“Per quina raó s'ha optat per dialogar només amb trenta sàtrapes que encara ens poden crear més problemes si no se'ls aplica una regulació més rigorosa?”
Al moment d'escriure aquestes ratlles, encara no s'ha celebrat la reunió del president Zapatero amb els trenta “empresaris” més importants del país seleccionats amb l'únic criteri d'influència, proximitat i sintonia amb la Moncloa. I quan es publiquin, previsiblement, se'ns dirà que, a la trobada, el cap del govern els ha demanat, per favor, si són tan amables, que tinguin la bondat de fer menys beneficis i d'augmentar les inversions. Com si aquestes decisions es tiressin endavant per criteris de generositat, solidaritat o interès general. Curiosament, aquest llenguatge llastimós que vol inspirar la pietat tal com fa un pidolaire que demana no s'adreça a empreses representatives de l'economia real i productiva (només 4 encaixen totalment o parcial en aquest model), sinó a companyies gestores de monopolis, entitats financeres, serveis públics privatitzats, exclusives, concessionàries i constructores o gestores d'obres, manteniments o infraestructures estatals. Tanmateix, el to del primer ministre és de súplica, quan, en realitat, tots aquests opípars negocis depenen dels privilegis que atorga el poder polític. Repassin i veuran que les llicències i fitxes bancàries, els fons de garantia de dipòsits, els rescats del FROB, les adjudicacions de concursos d'obres publiques, els “reformats” que apugen uns preus contractats inicialment a la baixa amb ofertes temeràries, les tarifes abusives dels serveis públics regulats i dels peatges, les subvencions energètiques o compres a l'estranger, els ajuts a les companyies aèries privades tractades com a estatals i un llarg etcètera són la base de tota una sèrie de negocis que, sense la complicitat governamental, no podrien existir.
En realitat, tot el capitalisme madrileny i aquesta gran trama de l'Ibex-35 no existiria sense els favors i els privilegis d'una casta de mandarins polítics que viuen al servei dels poderosos i, al final del seu trajecte, per la porta giratòria s'incorporen o tornen a un sector pretesament privat, però, realment, de malsana i corruptora barreja d'interessos que haurien de ser legalment i moralment independents i contraposats.
Anem, però, més enllà i, a part de mostrar el lògic estupor de presenciar que qui té el poder democràtic i legítim es rebaixa davant els poders fàctics, que figura que depenen de les seves decisions, no podrem evitar de formular un parell de preguntes. La primera és per quina raó s'ha optat per dialogar només amb trenta sàtrapes que encara ens poden crear més problemes si no se'ls aplica una regulació més rigorosa. Que no ho han entès, encara, al govern estatal, que la creació de llocs de treball passa per les pimes i que és amb les empreses mitjanes dotades de capacitat exportadora i de competitivitat en mercat lliure que cal enfocar les possibles vies de sortida de la crisi? I la segona és que si aquest procediment de selecció arbitrària no fa palesa la total falta de representativitat d'un món empresarial, que passa segurament les seves hores més baixes.
En efecte, no és normal que en un país ben estructurat sigui el govern el que designi digitalment els seus interlocutors, en un moment de crisi gravíssima que no es pot tractar com una tertúlia de les que Felipe González muntava a la sala de billars i bodeguilla de la Moncloa. Val a dir que, en gran part, el problema és de les mateixes organitzacions empresarials. La CEOE, per exemple, s'ha acabat de desacreditar amb la presidència d'un impresentable Díaz Ferrán, al qual els aspirants a succeir-lo encara li reten honors i li ofereixen la titularitat de la fundació de la patronal. D'altra banda, cada organització s'ha de limitar al paper que li correspon i, a la CEOE, només li pertoca negociar sobre les relacions obreropatronals, el mercat de treball i les matèries connexes.
En aquest sentit, la premsa madrilenya ha subratllat que tots els aspirants a encapçalar la patronal són empresaris molt petits i dependents d'altres nuclis de poder. De Joan Rosell, per exemple, diuen que, l'estiu passat, va superar la suspensió de pagaments de l'empresa familiar i que tots els càrrecs o consells d'administració els ha tingut després de ser president de Fomento de Trabajo Nacional, i no abans. Tal com si La Caixa li donés quatre places de conseller a fi de tenir capacitat de manipular l'entitat. És cert que el president de la Cambra de Comerç, Miquel Valls, el supera amb sis consells també concedits per La Caixa, després d'haver-se col·locat a la presidència de la corporació, que sembla que és l'únic mèrit de tots dos. És interessant que Rosell fos a la vegada conseller remunerat d'Endesa i de Gas Natural en plena OPA hostil entre totes dues. És que no hi ha regles d'incompatibilitat en cas de conflicte d'interessos o contra la prestació de serveis retribuïts a empreses concretes quan el càrrec o la llei obliguen a defensar només l'interès general? Fins i tot en ple franquisme, quan algú passava a ocupar un càrrec públic o semioficial, havia de cessar dels consells d'administració d'empreses privades, i quedava amb el nom acompanyat d'un asterisc. Potser és per això que el govern espanyol troba que la seva tria d'interlocutors vàlids és encara preferible, perquè almenys permet de parlar directament amb els amos.
www.avui.cat
diumenge, 28 de novembre del 2010
dilluns, 22 de novembre del 2010
HO SABIEN ? , per Xavier Roig
Els partits polítics tenen diverses fonts d’ingressos, ja ho saben. Unes són legals. Estem parlant d’aquells diners que obtenen fruit de les quotes dels afiliats, de les donacions de gent que creu que els ha de finançar (i convindria aquí defensar aquells que legítimament ajuden als partits de manera interessada), de festes, tiquets de dinars i sopars, etc. Altres són il·legals. Suposo que ja s’imaginen de què parlo: comissions, tràfic d’interessos, etc. No m’hi estendré perquè ja tots sabem que això té lloc amb total impunitat.
Però avui els vull parlar d’una tercera via: la immoral. L’acabo de descobrir. Bé, no és immoral el sistema en sí mateix, sinó la manera d’implementar-lo. M’explicaré. Els partits reben una subvenció en proporció als escons que tenen al Parlament. Fins aquí tot normal. A la majoria de països el fet és molt similar. Ara bé: com es fa efectiu aquest cobrament per part dels partits parlamentaris? Vet aquí el nus de la qüestió. I aquí comença l’enginyeria financera que perverteix el sistema.
