuadras contra l’ús del català a la URV i a l’Ajuntament de Sabadell,…tot plegat, d’ençà molts anys, ha dibuixat un panorama molt favorable que desemboca en aquesta “suspensió cautelar de l’ús preferent del català” a l’Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida. No es paren de presentar recursos –ara per part de l’Associació Convivència Cívica Catalana i, com sempre, del PP- que van emparant-se en la sentència del Tribunal Constitucional que, tot sigui dit, no ha estat desgranada ni explicada per cap partit polític donada la seva contundència contra Catalunya.
Un tímid reglament linguïstic a l’Ajuntament de Barcelona, aprovat després de 30 anys de democràcia!, un relaxat pseudocompliment del mateix on es presenten mancances que tothom ha detectat, ens mostren una actitud conformista i inoperant per parts dels nostres representants polítics. Estem esperant encara una reacció digna per part del Govern de la Generalitat entorn a la decisió del Tribunal Suprem de Justícia de Catalunya. Per ara, només una reacció del vicepresident que curiosament “se sorprèn” de l’escomesa. Que no sap com les gasten? Que no coneix la situació “real” i social del català? Tant s’ha distanciat dels problemes quotidians de la nostra ciutadania? Si us plau, surtin de la formatgera on estan còmodament instal·lats i rebel·lin-se davant tanta infàmia! No els dol tant de greuge al nostre país?
Espero que els nostres parlamentaris estiguin a l’alçada i defensin fins a les últimes conseqüències l’ús de la nostra llengua, tot jugant-s’hi la pell i el que calgui. Davant d’aquesta ofensiva, cap concessió. Ja és hora d’anar per feina i de no deixar-nos trepitjar. Per la dignitat del nostre poble i la dels que ens han precedit. Pel futur dels nostres fills i dels nostres néts. Cal dir “prou” i ordenar tot aquest desgavell.
Recordem els manifestos d’intel·lectuals a favor del castellà, les iniciatives del Fòrum Babel, les campanyes de l’Institut Cervantes (dels que els catalans paguem el 24% de les seves despeses), els recursos del PP contra l’Estatut, contra la Llei d’Acollida, contra la de Normalització Lingüística,… les accions de C’s contra la nostra llengua, les que va promulgar en el seu dia Alejo Vidal Cuadras contra l’ús del català a la URV i a l’Ajuntament de Sabadell,…tot plegat, d’ençà molts anys, ha dibuixat un panorama molt favorable que desemboca en aquesta “suspensió cautelar de l’ús preferent del català” a l’Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida. No es paren de presentar recursos –ara per part de l’Associació Convivència Cívica Catalana i, com sempre, del PP- que van emparant-se en la sentència del Tribunal Constitucional que, tot sigui dit, no ha estat desgranada ni explicada per cap partit polític donada la seva contundència contra Catalunya.
Un tímid reglament linguïstic a l’Ajuntament de Barcelona, aprovat després de 30 anys de democràcia!, un relaxat pseudocompliment del mateix on es presenten mancances que tothom ha detectat, ens mostren una actitud conformista i inoperant per parts dels nostres representants polítics. Estem esperant encara una reacció digna per part del Govern de la Generalitat entorn a la decisió del Tribunal Suprem de Justícia de Catalunya. Per ara, només una reacció del vicepresident que curiosament “se sorprèn” de l’escomesa. Que no sap com les gasten? Que no coneix la situació “real” i social del català? Tant s’ha distanciat dels problemes quotidians de la nostra ciutadania? Si us plau, surtin de la formatgera on estan còmodament instal·lats i rebel·lin-se davant tanta infàmia! No els dol tant de greuge al nostre país?
Espero que els nostres parlamentaris estiguin a l’alçada i defensin fins a les últimes conseqüències l’ús de la nostra llengua, tot jugant-s’hi la pell i el que calgui. Davant d’aquesta ofensiva, cap concessió. Ja és hora d’anar per feina i de no deixar-nos trepitjar. Per la dignitat del nostre poble i la dels que ens han precedit. Pel futur dels nostres fills i dels nostres néts. Cal dir “prou” i ordenar tot aquest desgavell.
dijous, 28 d’octubre del 2010
Capitalisme radial abocat a l’exterior
"Si AENA no traspassa la gestió de l’aeroport és per a perpetuar l’adjudicació d’obres i de tots el negocis restants a empreses madrilenyes"
En aquest Estat del qual formen part “velis nolis” hi ha paradoxalment moltes injustícies que són el resultat i la conseqüència de la legislació vigent. Per exemple, durant tots aquests anys de borratxera financera i de cobdícia triomfant sense límits ni regulacions o controls, el capitalisme radial que té la seu a Madrid, a l’IBEX i als poders fàctics que tenen accés privilegiat a les decisions minis rials s’ha engreixat constantment a costa dels contribuents. Quan la premsa anglosaxona de color salmó parlava de l’agressiva expansió dels nous “conquistadores”, es referia a les adquisicions que les empreses espanyoles feien a l’estranger. I, està clar, denunciaven que la major part d’aquelles compres en obres públiques serveis públics, telecomunicacions, banca, caixes, energia, autopistes, etc., eren compres o bé OPAS que es guanyaven gràcies a la subvenció del govern espanyol que permetia superar qualsevol altra oferta alternativa perquè el diferencial de “good will” es pagava disparant amb pólvora del Rei, (però què dic!), amb la pólvora dels contribuents. Naturalment, ara fa poc, la UE va determinar que aquestes ortopèdies de calçador subsidiat eren il•legals. Que ja és fort que la protesta sortís de la comunitat europea per competència deslleial i no de cap partit polític espanyol que volgués defensar als ciutadans de l’apropiació indeguda dels seus impostos per a finançar les aventures exteriors dels grans poders fàctics beneficiats per uns tractes de favor que, al món civilitzat i en economia de mercat lliure, es consideren il•legals. De fet, de portes endins, d’immorals ja ho eren.