Es cobren aquests diners un cop s’han celebrat les eleccions i tothom sap el que li correspon? Nooo! Resulta que el passat dia 5 d’octubre es va publicar un decret que, curiosament, cap partit parlamentari ha posat en qüestió. En aquest decret del Departament de Governació i Administracions Públiques, els partits es premien amb bestretes. És a dir, es fan un préstec, abans de les eleccions, dels diners que hauran de cobrar quan hagin passat les eleccions. De quant? Doncs de fins un 30% del que els correspondrà prenent com a base... els resultats de les eleccions del 2006!
És allò que els francesos en diuen argent de poche i els anglesos pocket money. Com que en català no existeix un equivalent prou descriptiu, podríem aprofitar aquesta acció solidària dels partits parlamentaris i inventar-lo. Què tal “xavalla per eleccions”?
Deixant de banda la immoralitat del fet (hi ha empreses que estan plegant perquè les administracions públiques no els paguen el que els deuen), convé fer una reflexió respecte a les noves formacions que es presenten i que, per tant, no tenen 30% dels escons del 2006. No només no tenen blocs electorals, ni accés a la premsa (ja que aquesta no ha cobrat subvencions d’aquests partits), sinó que, a sobre, no tenen accés al “crèdit institucional” que dóna la Generalitat. Fabulós.
El nou govern que surti d’aquestes eleccions haurà de fer moltes coses, segur. Però la més estructural de totes és acabar amb la immoralitat i frivolitat que domina l’acció política. Si s’estimen la democràcia, és clar.
Però avui els vull parlar d’una tercera via: la immoral. L’acabo de descobrir. Bé, no és immoral el sistema en sí mateix, sinó la manera d’implementar-lo. M’explicaré. Els partits reben una subvenció en proporció als escons que tenen al Parlament. Fins aquí tot normal. A la majoria de països el fet és molt similar. Ara bé: com es fa efectiu aquest cobrament per part dels partits parlamentaris? Vet aquí el nus de la qüestió. I aquí comença l’enginyeria financera que perverteix el sistema.
Es cobren aquests diners un cop s’han celebrat les eleccions i tothom sap el que li correspon? Nooo! Resulta que el passat dia 5 d’octubre es va publicar un decret que, curiosament, cap partit parlamentari ha posat en qüestió. En aquest decret del Departament de Governació i Administracions Públiques, els partits es premien amb bestretes. És a dir, es fan un préstec, abans de les eleccions, dels diners que hauran de cobrar quan hagin passat les eleccions. De quant? Doncs de fins un 30% del que els correspondrà prenent com a base... els resultats de les eleccions del 2006!
És allò que els francesos en diuen argent de poche i els anglesos pocket money. Com que en català no existeix un equivalent prou descriptiu, podríem aprofitar aquesta acció solidària dels partits parlamentaris i inventar-lo. Què tal “xavalla per eleccions”?
Deixant de banda la immoralitat del fet (hi ha empreses que estan plegant perquè les administracions públiques no els paguen el que els deuen), convé fer una reflexió respecte a les noves formacions que es presenten i que, per tant, no tenen 30% dels escons del 2006. No només no tenen blocs electorals, ni accés a la premsa (ja que aquesta no ha cobrat subvencions d’aquests partits), sinó que, a sobre, no tenen accés al “crèdit institucional” que dóna la Generalitat. Fabulós.
El nou govern que surti d’aquestes eleccions haurà de fer moltes coses, segur. Però la més estructural de totes és acabar amb la immoralitat i frivolitat que domina l’acció política. Si s’estimen la democràcia, és clar.
dissabte, 20 de novembre del 2010
ESPANYA, MASSA GRAN PER A UN RESCAT, per Francesc Sanuy
El tallafocs d'irlanda ha caigut i el que ve després posa els pèls de punta
“Thomas Jefferson va dir que els bancs eren més perillosos que no pas els exèrcits. Però també és veritat que J.P. Morgan
i la gent com ell van fer rutllar el capitalisme”
i la gent com ell van fer rutllar el capitalisme”
Per exemple, s'ha dit que Grècia va tenir la sort de rebre els primers ajuts abans que entrés en funcionament l'EFSE (mecanisme europeu d'estabilitat financera) i, en conseqüència, amb un tipus d'interès de només un 5%. Ara, el cost seria molt més elevat i cap país de l'eurozona voldria utilitzar aquesta via si no fos absolutament inevitable. De fet, tota l'arquitectura de la moneda única trontollaria si França veiés rebaixada la seva qualificació i quedés Alemanya tota sola per sostenir el sistema, cosa que naturalment no acceptaria. S'ha dit, per cert, que el tractat de l'euro no té clàusula d'escapament o sortida. Però si el benestar dels grecs, portuguesos, irlandesos o espanyols ho requerís, és evident que uns estats sobirans canviarien les lleis i els convenis internacionals. Els governs, abans que suïcidar-se, reconvertirien el deute a l'antiga moneda ressuscitada. Des d'aquelles perspectives, les ofertes de compra de la Xina a Atenes i Lisboa són interessades, perquè un euro en caiguda reforça el dòlar i més encara el renminbi, que és allò que els convé. Tremolem, doncs, si els xinesos es presenten a Madrid amb una actitud fingidament solidària. Voldria dir que el tallafocs d'Irlanda ja ha caigut. Hi ha coses que posen els pèls de punta i, sense alarmisme, sí que s'han d'analitzar declaracions com les del premi Nobel Stiglitz, que diu que si es retalla la despesa augmentarà l'atur i Espanya podria entrar en l'espiral de la mort que va patir l'Argentina ara fa 10 anys.
En realitat, els qui van lluitar sense èxit per evitar la devaluació de la lliura esterlina del 1961 al 1967 saben que els processos de pèrdua de confiança seguits d'operacions de rescat no és fàcil que acabin bé. Ho va dir ben clar el ministre alemany de Finances: si un país de la moneda única no és capaç de fer una consolidació fiscal o de recuperar la seva competitivitat, sempre tindrà, en última instància, la possibilitat d'abandonar l'euro i quedar-se de membre de la UE. És a dir, que s'anuncia una possible Europa de dues velocitats. I Samuel Brittan ens avisa que els sacrificis que es reclamaran a les classes treballadores i mitjanes seran més grans que aquells que les dictadures de Franco, Mussolini, Salazar o els coronels grecs no van gosar imposar als seus països. Quan molts alemanys volen tornar al marc i els perifèrics es pensen que poden menjar-se el pastís i, a més a més, conservar-lo, ja es veu que la cosa no va ni amb rodes. Per part seva, el premi Nobel Maurice Allais, que va morir el mes passat, ja es va oposar el 1990 a la creació de l'euro mentre la Unió Europea no tingués una política econòmica unificada.
Així doncs, després de passar la regadora, engegar la mànega o obrir les comportes de l'embassament, la recessió continua i els hudge funds expressen en veu alta la seva preocupació. Alguns fons, com ara Bridgewater (el més gran del món), ja havien avisat que Espanya era el principal problema i que l'entrada a l'euro representava, en el seu cas, com si hagués adoptat el patró or. El govern ha causat un gran dèficit pressupostari que ara s'ha de finançar amb emprèstits que encara agreugen més el deute i s'acosten a un final inevitable. El diferencial amb el bund alemany és cada vegada més alt (encara que s'hagin col·locat aquests dies emissions a 10 i 30 anys, respectivament). Segons Crédit Suisse el punt crític seria superar als 600 punts bàsics, és a dir un 0,60 suplementari per col·locar els bons.
Anuncien un agreujament de la crisi per al primer trimestre del 2011. Encara que el deute públic espanyol sigui del 53% del PIB contra un 79% del mitjana de la zona euro, els analistes creuen que si es fa el rescat d'Irlanda l'euro baixarà abans de final d'any a causa de la interacció de les diferents economies. Els bancs i caixes nacionals han augmentat les compres de deute i això els complica les coses, especialment quan els inversors a llarg termini es van retirant com a compradors. De tal manera que, en aquest moment, l'element més perillós és la pèrdua de confiança en els bancs. I aquí rau la gran qüestió. Thomas Jefferson va dir que els bancs eren més perillosos que no pas els exèrcits. Però també és veritat que J.P. Morgan i la gent com ell van fer rutllar el capitalisme que van crear el General Electric, la Western Union i la siderúrgica Carnegie. Potser és per això que els governs han rescatat no solament els bancs, sinó també els banquers que van causar la crisi. Però això no es pot tornar a fer mai més a costa dels contribuents.
www.avui.cat
El col·lapse financer de Catalunya, per Joan Carretero
Els catalans sabem que no podem estirar més el braç que la màniga, i moltes empreses solvents han descobert també amb la crisi que sense accés al crèdit es poden veure obligades a tancar. Sentit comú que trobem al carrer però que no tenen els nostres governants, especialment a la Generalitat.
Cada vegada més economistes estan aixecant la veu d’alarma per la dramàtica situació financera de la Generalitat, i no és debades. La Generalitat de Catalunya no disposa d'un de cada tres euros que gasta (dèficit públic) i per això acabarà l'any 2010, incloent-hi empreses públiques i ens que en depenen, amb un deute proper als 40.000 milions d'euros. La Generalitat de Catalunya haurà d'aconseguir més de 8.000 milions d'euros durant l'any 2011 per refinançar els venciments del seu deute, a part que tindrà inevitablement més dèficit que generarà més deute.
Avui ja ningú no deixa diners a la Generalitat i per això ha hagut de demanar als ciutadans la compra de “bons patriòtics” per poder fer front a les seves despeses. Diners que s’acabaran els propers mesos. Qui deixarà llavors diners a la Generalitat? Tornarà a recórrer als ciutadans? Quants diners i durant quant de temps podran els ciutadans catalans deixar diners a la Generalitat?Aconseguir els diners per altres vies és avui impossible i en els propers mesos serà igualment bastant improbable: Catalunya és la comunitat autònoma amb menor solvència segons les agències de ràting internacional i per més que retalli la seva despesa (a un cost social molt important) difícilment aconseguirà diners en els mercats financers, ja que de fet comunitats autònomes més solvents i que necessiten menys diners que Catalunya també tenen greus problemes per emetre deute. I per agreujar-ho Catalunya està dintre d'Espanya, un estat amb reduïda solvència, que és i serà una llosa per millorar la credibilitat de Catalunya.
La situació actual s’explica en gran part per l'espoliació fiscal que representa el 10% del PIB català, uns 20.000 milions d'euros a l'any. Sense aquest robatori es podria retornar el deute en només dos anys. Però també s’explica per la nefasta gestió del Govern de la Generalitat, que ha estirat més el braç que la màniga i ha portat les finances catalanes al llindar del col·lapse. Un col·lapse similar al de moltes empreses en aquesta crisi: una entitat solvent a la qual ningú no li deixa diners. I això a pesar de tenir el millor finançament de la història (sic).
L’agonia de les finances de la Generalitat ja ha començat aquest any pagant amb retard als hospitals concertats, retallant les aportacions a les universitats o demorant el pagament als proveïdors de la Generalitat. I continuarà amb més força l'any vinent, manin socialistes o convergents, actuant de forma inevitable sobre les principals partides pressupostàries, és a dir, educació i sanitat, com les escoles o les llistes d'espera, a part de seguir escanyant a les universitats, als proveïdors i a tothom que pugui. Una situació de lenta agonia que paradoxalment pot acabar resolent l'Estat espanyol que, amb els nostres propis diners, els de l’espoliació fiscal, doni els diners que necessiten la Generalitat i totes les comunitats autònomes, això sí, a canvi de reduir encara més la nostra minsa autonomia. I això amb la inestimable col·laboració d'un govern que l'únic que ens va prometre va ser "gestió", una gestió que s'ha demostrat desastrosa en molts àmbits, i també en el de les finances públiques.
En aquest escenari el concert econòmic que proposa CIU a partir del 2012 i en funció dels resultats de les eleccions espanyoles és senzillament un brindis al sol o, pitjor, una maniobra electoralista. Qui deixarà diners a la Generalitat fins aquell moment? Amb quina força podrà negociar la Generalitat si té les seves finances prop del col·lapse? Com podem esperar que el govern espanyol accepti el concert econòmic per Catalunya quan tothom sap que Espanya no pot viure sense l’espoli fiscal a Catalunya? El nou Estatut hauria d’haver servit almenys per aprendre que no és possible una negociació justa i d’igual a igual amb Espanya i que, per tant, aconseguir el concert econòmic, i moltes altres competències molt menys importants, és senzillament impossible.