Des del fet punt zero de l’Espanya radial que es situa a la Puerta del Sol, ja s’havia culminat, a nivell interior, l’operació de concentrar tot el poder en unes poques mans i de sotmetre tots els territoris perifèrics a la fèrula centralista. Per si no ens havien adonat d’aquest colonialisme total, algunes imatges ens van ajudar a obrir els ulls amb la visualització d’una relació de domini implacable. Recordeu, per exemple, la visita d’obres de Rodríguez Zapatero a la Terminal I de l’aeroport de Barcelona i veurem que, amb el casc posat i l’armilla antireflectant, el qui feia els honors al gran dignatari no era el President de la Generalitat ni el Conseller de PTOP. Era, lògicament, Florentino Pérez, president de la constructora ACS i del Real Madrid on també fa els honors al “club de alterne” entre polítics i constructors-financers de la llotja presidencial del Bernabeu. Queda, doncs, clar que si AENA no traspassa la gestió de l’aeroport és per a perpetuar l’adjudicació d’obres i de tots el negocis restants a empreses madrilenyes o afectes al poder central, amb explicita i verificada exclusió de les domiciliades a Catalunya.
De resultes, però, de la crisi econòmica s’ha anat accentuant la voluntat dels grans oligopolis d’implantar-se a fora i així hem estat testimonis de grans operacions., amb resultats diversos, que han tingut l’objectiu de reduir el pes relatiu de mercat interior en el conjunt de les activitats. N’hi ha que ho han aconseguit, però d’altres han demanat l’ajut del “papà Estat” per a sortir dels embolics en que s’havien ficat, tal com va passar amb SACYR en el seu intent de quedar-se a la francesa Eiffage (fundada per l’Eiffel de la torre i símbol de l’orgull nacional), amb ACESA en la frustrada operació Autostrade d’Itàlia o Diaz Ferrán amb Aerolíneas Argentines.
De totes maneres, Florentino Pérez, tan “inassequible al desànim com les velles falanges de Galícia”, fa vendre paquets d’ACESA per a fer calaix destinat a l’intent de controlar la IBERDROLA del resistent Sánchez Galán i planteja d’altres filigranes per a controlar amb la màxima insolència, la Hochtief, és a dir, la primera constructora d’Alemanya. Potser ha pensat que això seria tan fàcil com la compra que va fer del futbolista turco-alemany del Werder Bremen, Özil. Tanmateix, a Àngela Merkel i al seu govern no els ha fet cap gràcia que Pérez vulgui aplicar els seus mètodes sense contemplacions a casa d’ells. Al 2007, van acceptar que comprés el 27 p.c. de Hochtief al multimilionari August von Finck, fundador de l’asseguradora Allianz. El van admetre com un mal menor comparat amb l’oligarca rus Oleg Deripaska, però Florentino no en té prou amb els dividends i la seva part dels beneficis. En realitat, necessita quedar-se la totalitat per a consolidar els resultats amb els de ACS i convertir-se en el primer grup constructor d’Europa. Els alemanys han plantejat reaccions enverinades, com ara una gran ampliació de capital que superi les possibilitat de les forces hostils. Fins i tot l’oposició socialista i els sindicats reclamen que es parin els peus als qui vulguin apoderar-se d’empreses considerades campions nacionals. El que està per veure és si el Deutsche Bank i els altres financers d’allò que es van anomenar Alemanya, S.A. estaran disposats a parar el cop. Tal com deien els fascicles: “la suite au prochain numéro”.
Des del fet punt zero de l’Espanya radial que es situa a la Puerta del Sol, ja s’havia culminat, a nivell interior, l’operació de concentrar tot el poder en unes poques mans i de sotmetre tots els territoris perifèrics a la fèrula centralista. Per si no ens havien adonat d’aquest colonialisme total, algunes imatges ens van ajudar a obrir els ulls amb la visualització d’una relació de domini implacable. Recordeu, per exemple, la visita d’obres de Rodríguez Zapatero a la Terminal I de l’aeroport de Barcelona i veurem que, amb el casc posat i l’armilla antireflectant, el qui feia els honors al gran dignatari no era el President de la Generalitat ni el Conseller de PTOP. Era, lògicament, Florentino Pérez, president de la constructora ACS i del Real Madrid on també fa els honors al “club de alterne” entre polítics i constructors-financers de la llotja presidencial del Bernabeu. Queda, doncs, clar que si AENA no traspassa la gestió de l’aeroport és per a perpetuar l’adjudicació d’obres i de tots el negocis restants a empreses madrilenyes o afectes al poder central, amb explicita i verificada exclusió de les domiciliades a Catalunya.
De resultes, però, de la crisi econòmica s’ha anat accentuant la voluntat dels grans oligopolis d’implantar-se a fora i així hem estat testimonis de grans operacions., amb resultats diversos, que han tingut l’objectiu de reduir el pes relatiu de mercat interior en el conjunt de les activitats. N’hi ha que ho han aconseguit, però d’altres han demanat l’ajut del “papà Estat” per a sortir dels embolics en que s’havien ficat, tal com va passar amb SACYR en el seu intent de quedar-se a la francesa Eiffage (fundada per l’Eiffel de la torre i símbol de l’orgull nacional), amb ACESA en la frustrada operació Autostrade d’Itàlia o Diaz Ferrán amb Aerolíneas Argentines.
De totes maneres, Florentino Pérez, tan “inassequible al desànim com les velles falanges de Galícia”, fa vendre paquets d’ACESA per a fer calaix destinat a l’intent de controlar la IBERDROLA del resistent Sánchez Galán i planteja d’altres filigranes per a controlar amb la màxima insolència, la Hochtief, és a dir, la primera constructora d’Alemanya. Potser ha pensat que això seria tan fàcil com la compra que va fer del futbolista turco-alemany del Werder Bremen, Özil. Tanmateix, a Àngela Merkel i al seu govern no els ha fet cap gràcia que Pérez vulgui aplicar els seus mètodes sense contemplacions a casa d’ells. Al 2007, van acceptar que comprés el 27 p.c. de Hochtief al multimilionari August von Finck, fundador de l’asseguradora Allianz. El van admetre com un mal menor comparat amb l’oligarca rus Oleg Deripaska, però Florentino no en té prou amb els dividends i la seva part dels beneficis. En realitat, necessita quedar-se la totalitat per a consolidar els resultats amb els de ACS i convertir-se en el primer grup constructor d’Europa. Els alemanys han plantejat reaccions enverinades, com ara una gran ampliació de capital que superi les possibilitat de les forces hostils. Fins i tot l’oposició socialista i els sindicats reclamen que es parin els peus als qui vulguin apoderar-se d’empreses considerades campions nacionals. El que està per veure és si el Deutsche Bank i els altres financers d’allò que es van anomenar Alemanya, S.A. estaran disposats a parar el cop. Tal com deien els fascicles: “la suite au prochain numéro”.