La situació és greu i grotesca. El president Montilla s'atreveix a dir que no deixarà factures al calaix, quan molts proveïdors de la Generalitat continuen sense cobrar (i no saben quan ho faran!) i la diferència entre obligacions reconegudes i pagades de la Generalitat, segons dades del propi Govern regional, era de més de 3.700 milions d'euros a finals de setembre. Si la fallida es consuma els catalans tindrem dues opcions: que no passi res, com sempre, o seguir l'exemple d'Islàndia, que portarà a judici al seu primer ministre per negligència per haver portat el país a la fallida.
Hi ha dues alternatives: continuar la decadència autonòmica, amb dificultats inclòs per pagar les nòmines, o fer l’únic que depèn de nosaltres, la independència, és a dir, o resignació o dignitat. Però no només independència. Una lliçó del govern actual és que tan important és disposar dels nostres diners com gestionar-los bé. Independència i regeneració democràtica, amb persones competents al capdavant. I això és el que garanteix el vot a Reagrupament Independentista.
Cada vegada més economistes estan aixecant la veu d’alarma per la dramàtica situació financera de la Generalitat, i no és debades. La Generalitat de Catalunya no disposa d'un de cada tres euros que gasta (dèficit públic) i per això acabarà l'any 2010, incloent-hi empreses públiques i ens que en depenen, amb un deute proper als 40.000 milions d'euros. La Generalitat de Catalunya haurà d'aconseguir més de 8.000 milions d'euros durant l'any 2011 per refinançar els venciments del seu deute, a part que tindrà inevitablement més dèficit que generarà més deute.
Avui ja ningú no deixa diners a la Generalitat i per això ha hagut de demanar als ciutadans la compra de “bons patriòtics” per poder fer front a les seves despeses. Diners que s’acabaran els propers mesos. Qui deixarà llavors diners a la Generalitat? Tornarà a recórrer als ciutadans? Quants diners i durant quant de temps podran els ciutadans catalans deixar diners a la Generalitat?Aconseguir els diners per altres vies és avui impossible i en els propers mesos serà igualment bastant improbable: Catalunya és la comunitat autònoma amb menor solvència segons les agències de ràting internacional i per més que retalli la seva despesa (a un cost social molt important) difícilment aconseguirà diners en els mercats financers, ja que de fet comunitats autònomes més solvents i que necessiten menys diners que Catalunya també tenen greus problemes per emetre deute. I per agreujar-ho Catalunya està dintre d'Espanya, un estat amb reduïda solvència, que és i serà una llosa per millorar la credibilitat de Catalunya.
La situació actual s’explica en gran part per l'espoliació fiscal que representa el 10% del PIB català, uns 20.000 milions d'euros a l'any. Sense aquest robatori es podria retornar el deute en només dos anys. Però també s’explica per la nefasta gestió del Govern de la Generalitat, que ha estirat més el braç que la màniga i ha portat les finances catalanes al llindar del col·lapse. Un col·lapse similar al de moltes empreses en aquesta crisi: una entitat solvent a la qual ningú no li deixa diners. I això a pesar de tenir el millor finançament de la història (sic).
L’agonia de les finances de la Generalitat ja ha començat aquest any pagant amb retard als hospitals concertats, retallant les aportacions a les universitats o demorant el pagament als proveïdors de la Generalitat. I continuarà amb més força l'any vinent, manin socialistes o convergents, actuant de forma inevitable sobre les principals partides pressupostàries, és a dir, educació i sanitat, com les escoles o les llistes d'espera, a part de seguir escanyant a les universitats, als proveïdors i a tothom que pugui. Una situació de lenta agonia que paradoxalment pot acabar resolent l'Estat espanyol que, amb els nostres propis diners, els de l’espoliació fiscal, doni els diners que necessiten la Generalitat i totes les comunitats autònomes, això sí, a canvi de reduir encara més la nostra minsa autonomia. I això amb la inestimable col·laboració d'un govern que l'únic que ens va prometre va ser "gestió", una gestió que s'ha demostrat desastrosa en molts àmbits, i també en el de les finances públiques.
En aquest escenari el concert econòmic que proposa CIU a partir del 2012 i en funció dels resultats de les eleccions espanyoles és senzillament un brindis al sol o, pitjor, una maniobra electoralista. Qui deixarà diners a la Generalitat fins aquell moment? Amb quina força podrà negociar la Generalitat si té les seves finances prop del col·lapse? Com podem esperar que el govern espanyol accepti el concert econòmic per Catalunya quan tothom sap que Espanya no pot viure sense l’espoli fiscal a Catalunya? El nou Estatut hauria d’haver servit almenys per aprendre que no és possible una negociació justa i d’igual a igual amb Espanya i que, per tant, aconseguir el concert econòmic, i moltes altres competències molt menys importants, és senzillament impossible.
La situació és greu i grotesca. El president Montilla s'atreveix a dir que no deixarà factures al calaix, quan molts proveïdors de la Generalitat continuen sense cobrar (i no saben quan ho faran!) i la diferència entre obligacions reconegudes i pagades de la Generalitat, segons dades del propi Govern regional, era de més de 3.700 milions d'euros a finals de setembre. Si la fallida es consuma els catalans tindrem dues opcions: que no passi res, com sempre, o seguir l'exemple d'Islàndia, que portarà a judici al seu primer ministre per negligència per haver portat el país a la fallida.
Hi ha dues alternatives: continuar la decadència autonòmica, amb dificultats inclòs per pagar les nòmines, o fer l’únic que depèn de nosaltres, la independència, és a dir, o resignació o dignitat. Però no només independència. Una lliçó del govern actual és que tan important és disposar dels nostres diners com gestionar-los bé. Independència i regeneració democràtica, amb persones competents al capdavant. I això és el que garanteix el vot a Reagrupament Independentista.
ELECCIONS PROVISIONALS, per Salvador Cardús
Si no és que hi ha un gran secret guardat per a darrera hora, la campanya electoral ja ha donat de sí gairebé tot el que se'n podia esperar. I si les enquestes no fan donar un cop de volant a darrera als estrategues de campanya, tothom ja ha definit les seves posicions. Hi ha un partit que compta governar i que per aconseguir la victòria folgada, per exercir el govern amb tranquil·litat, ha de combatre l'evidència que es presenta pràcticament sense altres aspirants fer-ho. I hi ha uns rivals que a tot el que somnien és a poder fer de torna per garantir la governabilitat del país, sempre des de fora del govern. Un espectacle ben pobre, però previsible després de la desfeta general a la batalla estatutària.