dimecres, 27 d’octubre del 2010
El 28-N, tu tries: o autonomia o independència
Joan Carretero
En el moment històric en què som ara ens toca triar, potser ja d’una manera definitiva, si el que volem per al nostre país és ser espanyols; és a dir, ser ja per sempre més una comunitat autònoma espanyola de règim comú, o si estem disposats a tenir un estat propi que pugui donar resposta als nostres reptes com a país.
Els catalans hem viscut alegrement d’il·lusions des de fa molts anys, però l’Estat espanyol s’ha encarregat de deixar-nos clar, en aquests últims mesos, que les nostres il·lusions –federalisme, concert econòmic, plurinacionalitat…- no seran mai possibles dins d’una Espanya cada dia més reforçada. En aquest sentit, el 28 de novembre serà un moment clau, en el qual els ciutadans d’aquest país podrem dir amb tota llibertat el que volem per a la nostra nació. Si aquell vespre el Parlament és ple de diputats autonomistes, això voldrà dir que ja ens està bé la situació d’espoli i humiliació a què ens tenen sotmesos. Si, en canvi, els independentistes som majoria, estarem en condicions d’esdevenir un poble lliure, un nou estat de la Unió Europea, en qüestió de poc temps.
De vegades sembla que els catalans estiguem afectats per una mena d’amnèsia col·lectiva. No fa gaire, el govern de la Generalitat i els partits que li donen suport ens volien convèncer que s’havia aconseguit el millor acord de finançament de la història. Ara, quan tan sols han passat uns mesos, la Generalitat ha d’emetre bons perquè està tècnicament en una situació de fallida. I tot això mentre es va generant un dèficit cada vegada més gran que, a la llarga, provocarà que els pocs recursos econòmics que som capaços de gestionar es destinin, gairebé exclusivament, a pagar aquest deute.
Un altre aspecte que demostra aquest nivell d’il·lusió en què hem viscut i que ara sembla que no vulguem reconèixer és el nombre rècord de tancament de fàbriques de “baix valor afegit”. Des de la Generalitat se’ns deia que això responia a un millor nivell de la nostra economia que no admetia ja treballs de baixa qualificació i sous reduïts; que nosaltres ja havíem entrat en l’etapa del R+D i que les fàbriques que necessitaven mà d’obra “poc qualificada” havien de marxar a països amb economies que nosaltres ja havíem superat. No fa gaire, però, el president de la Generalitat va haver d’anar a la Xina a suplicar que fàbriques d’aquesta mena –una cadena de muntatge de vehicles- tornessin a instal·lar-se a Catalunya en una demostració clara que el nostre nivell com a país està caient en picat.
Davant d’això, Reagrupament proposa un pla basat en tres receptes bàsiques que s’han resumit en l’eslògan “Independència, democràcia i treball”. D’una banda, la necessitat de la independència, ja que només amb un estat propi serem capaços de disposar de les eines necessàries per capgirar la situació i apostar per un sistema econòmic adequat al nostre teixit productiu. És vital, també, afrontar un procés de regeneració democràtica, amb accions legislatives que afavoreixin la transparència i el control de la gestió pública, la limitació de mandats, una llei electoral basada en circumscripcions petites, un règim dur d’incompatibilitats, una simplificació i racionalització de l’administració, una austeritat pressupostària i un llarg etcètera de mesures que ens donaran aquest plus de seriositat que ens permetrà anar pel món amb orgull. Finalment, cal recuperar l’exigència màxima en la feina ben feta, en els valors de l’esforç, l’excel·lència i la justa recompensa. Hem de treballar més i més bé, per poder ser un país millor i amb més qualitat de vida.
Ara per ara, però, el primer repte és entrar amb força al Parlament el 28 de novembre. O un Parlament autonomista o un d’independentista, o més Espanya o la llibertat, tu tries.
Els catalans hem viscut alegrement d’il·lusions des de fa molts anys, però l’Estat espanyol s’ha encarregat de deixar-nos clar, en aquests últims mesos, que les nostres il·lusions –federalisme, concert econòmic, plurinacionalitat…- no seran mai possibles dins d’una Espanya cada dia més reforçada. En aquest sentit, el 28 de novembre serà un moment clau, en el qual els ciutadans d’aquest país podrem dir amb tota llibertat el que volem per a la nostra nació. Si aquell vespre el Parlament és ple de diputats autonomistes, això voldrà dir que ja ens està bé la situació d’espoli i humiliació a què ens tenen sotmesos. Si, en canvi, els independentistes som majoria, estarem en condicions d’esdevenir un poble lliure, un nou estat de la Unió Europea, en qüestió de poc temps.
De vegades sembla que els catalans estiguem afectats per una mena d’amnèsia col·lectiva. No fa gaire, el govern de la Generalitat i els partits que li donen suport ens volien convèncer que s’havia aconseguit el millor acord de finançament de la història. Ara, quan tan sols han passat uns mesos, la Generalitat ha d’emetre bons perquè està tècnicament en una situació de fallida. I tot això mentre es va generant un dèficit cada vegada més gran que, a la llarga, provocarà que els pocs recursos econòmics que som capaços de gestionar es destinin, gairebé exclusivament, a pagar aquest deute.