Pel que fa al nou independentisme cívic, el que s'ha expressat a redós de les consultes i de la manifestació del 10-J, aquell que socialment ha avançat a una velocitat de vertigen, des del punt de vista polític té mala peça al teler. ERC ha viscut uns anys internament tumultuosos que li passaran factura. Ser al govern i no tenir capacitat de sumar sensibilitats, sinó de perdre'n, és senyal de debilitat. I tot el “sacrifici” del coratge independentista a favor de l'estratègia d'acostar el PSC al sobiranisme, s'ha escolat aigüera avall en un mes de campanya en el qual Montilla ha renegat de la contribució d'ERC. I, ja em disculparan la meva formació catòlica, però no hi ha perdó sense acte de contrició previ. És injust que ara Puigcercós hagi de pagar tota la factura, però és el dipositari –no el culpable- dels errors de tota l'organització, i no podrà esquivar-ne les responsabilitats.
Reagrupament, que era –i és!- l'alternativa radical que podia haver recollit millor les ambicions i les impaciències que una part del país hem demostrat tenir, titubeigs propis a part, s'ha vist greument envestida per l'oportunisme intemperant de Solidaritat que ni farà ni, potser, deixarà fer. Si ni uns ni altres arriben a entrar al Parlament, haurà estat una oportunitat perduda per trencar l'aïllament mediàtic al que es condemnen els extraparlamentaris. Només cal veure els avantatges diferencials amb què compta una organització minúscula i irrellevant com Ciudadanos davant dels més de tres mil membres de RCat i els milers d'actes que ha estat capaç d'organitzar. Però les regles de joc són dures i, paradoxalment, els qui esgrimeixen la “solidaritat” al seu nom i que van justificar la seva aparició amb la voluntat de sumar-ho tot, hauran causat just el contrari: una divisió de conseqüències dramàtiques.
En resum: que la foto final d'aquestes eleccions no mostrarà el retrat d'un mar de fons, sinó l'estat de l'onatge d'un dia qualsevol. Serà un resultat transitori, útil per a l'entre tant. Els resultats no tancaran cap procés, sinó que els deixaran tots oberts. Primer, dins dels propis partits. Els tam-tam ja n'anuncien de nous, recollint els ferits que haurà deixat el fracàs del tripartit. Al PSC hi haurà daltabaixos. ERC recuperarà el seu millor to els propers anys. CiU farà un tomb de radicalitat sobiranista. I el nou independentisme s'asserenarà, el vent s'emportarà les frivolitats, i el que sigui sòlid, farà el seu camí. No en tinc cap mena de dubte.
Pel que fa al nou independentisme cívic, el que s'ha expressat a redós de les consultes i de la manifestació del 10-J, aquell que socialment ha avançat a una velocitat de vertigen, des del punt de vista polític té mala peça al teler. ERC ha viscut uns anys internament tumultuosos que li passaran factura. Ser al govern i no tenir capacitat de sumar sensibilitats, sinó de perdre'n, és senyal de debilitat. I tot el “sacrifici” del coratge independentista a favor de l'estratègia d'acostar el PSC al sobiranisme, s'ha escolat aigüera avall en un mes de campanya en el qual Montilla ha renegat de la contribució d'ERC. I, ja em disculparan la meva formació catòlica, però no hi ha perdó sense acte de contrició previ. És injust que ara Puigcercós hagi de pagar tota la factura, però és el dipositari –no el culpable- dels errors de tota l'organització, i no podrà esquivar-ne les responsabilitats.
Reagrupament, que era –i és!- l'alternativa radical que podia haver recollit millor les ambicions i les impaciències que una part del país hem demostrat tenir, titubeigs propis a part, s'ha vist greument envestida per l'oportunisme intemperant de Solidaritat que ni farà ni, potser, deixarà fer. Si ni uns ni altres arriben a entrar al Parlament, haurà estat una oportunitat perduda per trencar l'aïllament mediàtic al que es condemnen els extraparlamentaris. Només cal veure els avantatges diferencials amb què compta una organització minúscula i irrellevant com Ciudadanos davant dels més de tres mil membres de RCat i els milers d'actes que ha estat capaç d'organitzar. Però les regles de joc són dures i, paradoxalment, els qui esgrimeixen la “solidaritat” al seu nom i que van justificar la seva aparició amb la voluntat de sumar-ho tot, hauran causat just el contrari: una divisió de conseqüències dramàtiques.
En resum: que la foto final d'aquestes eleccions no mostrarà el retrat d'un mar de fons, sinó l'estat de l'onatge d'un dia qualsevol. Serà un resultat transitori, útil per a l'entre tant. Els resultats no tancaran cap procés, sinó que els deixaran tots oberts. Primer, dins dels propis partits. Els tam-tam ja n'anuncien de nous, recollint els ferits que haurà deixat el fracàs del tripartit. Al PSC hi haurà daltabaixos. ERC recuperarà el seu millor to els propers anys. CiU farà un tomb de radicalitat sobiranista. I el nou independentisme s'asserenarà, el vent s'emportarà les frivolitats, i el que sigui sòlid, farà el seu camí. No en tinc cap mena de dubte.
dimecres, 10 de novembre del 2010
LES BRUNETES SUCCESIVES, per Francesc Sanuy
"Si l'Església catalana no existís Rouco no tindria cap altre enemic imaginari que justifiqués la seva actitud"
Després de l’atac frontal contra l’autonomia de Catalunya de la Brunete militar i de la de l’alt funcionariat que domina l’estat com una finca pròpia, les altres divisions han seguit sense descansar ni un moment, la seva tasca en forma d’onades successives de combatents, segons el model dels viet-cong a la guerra d’Indoxina.
Des del primer dia, la Conferencia Episcopal Espanyola va ser un gran abanderat de l’essencialisme integrista, de l’espanyolisme centralista més caspós i de l’aniquilació d’aquella gran pastoral dels bisbes catalans que tenia el títol de “les arrels cristianes de Catalunya”. Gràcies a personatges com el cardenal Martinez Somalo que, subvencionat pel pedòfil “padre Marcial”, fundador i líder dels Legionaris de Crist, manava molt al Vaticà, s’entretenien a impedir que el papa digués Bon Nadal en català quan ho deia fins i tot en swahili, un idioma de l’Àfrica oriental que mereix tots els respectes, però que, en termes eclesiàstics, no té punt de comparació amb el català.