Un altre aspecte que demostra aquest nivell d’il·lusió en què hem viscut i que ara sembla que no vulguem reconèixer és el nombre rècord de tancament de fàbriques de “baix valor afegit”. Des de la Generalitat se’ns deia que això responia a un millor nivell de la nostra economia que no admetia ja treballs de baixa qualificació i sous reduïts; que nosaltres ja havíem entrat en l’etapa del R+D i que les fàbriques que necessitaven mà d’obra “poc qualificada” havien de marxar a països amb economies que nosaltres ja havíem superat. No fa gaire, però, el president de la Generalitat va haver d’anar a la Xina a suplicar que fàbriques d’aquesta mena –una cadena de muntatge de vehicles- tornessin a instal·lar-se a Catalunya en una demostració clara que el nostre nivell com a país està caient en picat.
Davant d’això, Reagrupament proposa un pla basat en tres receptes bàsiques que s’han resumit en l’eslògan “Independència, democràcia i treball”. D’una banda, la necessitat de la independència, ja que només amb un estat propi serem capaços de disposar de les eines necessàries per capgirar la situació i apostar per un sistema econòmic adequat al nostre teixit productiu. És vital, també, afrontar un procés de regeneració democràtica, amb accions legislatives que afavoreixin la transparència i el control de la gestió pública, la limitació de mandats, una llei electoral basada en circumscripcions petites, un règim dur d’incompatibilitats, una simplificació i racionalització de l’administració, una austeritat pressupostària i un llarg etcètera de mesures que ens donaran aquest plus de seriositat que ens permetrà anar pel món amb orgull. Finalment, cal recuperar l’exigència màxima en la feina ben feta, en els valors de l’esforç, l’excel·lència i la justa recompensa. Hem de treballar més i més bé, per poder ser un país millor i amb més qualitat de vida.
Ara per ara, però, el primer repte és entrar amb força al Parlament el 28 de novembre. O un Parlament autonomista o un d’independentista, o més Espanya o la llibertat, tu tries.
dilluns, 25 d’octubre del 2010
SUBVENCIONS PAPALS, Xavier Roig
Xavier Roig
http://www.naciodigital.cat/
Una pregunta que no em deixa dormir: és obligatori ser immadur, progre i antioccidental per practicar el periodisme a Catalunya? Ho dic perquè el tema comença a preocupar. No hi ha notícia que no estigui tocada d’aquell ignorant to social que caracteritza al barbamec inconscient, d’aquell progressisme políticament correcte d’estètica Rosa Sensat. La veritat, tot plegat provoca una enorme desconfiança i fa pudor a suat. La gent ben informada ja no creu el que s’explica aquí i mira Internet. I els que no, prefereixen no informar-se. Només els seguidors de Belen Esteban creuen en les notícies tal com ragen.
L’antioccidentalisme forma part ja del menú periodístic : qualsevol problema a l’Àfrica és degut a que Occident la va explotar; qualsevol moviment religiós és millor que el cristianisme que sempre practica la pederàstia; qualsevol incident militar justifica que Occident ha de desmuntar l’OTAN... I així anem tirant.
Ara li ha tocat al Papa . A mi, la visita del Sant Pare no em fa ni fred ni calor –sóc agnòstic-. Però el nostre periodisme s’ha encaparrat en valorar econòmicament el viatge papal. Per poder encendre l’opinió es comencen a fer càlculs bizantins: el que costa la seguretat pública, el que pagarà l’ajuntament, la Generalitat, les incomoditats dels veïns, etc.
Jo, a aquest periodisme d’EGB, li suggereixo un treball de fi de curs que porti per títol “Quant costa mantenir el periodisme català?”. No els sembla prou interessant? Quantes subvencions donen els poders públics als mitjans públics i “privats”? Què ens costa TV3 i Catalunya Ràdio, amb els seus batallons de cementiri d’elefants? Quantes subscripcions inútils es fan per mantenir uns mitjans, generalment dolents, que sempre es mostren dòcils amb els poders? Al final caldria oferir conclusions d’aquest estudi, és clar. Per exemple, podrien ser del tipus: “Quant li costa a cada contribuent català pagar el salari dels periodistes”. Oi que seria progressista aquest estudi?
O el nostre periodisme canvia d’actitud i deixa de donar opinions passades pel clixé del maig del 68 (quaranta-dos anys, déjà !) o té un futur més negre que el present. A cop de desinformar, s’ha cregut les pròpies notícies. No s’ha assabentat que el món ha canviat. I el què canviarà encara!
http://www.naciodigital.cat/
Una pregunta que no em deixa dormir: és obligatori ser immadur, progre i antioccidental per practicar el periodisme a Catalunya? Ho dic perquè el tema comença a preocupar. No hi ha notícia que no estigui tocada d’aquell ignorant to social que caracteritza al barbamec inconscient, d’aquell progressisme políticament correcte d’estètica Rosa Sensat. La veritat, tot plegat provoca una enorme desconfiança i fa pudor a suat. La gent ben informada ja no creu el que s’explica aquí i mira Internet. I els que no, prefereixen no informar-se. Només els seguidors de Belen Esteban creuen en les notícies tal com ragen.
L’antioccidentalisme forma part ja del menú periodístic : qualsevol problema a l’Àfrica és degut a que Occident la va explotar; qualsevol moviment religiós és millor que el cristianisme que sempre practica la pederàstia; qualsevol incident militar justifica que Occident ha de desmuntar l’OTAN... I així anem tirant.
Ara li ha tocat al Papa . A mi, la visita del Sant Pare no em fa ni fred ni calor –sóc agnòstic-. Però el nostre periodisme s’ha encaparrat en valorar econòmicament el viatge papal. Per poder encendre l’opinió es comencen a fer càlculs bizantins: el que costa la seguretat pública, el que pagarà l’ajuntament, la Generalitat, les incomoditats dels veïns, etc.
Jo, a aquest periodisme d’EGB, li suggereixo un treball de fi de curs que porti per títol “Quant costa mantenir el periodisme català?”. No els sembla prou interessant? Quantes subvencions donen els poders públics als mitjans públics i “privats”? Què ens costa TV3 i Catalunya Ràdio, amb els seus batallons de cementiri d’elefants? Quantes subscripcions inútils es fan per mantenir uns mitjans, generalment dolents, que sempre es mostren dòcils amb els poders? Al final caldria oferir conclusions d’aquest estudi, és clar. Per exemple, podrien ser del tipus: “Quant li costa a cada contribuent català pagar el salari dels periodistes”. Oi que seria progressista aquest estudi?
O el nostre periodisme canvia d’actitud i deixa de donar opinions passades pel clixé del maig del 68 (quaranta-dos anys, déjà !) o té un futur més negre que el present. A cop de desinformar, s’ha cregut les pròpies notícies. No s’ha assabentat que el món ha canviat. I el què canviarà encara!
divendres, 22 d’octubre del 2010
Canvi i decadència
Xavier Roig
http://avui.elpunt.cat/
Em sembla haver-los parlat ja d'un estudi que els senyors Acemoglu (MIT) i Robinson (Harvard) van publicar l'any 2006. Intenten demostrar que un canvi polític no implica necessàriament renovació. Si no s'aconsegueix recanviar les elits del país, el triomf polític resulta estèril. Aquest fou el cas del sud dels Estats Units, que, malgrat haver renovat la classe política pel fet d'haver perdut la Guerra Civil (1865), no va ser capaç de renovar les elits tradicionals.
La renda per càpita del sud es va mantenir en el 50% de la mitjana dels Estats Units fins a la dècada del 1960, quan Kennedy i, sobretot, Johnson van forçar la renovació de les elits sudistes. Cent anys va trigar a fer efecte la conquesta d'Atlanta per part del general Sherman!
L'estudi demostra que si els polítics no tenen prou coratge i estímuls les elits s'enquisten i sobreviuen decennis. I jo diria que la decadència actual de Catalunya té molt a veure amb aquest efecte. Al nivell d'incompetència i de desori que ha demostrat el tripartit, convé afegir-hi el fet de no haver perseguit el recanvi de les elits. Uns (PSC) perquè formen part de les existents; altres (ERC) perquè n'han pretès formar-ne part sense renovar el sistema, tot adaptant-se als mètodes existents. En conseqüència, el país ha detectat canvis només en allò que depèn directament del DOG com, per exemple, els límits de velocitat i altra reglamentació de flaire “economia planificada”.
Però constituiria un error pensar que les elits s'han enquistat ara. Desenvolupen arrels d'ençà de la mort de Franco i, en alguns casos, des d'abans. És paradigmàtic el cas Palau. Totes les ires s'han centrat en el senyor Millet, però no en els veritables responsables del desori: els membres del patronat. Allí s'hi barregen des d'hereus del franquisme fins a gent considerada catalanista. I ningú ha tingut el coratge de demanar-los responsabilitats i fer-los fora. També tenim el cas de les caixes d'estalvi. Contràriament al que ha succeït a la resta del món, lluny de castigar els que han provocat el forat, se'ls ha mantingut en el càrrec.
El ventall d'exemples és molt ampli i l'aversió al canvi ha esdevingut norma. Es troba convenient l'existència de candidatures úniques a organismes com la Cambra de Comerç, Foment..., i es considera un atac als interessos de la comunitat que s'hi presentin alternatives. Alternatives que, a sobre, són combatudes amb males arts. Aquesta fruïció pels privilegis, aquesta aversió a la renovació, ha generat una societat poruga, immobilista i decadent. Gerents de sempre per a empreses de sempre, que arriben a dalt de tot a l'edat en què, a l'estranger, els executius són reemplaçats per sang nova. Però també caparrons de secció de petites empreses que dediquen els seus esforços a protegir-se, a lluitar perquè res no els bellugui. Tots ells confirmen la frase que assegura que si Bill Gates fos d'aquí, Microsoft no existiria.
El nou govern que surti de les eleccions haurà de transmetre confiança. Però acabarà d'enfonsar el país si aquesta confiança és per als de sempre, i no per als que volen fer coses noves. Noves elits que no han de rebre ni favors ni subvencions sinó, simplement, comptar amb la complicitat del seu govern.
La renda per càpita del sud es va mantenir en el 50% de la mitjana dels Estats Units fins a la dècada del 1960, quan Kennedy i, sobretot, Johnson van forçar la renovació de les elits sudistes. Cent anys va trigar a fer efecte la conquesta d'Atlanta per part del general Sherman!
L'estudi demostra que si els polítics no tenen prou coratge i estímuls les elits s'enquisten i sobreviuen decennis. I jo diria que la decadència actual de Catalunya té molt a veure amb aquest efecte. Al nivell d'incompetència i de desori que ha demostrat el tripartit, convé afegir-hi el fet de no haver perseguit el recanvi de les elits. Uns (PSC) perquè formen part de les existents; altres (ERC) perquè n'han pretès formar-ne part sense renovar el sistema, tot adaptant-se als mètodes existents. En conseqüència, el país ha detectat canvis només en allò que depèn directament del DOG com, per exemple, els límits de velocitat i altra reglamentació de flaire “economia planificada”.
Però constituiria un error pensar que les elits s'han enquistat ara. Desenvolupen arrels d'ençà de la mort de Franco i, en alguns casos, des d'abans. És paradigmàtic el cas Palau. Totes les ires s'han centrat en el senyor Millet, però no en els veritables responsables del desori: els membres del patronat. Allí s'hi barregen des d'hereus del franquisme fins a gent considerada catalanista. I ningú ha tingut el coratge de demanar-los responsabilitats i fer-los fora. També tenim el cas de les caixes d'estalvi. Contràriament al que ha succeït a la resta del món, lluny de castigar els que han provocat el forat, se'ls ha mantingut en el càrrec.
El ventall d'exemples és molt ampli i l'aversió al canvi ha esdevingut norma. Es troba convenient l'existència de candidatures úniques a organismes com la Cambra de Comerç, Foment..., i es considera un atac als interessos de la comunitat que s'hi presentin alternatives. Alternatives que, a sobre, són combatudes amb males arts. Aquesta fruïció pels privilegis, aquesta aversió a la renovació, ha generat una societat poruga, immobilista i decadent. Gerents de sempre per a empreses de sempre, que arriben a dalt de tot a l'edat en què, a l'estranger, els executius són reemplaçats per sang nova. Però també caparrons de secció de petites empreses que dediquen els seus esforços a protegir-se, a lluitar perquè res no els bellugui. Tots ells confirmen la frase que assegura que si Bill Gates fos d'aquí, Microsoft no existiria.