Mentrestant, la COPE, l’emissora d’aquests bisbes neofranquistes, reaccionaris, i promotors del nacionalcatolicisme més ranci, predicava cada dia l’odi, el prejudici, la discriminació contra els col•lectius minoritaris i, per tant, més febles, i la confrontació entre els diferents pobles de l’Estat espanyol. La cosa era tan forta que fins i tot un papa tan de dretes extremes com Wojtila els va haver de renyar. En efecte, quan, amb motiu d’un 25 aniversari de l’emissora, va rebre el consell d’administració de la cadena en audiència al Vaticà, els va reprotxar que no respectessin l’Ideari de la COPE que prohibeix de manera terminant que la ràdio pugui incitar a l’odi entre germans i entre pobles que haurien de conviure sobre bases de respecte mutu i d’expressió de la pròpia identitat. Han trigat anys a suprimir els locutors incendiaris tot i que la línia segueix essent hostil, però al menys ja no insulten.
Que lluny queden aquells temps de la Transició en que el Cardenal Tarancón i el seu fidel col•laborador, el jesuïta J.Mª Martin Patino, obrien els nous camins de la reconciliació! Ara tenim aquest president de la Conferencia Episcopal, Rouco Varela, que encarna exactament el contrari. Mobilitza l’Església a favor d’un partit: el PP en versió d’Aznar. Organitza manifestacions contra el govern de torn, però sobretot, perquè li surt de l’ànima, aprofita qualsevol avinentesa per a mostrar el seu odi a Catalunya.
Que lluny queden aquells temps de la Transició en que el Cardenal Tarancón i el seu fidel col•laborador, el jesuïta J.Mª Martin Patino, obrien els nous camins de la reconciliació! Ara tenim aquest president de la Conferencia Episcopal, Rouco Varela, que encarna exactament el contrari. Mobilitza l’Església a favor d’un partit: el PP en versió d’Aznar. Organitza manifestacions contra el govern de torn, però sobretot, perquè li surt de l’ànima, aprofita qualsevol avinentesa per a mostrar el seu odi a Catalunya.
Tant és així que, amb motiu de la visita del Sant Pare a Catalunya del novembre 2010, no es va poder contenir i va dir que l’Església catalana no existeix. Que no ho veu aquest bon home que, si no existís, se l’hauria d’inventar, perquè llavors no tindria cap altre enemic imaginari que justifiqués la seva actitud. A qui podria perseguir amb un grau tan elevat d’animadversió que donés vida al personatge que ha dissenyat i en el qual s’ha convertit?
Vegi’s, si no, amb quina fruïció la C.E. va desmembrar una part del territori de la diòcesi de Lleida a fi de cedir-la a la de Barbastro. No hi fa res que totes aquelles parròquies de La Franja haguessin estat adscrites al bisbat de Lleida des de la seva fundació i per decisió de la mateixa autoritat eclesiàstica. Si no vaig errat, la reconquesta de Barbastro tingué lloc el 1089 i, per tant, les obres d’art religiós no van ser arrabassades a ningú i no es pot parlar de devolució.
En realitat, es tracta d’una remodelació territorial lícita encara que l’hagi decidit “l’autoritat competent” sense consultar els habitants o els feligresos. Però no queda tan clar que això comporti uns efectes retroactius pel que fa a la propietat d’uns continguts que es van conservar al museu episcopal de Lleida. Es cert que hi ha algunes peces procedents de localitats limítrofes que no s’ajusten a aquest model encara que fossin salvades per la compra ben legitima que es va fer des de Lleida i que va evitar que se les emportés un particular qualsevol. Vol dir que s’intenta de fer prevaldre una decisió interna d’una respectable associació privada i voluntària per damunt de la legislació estatal que regula el dret de propietat o les normes que s’apliquen al patrimoni cultural. Per cert, per aquesta mateixa regla de tres, que quedaria al Museu Vaticà?
En realitat, es tracta d’una remodelació territorial lícita encara que l’hagi decidit “l’autoritat competent” sense consultar els habitants o els feligresos. Però no queda tan clar que això comporti uns efectes retroactius pel que fa a la propietat d’uns continguts que es van conservar al museu episcopal de Lleida. Es cert que hi ha algunes peces procedents de localitats limítrofes que no s’ajusten a aquest model encara que fossin salvades per la compra ben legitima que es va fer des de Lleida i que va evitar que se les emportés un particular qualsevol. Vol dir que s’intenta de fer prevaldre una decisió interna d’una respectable associació privada i voluntària per damunt de la legislació estatal que regula el dret de propietat o les normes que s’apliquen al patrimoni cultural. Per cert, per aquesta mateixa regla de tres, que quedaria al Museu Vaticà?
En fi, que la Brunete de l’Església uniformista també ens té posats al punt de mira. Per exemple, monsenyor Galindó de la Pontifícia de Salamanca, en una reunió pastoral de la família, va reclamar el boicot dels productes catalans i no comprar a la Mercadona del Roig a fi de mostrar el rebuig a l’Estatut. Naturalment, quan li van fer observar que l’empresa anatermitzada era valenciana, la resposta va ser fulminat: “ah, entonces nada”. Així són les coses en una Església que va abandonar el llatí com a “lingua franca” a fi d’acostar-se a les llengües del poble, però després recolza el castellà en detriment del català.
Gràcies, doncs a l’Església catalana i a una visita del Papa que, en parlar la nostra llengua, va passar la mà per la cara a un Rei que no s’adona que a ell li entra en el sou l’ús i el coneixement d’aquest idioma oficial que, descol•locat pel pontífex, només va poder utilitzar a l’hora del comiat a l’aeroport quan va dir “gràcies”. De res, Majestat!
divendres, 5 de novembre del 2010
Exigim excel·lència electoral, per Salvador Cardús
Que una confrontació electoral no és un esdeveniment èpic, ja ho donem per descomptat. Però el que costa més d'acceptar és que el discurs electoral, en una gran proporció, s'ocupi més de desqualificar el contrari que no pas de posar l'accent en les pròpies propostes. I, en definitiva, el que ja és del tot inacceptable, és que aquestes desqualificacions arribin més per la via d'intentar desacreditar personalment l'adversari que no pas de contraposar arguments.
Les properes eleccions no sembla que s'hagin d'escapar d'aquest esquema. Tal com van les coses, més que no pas propostes i crítica política, hom troba intents sistemàtics d'erosió de la credibilitat de l'adversari com a estratagema bé sigui per desqualificar d'una revolada tota una acció de govern, bé sigui per restar tota la confiança en unes possibles promeses de futur. La major part de crítiques al tripartit ho són a l'estil polític, més que no pas a l'acció de govern. I la major part de crítiques a la que emergeix com a possible alternativa de govern, es dediquen a posar en dubte l'honorabilitat de la figura del seu líder o el valor de la seva paraula. La conseqüència és el descrèdit general i l'extensió d'una ombra de dubte sobre el conjunt de la classe política.
No tot és això, és clar. També hi ha propostes en positiu. Però el cert és que llavors cal reconèixer que els mitjans de comunicació hi són poc sensibles. Com que el que és notícia és el conflicte, la confrontació, d'un discurs de vint minuts només se n'acaba destacant la frase més punyent de desqualificació de l'adversari i de la que se'n podrà acabar traient més rendiment periodístic a base d'anar a buscar com li responen els afectats. De manera que, entre uns i altres, entre els que fabriquen les campanyes electorals i els que les expliquen picant l'ham dels pseudoconflictes que s'inventen els caps de campanya, el ciutadà que llegeix amb avidesa els mitjans per buscar-hi informació, només hi acaba trobant picabaralles decebedores.
I és una veritable llàstima. Perquè si bé totes les conteses electorals en són de rellevants, aquesta de 2010, després de la constatació del final de l'autonomisme, amb una recessió econòmica de cavall i davant de desafiaments socials d'una dimensió mai no vista, hauria pogut situar-se en un pla molt diferent. Encara més, perquè feia temps que els catalans no teníem tant interès pel nostre futur polític, que no demostràvem tanta capacitat de mobilització, que no s'omplien les sales d'actes on es fan debats polítics, que no es parlàvem tant de política als bars i als menjadors de casa. Digueu-me ingenu, però encara tinc esperances que la campanya electoral pròpiament dita arribi al nivell que els catalans exigim. Espero que l'excel·lència que els polítics no paren d'exigir a uns i altres, ara se l'apliquin a lla propera campanya electoral. Si no, que llavors no es lamentin de la desafecció.
Les properes eleccions no sembla que s'hagin d'escapar d'aquest esquema. Tal com van les coses, més que no pas propostes i crítica política, hom troba intents sistemàtics d'erosió de la credibilitat de l'adversari com a estratagema bé sigui per desqualificar d'una revolada tota una acció de govern, bé sigui per restar tota la confiança en unes possibles promeses de futur. La major part de crítiques al tripartit ho són a l'estil polític, més que no pas a l'acció de govern. I la major part de crítiques a la que emergeix com a possible alternativa de govern, es dediquen a posar en dubte l'honorabilitat de la figura del seu líder o el valor de la seva paraula. La conseqüència és el descrèdit general i l'extensió d'una ombra de dubte sobre el conjunt de la classe política.
No tot és això, és clar. També hi ha propostes en positiu. Però el cert és que llavors cal reconèixer que els mitjans de comunicació hi són poc sensibles. Com que el que és notícia és el conflicte, la confrontació, d'un discurs de vint minuts només se n'acaba destacant la frase més punyent de desqualificació de l'adversari i de la que se'n podrà acabar traient més rendiment periodístic a base d'anar a buscar com li responen els afectats. De manera que, entre uns i altres, entre els que fabriquen les campanyes electorals i els que les expliquen picant l'ham dels pseudoconflictes que s'inventen els caps de campanya, el ciutadà que llegeix amb avidesa els mitjans per buscar-hi informació, només hi acaba trobant picabaralles decebedores.
I és una veritable llàstima. Perquè si bé totes les conteses electorals en són de rellevants, aquesta de 2010, després de la constatació del final de l'autonomisme, amb una recessió econòmica de cavall i davant de desafiaments socials d'una dimensió mai no vista, hauria pogut situar-se en un pla molt diferent. Encara més, perquè feia temps que els catalans no teníem tant interès pel nostre futur polític, que no demostràvem tanta capacitat de mobilització, que no s'omplien les sales d'actes on es fan debats polítics, que no es parlàvem tant de política als bars i als menjadors de casa. Digueu-me ingenu, però encara tinc esperances que la campanya electoral pròpiament dita arribi al nivell que els catalans exigim. Espero que l'excel·lència que els polítics no paren d'exigir a uns i altres, ara se l'apliquin a lla propera campanya electoral. Si no, que llavors no es lamentin de la desafecció.
dimecres, 3 de novembre del 2010
La Brunete “strikes again”, per Francesc Sanuy
"El 23 de febrer del 1981 el Rei ja va demostrar de què anava la cosa en convocar tots els partits polítics a pactar la sortida d’aquell cop d’estat, amb l’exclusió dels partits nacionalistes de Catalunya i Euskadi"
El president Pujol va declarar, en resposta a l’última agressió de poder central contra l’autogovern de Catalunya (la relativa a la suspensió cautelar del caràcter preferent de la llengua catalana a l’Ajuntament de Barcelona i a una Diputació), que ell no havia demanat mai una reforma de l’Estatut, perquè estava convençut que si el tocàvem la cosa acabaria pitjor. Segur que, amb la seva clarividència, s’havia adonat que hi havia en marxa una ofensiva per terra, mar i aire i per tots els azimuts (que és com ho hauria dit el General de Gaulle) i que, en qualsevol renegociació hi perdríem bons i esquelles. Com també és cert que es va comprometre amb J.Mª Aznar, això sí, amb bones contrapartides de peix al cove a no demanar la millora o la recuperació de l’Estatut inicialment pactat. Però, en tot cas, queda clar que l’autonomia de Catalunya només va durar del 8 de maig del 1980 fins al 23 de febrer del 1981.