El nou govern que surti de les eleccions haurà de transmetre confiança. Però acabarà d'enfonsar el país si aquesta confiança és per als de sempre, i no per als que volen fer coses noves. Noves elits que no han de rebre ni favors ni subvencions sinó, simplement, comptar amb la complicitat del seu govern.
http://avui.elpunt.cat/
Que es prenguin la medicina que recepten
Salvador Cardús
M’han decebut els votants de la patronal catalana Foment que, a l’hora de la veritat, han decidit premiar un dirigent atrapat per una gestió burocratitzada i ineficient i que –segons les pròpies interpretacions dels vencedors- han votat més preocupats pel futur de la CEOE espanyola que pel del mateix Foment, o que han perpetuat aquells que amb l’argument de la no dependència política, resulta que s’ofereixen al govern de torn, sigui quin sigui, a canvi d’una sucosa subvenció renunciant a cap posicionament crític.
Francament, és irritant que després de tant sentir l’empresariat donar consells sobre l’eficiència en la gestió, sobre la necessitat de lideratges forts, la capacitat per assumir riscos, el valor de l’esforç i la innovació i tantes altres recomanacions agosarades, a l’hora de la veritat, hagin preferit la continuïtat, la confortabilitat d’allò que ja es coneix, els equilibris de sempre o el camí fàcil i sense riscos. En definitiva, que hagin confiat més en la família –en el sentit sicilià de la paraula- que no fer-ho en un programa racional de renovació.
Val a dir que la decisió majoritària del vot que s’ha expressat a Foment es fa més incomprensible precisament pel marc de canvi general que es respira a Catalunya, també entre els veritables emprenedors. Las darreres preses de posició del Cercle d’Economia, fins i tot de la tímida Cambra de Comerç i no cal dir del Cercle Català de Negocis, apuntaven cap a una altra direcció ben diferent. El resultat de les eleccions de Foment no és que desmenteixin els aires renovadors, però sí que situen Foment fora de l’esperit dels temps.
Pot molt ben ser que, segons les interpretacions a les que abans em referia, hi hagi qui ha votat Rosell comptant que així seria més fàcil que presidís la CEOE. Ja en parlarem de com acaba l’aventura. Però, en tot cas, amb aquesta estratègia, sembla que Foment vulgui insistir en la idea d’anar a reformar Espanya, pretensió que a hores d’ara no és que sigui una opció conservadora, sinó directament ridícula. Si Rosell a la CEOE ha de ser tan “reformista” com ho ha estat durant quinze anys a Foment, ja sabem de quin mal moriran... I si l’empresariat català encara confia en un món empresarial espanyol que és còmplice d’esquilar-nos fins a un 10 per cent del PIB, és que la seva covardia és més forta que els seus interessos.
Podríem dir allò de “ja s’ho faran”. Però el problema és que si les organitzacions empresarials no segueixen el ritme de canvi del conjunt del país, tots hi sortirem perdent. Esperem que tot plegat hagi estat resultat d’un moment de feblesa, o fins i tot resultat d’una escassa tradició democràtica que fa que els espanti anar a votar i fer transparents les divergències. I esperem que ben aviat Foment s’apliqui la medicina que recomana a la resta de la societat i recuperi el temps perdut fins a posar-se a l’alçada de tota la resta de país.
Francament, és irritant que després de tant sentir l’empresariat donar consells sobre l’eficiència en la gestió, sobre la necessitat de lideratges forts, la capacitat per assumir riscos, el valor de l’esforç i la innovació i tantes altres recomanacions agosarades, a l’hora de la veritat, hagin preferit la continuïtat, la confortabilitat d’allò que ja es coneix, els equilibris de sempre o el camí fàcil i sense riscos. En definitiva, que hagin confiat més en la família –en el sentit sicilià de la paraula- que no fer-ho en un programa racional de renovació.
Val a dir que la decisió majoritària del vot que s’ha expressat a Foment es fa més incomprensible precisament pel marc de canvi general que es respira a Catalunya, també entre els veritables emprenedors. Las darreres preses de posició del Cercle d’Economia, fins i tot de la tímida Cambra de Comerç i no cal dir del Cercle Català de Negocis, apuntaven cap a una altra direcció ben diferent. El resultat de les eleccions de Foment no és que desmenteixin els aires renovadors, però sí que situen Foment fora de l’esperit dels temps.
Pot molt ben ser que, segons les interpretacions a les que abans em referia, hi hagi qui ha votat Rosell comptant que així seria més fàcil que presidís la CEOE. Ja en parlarem de com acaba l’aventura. Però, en tot cas, amb aquesta estratègia, sembla que Foment vulgui insistir en la idea d’anar a reformar Espanya, pretensió que a hores d’ara no és que sigui una opció conservadora, sinó directament ridícula. Si Rosell a la CEOE ha de ser tan “reformista” com ho ha estat durant quinze anys a Foment, ja sabem de quin mal moriran... I si l’empresariat català encara confia en un món empresarial espanyol que és còmplice d’esquilar-nos fins a un 10 per cent del PIB, és que la seva covardia és més forta que els seus interessos.
Podríem dir allò de “ja s’ho faran”. Però el problema és que si les organitzacions empresarials no segueixen el ritme de canvi del conjunt del país, tots hi sortirem perdent. Esperem que tot plegat hagi estat resultat d’un moment de feblesa, o fins i tot resultat d’una escassa tradició democràtica que fa que els espanti anar a votar i fer transparents les divergències. I esperem que ben aviat Foment s’apliqui la medicina que recomana a la resta de la societat i recuperi el temps perdut fins a posar-se a l’alçada de tota la resta de país.
dilluns, 4 d’octubre del 2010
NEIX ARA INDEPENDENCIA, EL REAGRUPADOR DE BLOGS INDEPENDENTISTA
Davant dels fets esdevinguts en els darrers anys i sobretot amb la constatació evident amb la sentència del Tribunal Constitucional Espanyol que no hi ha cap possibilitat de ser català dins d’Espanya, pensem que la nació catalana necessita per poder sobreviure (culturalment, econòmicament, socialment) engegar un procés independentista que culmini el més aviat possible amb la constitució de l’Estat Català.
Recollint l’esperit de les manifestacions unitàries a favor de la independència de Brussel·les fa un any i mig i de Barcelona aquest estiu, un grup de blogaires hem decidit donar suport explícit a la candidatura que porta més d’un any treballant-hi, amb un programa polític per la Catalunya independent i amb el compromís ferm de presentar al Parlament les següents iniciatives parlamentaries:
- Constitució de Catalunya: Serà el primer projecte de llei que es presentarà per ser debatuda i votada al Ple del Parlament
- Llei Electoral: Nova llei electoral definint circumscripcions electorals petites amb llistes obertes a on els partits tinguin menys força.
- Llei del Bon Govern: Tot un seguit de propostes per regenerar les institucions i els seus representants (Incompatibilitats, limitació de mandats, declaració patrimonial, etc.)
Arran de la negació unànime de tots els partits parlamentaris d’admetre les iniciatives legislatives populars per convocar un referèndum d’independència, fent cas omís a la voluntat del poble català expressada per més de mig milió vots afirmatius en els referèndums populars, fem una crida a tots els catalans independentistes que recolzin la candidatura formada per Reagrupament Independentista, Suma Independència, Bloc Sobiranista Català i amb el recolzament del Centre Català de Negocis perquè al Parlament hi hagi un grup de diputats que tinguin com a eix prioritari la declaració unilateral d'independència, i a la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim.
Un estat català ens permetrà fer créixer la nostra economia, crear més oportunitat per les persones i assegurar un futur brillant per a tots. És temps d’avançar.
Ara sí, ara toca.
Ara toca Independència!!
diumenge, 3 d’octubre del 2010
Fan com qui no ens sent
l'ambició nacional ha passat per davant
de la representació política
www.avui.cat 03/10/10
“Aigo, vos demanam, aigo, i vos, senyor, mos dau vent”, canta Maria del Mar Bonet en una de les seves bellíssimes i impressionants cançons. I jo no sabria expressar millor la situació que es crearà al nostre país arran de les eleccions del dia 28 de novembre. És a dir, ens trobarem, per una banda, amb una ciutadania que majoritàriament ha pres consciència que l'autonomisme és una via morta que no du enlloc, i de l'altra, unes ofertes electorals que fan curt d'horitzó –encara tossudes a negociar amb Espanya– o que fan curt d'organització, per improvisació o joventut.
De manera que mentre el país està assedegat de nous i ambiciosos horitzons, el nostre sistema polític ens ofereix vent, amb propostes condemnades de bell antuvi al fracàs.
La situació té una explicació fàcil: la potència i la precipitació dels fets ha atrapat l'estratègia sempre poruga de la política. La truita s'ha girat des d'aquell divendres 30 de setembre de 2005, en què, com tota la resta de partits, CDC celebrava en una nota de premsa que s'hagués aprovat “un Estatut ambiciós i a l'altura dels anhels de Catalunya”, fins a l'evidència, just cinc anys després, de la impotència d'un nou Estatut que després de la ribotada a les Corts, ha estat finalment sotmès a una constitucional castració química i quirúrgica. Fins al 2003, la representació política al Parlament mostrava una cara més nacionalista del que era el país en realitat. L'aspiració nacional quedava sobrerepresentada políticament, també per les virtuts representatives del president Pujol.
I aquest desequilibri, per dir-ho així, el 2003 es va mantenir, si no exagerar, amb la contundent victòria d'ERC i sense que CiU hi prengués mal. No és estrany que tot el procés de reforma de l'Estatut estigués sota la sospita, remarcada insistentment pel PP i la resta de detractors, que la gent no l'havia pas demanada ni la sentia com a necessària.
Però la truita, com deia, s'ha girat ràpidament. Ara, i després de l'experiència de les consultes per a la independència, amb un èxit incomparable amb cap altra mobilització que s'hagi conegut mai al nostre país, és l'ambició nacional la que ha passat davant de la representació política. Les enquestes gens sospitoses de condescendències ni complicitats d'El Periódico o La Vanguardia ho deixen ben clar. La darrera d'aquesta setmana mateix, el Racòmetre de RAC 1, insisteix en les mateixes proporcions: el 48,8% dels enquestats votarien sí en un referèndum sobre la independència, mentre que un 9,7% estan indecisos i un 41,4% dirien no.
Ara bé: aquesta predominança de l'ambició d'emancipació nacional que detecten les enquestes des fa força mesos, fins i tot abans de la sentència del Constitucional –i, per tant, que no sembla pas reactiva–, quan es tradueix en expectativa –encara lluny del dia de les eleccions, també s'ha de dir–, resulta que el vot a propostes explícitament independentistes cau a poc més del 10 per cent. ¿On podrien anar a parar la resta de partidaris de la independència? Una mica entre tots els partits no independentistes, a CiU especialment, però també molt a ICV, força al PSC, fins i tot al PP –un 10 per cent d'antics votants la volen–, molt al vot en blanc i força a l'abstenció.
Doncs bé: és aquest contrast el que fa visible el nou desequilibri, ara en sentit contrari al dels primers vint-i-cinc anys de Generalitat restaurada. Hi ha més ambició nacional que no pas oferta política sòlida i fiable que sigui capaç de recollir explícitament l'aspiració nacional dels catalans.
Es poden fer moltes especulacions sobre els perquès. Posem, en primer lloc, que el desig explícit d'independència encara no hagi quallat clarament en un compromís independentista. És a dir, hom pot pensar que seria favorable a una independència a cost zero i alts beneficis, però que de moment no està disposat a assumir uns riscos que troba excessius. També hi pot haver qui aposti clarament per la independència, però que cregui que davant la crisi i la sensació de desgovern, ara per ara, és millor resignar-se a votar una força que, sense desviar-se del camí, sigui més moderada i, sobretot, estigui ben preparada per governar, com ara CiU. És més difícil saber com es fa compatible voler la independència i votar PSC o PP, i aquí encara hi podria haver sorpreses.