Immediatament després d’aquella irrupció de la Brunete (la divisió cuirassada dels carros de combat de l’exèrcit espanyol), el Rei ja va demostrar de què anava la cosa en convocar tots els partits polítics a pactar la sortida d’aquell cop d’estat, amb l’exclusió dels partits nacionalistes de Catalunya i Euskadi. Ja es veia a venir, per tant, que la reunió d’emergència es feia contra els dos grans absents i, naturalment, d’allà en va sortir la primera gran retallada de l’Estatut perpetrada amb la LOAPA, una llei que, tot i que va ser parcialment rebutjada pel Tribunal Constitucional, ja es va carregar tota l’arquitectura de l’autogovern a fi de reduir-los a una simple descentralització de model corporació local o Diputació, com a màxim. Envalentits per aquest gir copernicà, els alts funcionaris-mandarins de l’administració central de l’estat van posar en marxa el “lobby” Asociación Española de Administración pública que agrupava llavors els qui negociaven els traspassos a les autonomies i van decidir de publicar un llibre sobre els perills funcionals del nou model d’Estat.
Els denunciants-privilegiats administradors d’un centralisme brutal es va constituir com a col•lectiu “Javier de Burgos”, en evocació del creador de les províncies i, va publicar al 1983 el llibre “España: por un Estado federal” on ja s’establien les bases brutalment restrictives d’unes autonomies que, d’acord amb aquells principis, han quedat en grau de temptativa frustrada. Amb pròleg d’Alejandro Muñoz Alonso i epíleg de Jorge de Esteban, protesten contra l’esment de la Constitució de “tots els pobles d’Espanya”, contra la impossibilitat de impedir que una comunitat es declari nació i contra el Fons de Compensació Interterritorial que era insuficient per a redistribuir el resultat de la pressió tributaria de forma “solidària”. Ja em diran que tenen a veure totes aquestes qüestions amb el bon servei que ha de prestar la funció pública. Tanmateix, alguns simpatitzants d’aquest col•lectiu, com ara el secretari d’estat Palao, han aconseguit els seus propòsits i Palao, en concret, que el Port de Barcelona que, fins i tot, durant el franquisme ja era autònom, ara sigui una dependència del ministeri de Foment o que AENA s’hagi quedat la gestió de l’aeroport de Barcelona contra els interessos generals i a favor de Iberia i les companyies constructores que es moquen amb El Prat i després de reduir-lo a “low cost” sense vols transoceànics, el llencen com un kleenex usat.
Van ser funcionaris com aquests els qui amb deslleialtat manifesta i, abusant del seu coneixement dels temes, van enganyar els nostres ingenus negociadors inexperts. Van actuar com a trilers i van amagar les potestats que corresponien als traspassos de competències. Van aixecar la camisa dels nous responsables pel que fa a les valoracions. Van anorrear la noció de competència exclusiva, que vol dir excloent. Van vulnerar totes les facultats amb les lleis de bases a la planificació general de l’economia i els partits majoritaris al Congrés dels Diputats els van seguir un joc que ens ha conduït a un atzucac i a la gravíssima estafa i a la immensa presa de pel de trencar un solemne pacte d’estat mitjançant les onades successives de Brunetes que se salten les regles de la democràcia a fi de que tot torni a ser igual que abans. Si tenen paciència, on en una propera ocasió podria referir-me a les Brunetes mediàtiques i judicials i a moltes d’altres que des del Banc d’Espanya al Defensor del Pueblo estan rabiosament activades.
Immediatament després d’aquella irrupció de la Brunete (la divisió cuirassada dels carros de combat de l’exèrcit espanyol), el Rei ja va demostrar de què anava la cosa en convocar tots els partits polítics a pactar la sortida d’aquell cop d’estat, amb l’exclusió dels partits nacionalistes de Catalunya i Euskadi. Ja es veia a venir, per tant, que la reunió d’emergència es feia contra els dos grans absents i, naturalment, d’allà en va sortir la primera gran retallada de l’Estatut perpetrada amb la LOAPA, una llei que, tot i que va ser parcialment rebutjada pel Tribunal Constitucional, ja es va carregar tota l’arquitectura de l’autogovern a fi de reduir-los a una simple descentralització de model corporació local o Diputació, com a màxim. Envalentits per aquest gir copernicà, els alts funcionaris-mandarins de l’administració central de l’estat van posar en marxa el “lobby” Asociación Española de Administración pública que agrupava llavors els qui negociaven els traspassos a les autonomies i van decidir de publicar un llibre sobre els perills funcionals del nou model d’Estat.
Els denunciants-privilegiats administradors d’un centralisme brutal es va constituir com a col•lectiu “Javier de Burgos”, en evocació del creador de les províncies i, va publicar al 1983 el llibre “España: por un Estado federal” on ja s’establien les bases brutalment restrictives d’unes autonomies que, d’acord amb aquells principis, han quedat en grau de temptativa frustrada. Amb pròleg d’Alejandro Muñoz Alonso i epíleg de Jorge de Esteban, protesten contra l’esment de la Constitució de “tots els pobles d’Espanya”, contra la impossibilitat de impedir que una comunitat es declari nació i contra el Fons de Compensació Interterritorial que era insuficient per a redistribuir el resultat de la pressió tributaria de forma “solidària”. Ja em diran que tenen a veure totes aquestes qüestions amb el bon servei que ha de prestar la funció pública. Tanmateix, alguns simpatitzants d’aquest col•lectiu, com ara el secretari d’estat Palao, han aconseguit els seus propòsits i Palao, en concret, que el Port de Barcelona que, fins i tot, durant el franquisme ja era autònom, ara sigui una dependència del ministeri de Foment o que AENA s’hagi quedat la gestió de l’aeroport de Barcelona contra els interessos generals i a favor de Iberia i les companyies constructores que es moquen amb El Prat i després de reduir-lo a “low cost” sense vols transoceànics, el llencen com un kleenex usat.
Van ser funcionaris com aquests els qui amb deslleialtat manifesta i, abusant del seu coneixement dels temes, van enganyar els nostres ingenus negociadors inexperts. Van actuar com a trilers i van amagar les potestats que corresponien als traspassos de competències. Van aixecar la camisa dels nous responsables pel que fa a les valoracions. Van anorrear la noció de competència exclusiva, que vol dir excloent. Van vulnerar totes les facultats amb les lleis de bases a la planificació general de l’economia i els partits majoritaris al Congrés dels Diputats els van seguir un joc que ens ha conduït a un atzucac i a la gravíssima estafa i a la immensa presa de pel de trencar un solemne pacte d’estat mitjançant les onades successives de Brunetes que se salten les regles de la democràcia a fi de que tot torni a ser igual que abans. Si tenen paciència, on en una propera ocasió podria referir-me a les Brunetes mediàtiques i judicials i a moltes d’altres que des del Banc d’Espanya al Defensor del Pueblo estan rabiosament activades.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)