Finalment, hi pot haver molts dels qui volen la independència que no trobin prou sòlides les ofertes explícites que se'ls fan, sigui ERC o siguin les noves propostes de Reagrupament o la improvisada Solidaritat.
Sigui com sigui, tenim l'evidència d'un país que no es resigna a la situació actual, i una oferta política molt per sota d'aquesta ambició. Les rònegues apel·lacions a no fragmentar el país del PSC, l'impossible concert econòmic de CiU, la jocfloralesca proposta d'ICV d'aconseguir Estat propi dins d'una Espanya confederal i plurinacional –seria més fàcil voler ser membre de la Confederació Helvètica–, i fins i tot la per a mi errònia estratègia d'ERC de començar la casa per la teulada amb un referèndum, no estan a l'alçada d'allò a què aspiren la majoria de catalans. I, probablement, les noves formacions tampoc no són percebudes –amb raó o sense– a l'alçada del rigor que exigeix l'horitzó de la independència.
“Aigo, vos demanam, aigo, i vós, senyor, mos dau vent i mos girau ses espatles i feis com qui no mos sent”. Aquesta és la realitat: els partits fan com qui no ens sent. De moment.
De manera que mentre el país està assedegat de nous i ambiciosos horitzons, el nostre sistema polític ens ofereix vent, amb propostes condemnades de bell antuvi al fracàs.
La situació té una explicació fàcil: la potència i la precipitació dels fets ha atrapat l'estratègia sempre poruga de la política. La truita s'ha girat des d'aquell divendres 30 de setembre de 2005, en què, com tota la resta de partits, CDC celebrava en una nota de premsa que s'hagués aprovat “un Estatut ambiciós i a l'altura dels anhels de Catalunya”, fins a l'evidència, just cinc anys després, de la impotència d'un nou Estatut que després de la ribotada a les Corts, ha estat finalment sotmès a una constitucional castració química i quirúrgica. Fins al 2003, la representació política al Parlament mostrava una cara més nacionalista del que era el país en realitat. L'aspiració nacional quedava sobrerepresentada políticament, també per les virtuts representatives del president Pujol.
I aquest desequilibri, per dir-ho així, el 2003 es va mantenir, si no exagerar, amb la contundent victòria d'ERC i sense que CiU hi prengués mal. No és estrany que tot el procés de reforma de l'Estatut estigués sota la sospita, remarcada insistentment pel PP i la resta de detractors, que la gent no l'havia pas demanada ni la sentia com a necessària.
Però la truita, com deia, s'ha girat ràpidament. Ara, i després de l'experiència de les consultes per a la independència, amb un èxit incomparable amb cap altra mobilització que s'hagi conegut mai al nostre país, és l'ambició nacional la que ha passat davant de la representació política. Les enquestes gens sospitoses de condescendències ni complicitats d'El Periódico o La Vanguardia ho deixen ben clar. La darrera d'aquesta setmana mateix, el Racòmetre de RAC 1, insisteix en les mateixes proporcions: el 48,8% dels enquestats votarien sí en un referèndum sobre la independència, mentre que un 9,7% estan indecisos i un 41,4% dirien no.
Ara bé: aquesta predominança de l'ambició d'emancipació nacional que detecten les enquestes des fa força mesos, fins i tot abans de la sentència del Constitucional –i, per tant, que no sembla pas reactiva–, quan es tradueix en expectativa –encara lluny del dia de les eleccions, també s'ha de dir–, resulta que el vot a propostes explícitament independentistes cau a poc més del 10 per cent. ¿On podrien anar a parar la resta de partidaris de la independència? Una mica entre tots els partits no independentistes, a CiU especialment, però també molt a ICV, força al PSC, fins i tot al PP –un 10 per cent d'antics votants la volen–, molt al vot en blanc i força a l'abstenció.
Doncs bé: és aquest contrast el que fa visible el nou desequilibri, ara en sentit contrari al dels primers vint-i-cinc anys de Generalitat restaurada. Hi ha més ambició nacional que no pas oferta política sòlida i fiable que sigui capaç de recollir explícitament l'aspiració nacional dels catalans.
Es poden fer moltes especulacions sobre els perquès. Posem, en primer lloc, que el desig explícit d'independència encara no hagi quallat clarament en un compromís independentista. És a dir, hom pot pensar que seria favorable a una independència a cost zero i alts beneficis, però que de moment no està disposat a assumir uns riscos que troba excessius. També hi pot haver qui aposti clarament per la independència, però que cregui que davant la crisi i la sensació de desgovern, ara per ara, és millor resignar-se a votar una força que, sense desviar-se del camí, sigui més moderada i, sobretot, estigui ben preparada per governar, com ara CiU. És més difícil saber com es fa compatible voler la independència i votar PSC o PP, i aquí encara hi podria haver sorpreses.
Finalment, hi pot haver molts dels qui volen la independència que no trobin prou sòlides les ofertes explícites que se'ls fan, sigui ERC o siguin les noves propostes de Reagrupament o la improvisada Solidaritat.
Sigui com sigui, tenim l'evidència d'un país que no es resigna a la situació actual, i una oferta política molt per sota d'aquesta ambició. Les rònegues apel·lacions a no fragmentar el país del PSC, l'impossible concert econòmic de CiU, la jocfloralesca proposta d'ICV d'aconseguir Estat propi dins d'una Espanya confederal i plurinacional –seria més fàcil voler ser membre de la Confederació Helvètica–, i fins i tot la per a mi errònia estratègia d'ERC de començar la casa per la teulada amb un referèndum, no estan a l'alçada d'allò a què aspiren la majoria de catalans. I, probablement, les noves formacions tampoc no són percebudes –amb raó o sense– a l'alçada del rigor que exigeix l'horitzó de la independència.
“Aigo, vos demanam, aigo, i vós, senyor, mos dau vent i mos girau ses espatles i feis com qui no mos sent”. Aquesta és la realitat: els partits fan com qui no ens sent. De moment.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)