Ho sento, però continuo sense entendre res. Em sorprèn que Wikileaks tingui tants defensors que es posicionen de seguida. Això sí, sense tampoc ells voler-ne entendre massa. En aquest país es tracta de prendre partit, encara que sigui per passar l’estona.
Continuo no entenent, encara que no em sorprèn, la mania de fer tants escarafalls a tot el que es descobreix dels altres, mentre passem de llarg de tot allò que ens incumbeix (i ens perjudica). Gran cridòria si els demés han fet això, o allò altre. Als països que adopten aquesta actitud se’ls anomena políticament subdesenvolupats. Jo seré més planer: som un país de xafarders inconscients.
De veritat es volen descobrir coses que ens siguin útils? Doncs mirin, que tots els amants de la transparència d’estètica EGB i entusiastes del senyor Julian Assange, pressionin i demanin explicacions per veure si és cert que el Govern espanyol ha dedicat uns 330.000 milions de euros per ajudar la banca i les caixes (uns 280.000 en avals i uns 80.000 en diners trinco trinco). No m’ho invento pas jo, no. M’ho hagut d’explicar la BBC, que diu que ho ha dit la Comissió Europea. Investiguin, investiguin, i expliquin-me si és cert. Si us plau, facin alguna cosa productiva i sorprenguin-nos amb alguna notícia útil, home.
Jo ho he demanat a tothom que conec. Catedràtics d’universitat, executius de banca, etc. D’aquest dispendi ningú en té la més mínima informació. La transparència aquí és nul·la. Suposo que ja els està bé als de la Moncloa tenir una sèrie de súbdits distrets amb Wikileaks, més amoïnats per l’última anècdota de la Casa Blanca que no pas per les aixecades de camisa locals. Abans es deia que en Franco ens distreia amb el futbol. Doncs ara suposo que es deuen refregar les mans amb la quantitat de distracció que ofereix Wikileaks. Això sí, sempre amb espectacles estrangers. No fos cas.
www.naciodigital.cat
dilluns, 20 de desembre del 2010
dijous, 16 de desembre del 2010
PRIVATITZEU, QUE ALGUNA COSA QUEDA, per Francesc Sanuy
Hi ha coses que ens les hauríem de fer mirar. Per exemple, que en plena crisi econòmica, REPSOL apugi el dividend un 23,53 p.c., mentre ens clava als consumidors uns increments del preu dels carburants d’autèntica aurora boreal. Tot plegat, perquè el president de SACYR, del Rivero necessita que el 20 p.c. del capital de la petroliera que va adquirir a crèdit i que, durant l’època de les vaques grasses, anava pagant amb els beneficis de la mateixa empresa comprada, li representi un ingrés suficient per a cobrir els forats de la seva constructora – Inmobiliaria originaria. I també, perquè La Caixa, amb el 14,12 p.c. del capital, necessita igualment fer calaix per a fer front als seus problemes. El resultat, evidentment, ha significat que SACYR s’emporti 256,5 m. d’euros i La Caixa se’n embutxaqui uns altres 181 m. només per aquest exercici. I, naturalment, que vostès i jo, amables lectors, hem hagut de pagar tot aquest festival amb unes tarifes més altes i sense justificació possible, perquè sempre es produeix el fenòmen que es va quantificar durant el primer semestre del 2009 quan el petroli va baixar un 9 p.c. i, en canvi, el carburant a la benzinera es va augmentar d’un 16 p.c.. I, per si fos poc, Repsol, Cepsa, BP i Galp es burlen, amb preus idèntics, del Tribunal de Defensa de la Competència i marquen a 5.000 benzineres els preus de compra i els de venda. Ja es veu, doncs, en què consisteix la proclamada economia de mercat.
En aquest ordre de coses, tots els moviments en el sector de serveis públics privatitzats sempre es produeix en contra dels usuaris indefensos i esclavitzats sense escapatòria possible. A Madrid, capital europea de l’endeutament municipal, amb els 7000 m. que ha acumulat l’alcalde Gallardón ja es plantegen la privatització del Canal de Isabel II que subministra a meitat de preu que Aigües de Barcelona un líquid element de tan bona qualitat que s’havia pensat en vendre-la embotellada. Molta gent s’ha interessat per aquest negoci, perquè a part de Telemadrid és l’única possibilitat de fer allò del privatitza que alguna cosa queda. De moment ja s’han fet operacions en matèria de clavegueram i d’empreses de seguretat que vigilen la xarxa sota la tutela d’un germà de Mayor Oreja, que es conseller de medi ambient de Madrid. De rebot, però, de la cessió d’aigües de Barcelona per part de La Caixa a la francesa Suez han passat d’altres coses. Se’n recorden de quan ens deien que no es podien allargar les canonades que ja arriben a Montpeller per a fer el transvasament d’aigua del Roïne? Primer va ser el ministre Borrell que va mostrar una idea semblant a la d’Espanya com a “unidad de destino hidràulico en lo universal” i, després, amb motiu de l’ultima sequera, se’ns va dir que no es podia deixar una cosa tan estratègica com l’abastiment parcial de l’aigua en mans d’una potencia estrangera. Doncs bé, ara resulta que se’ls pot vendre tota l’exclusiva d’un servei de primera necessitat en clara contradicció amb els principis anteriorment expressats. Animats per l’èxit d’aquesta operació colonial facilitada per La Caixa que, una vegada més, necessita fer calaix, els francesos d’AGBAR ja s’han postulat per a comprar el Canal de Madrid. I com a mostra de bona voluntat, el primer que han fet és domiciliar a Madrid totes les filials que es dediquen a activitats no regulades. Ja poden endevinar, per tant, on es situaria la totalitat del negoci si els sortís bé la compra d’aquest Canal que fa unes despeses publicitàries astronòmiques i no comprensibles en el cas d’un monopoli a no ser que serveixin per a guanyar-se l’afecte dels mitjans de comunicació agraciats pels anuncis.
A la Cort de les Meravelles hi passen, però, moltes més coses de les quals sovint, en aquest petit racó del Nord-est (Guardiola dixit) ens passen desapercebudes. En efecte, no solament fem un AVE que té estacions com les d’Osca o de Guadalajara on només hi ha un màxim de 15 passatgers diaris i seria més barat pagar-los-hi una “limousine”, sino que també tenen una política aeroportuària que és una autentica passada. Quatre aeroports en un territori tan petit com Euskadi i La Rioja són un excés i una forma de pèssima assignació de recursos. Però, en lloc de rectificar, el govern central ha optat per dur a terme unes inversions descomunals a l’aeroport de León. Una terminal magnifica “made in Acciona-Entrecanales” amb capacitat per a vols transatlàntics és el monument a la desproporció de l’esforç amb el nombre de passatgers que enguany no han passat dels 80.000 tot i que la capacitat és de 5 milions de viatgers. A part que amb una inversió (paraula inexacta quan la despesa no pot traduir-se en rendiments) de 4.000 m. d’euros, León quedarà a dues hores d’AVE de Barajas, després de connectar amb Valladolid. A més a més, de cara a la privatització dels aeroports, el Reial Decret de foment de la inversió traspassa els bens de domini públic que, al seu moment, van ser expropiats per raons d’interès general a una nova empresa (“Aena Aeroports”). Déu n’hi do, oi? Sobretot si tenim en compte que estem parlant de bens immobles aeroportuaris valorats en 15.500 m. d’euros.
En aquest ordre de coses, tots els moviments en el sector de serveis públics privatitzats sempre es produeix en contra dels usuaris indefensos i esclavitzats sense escapatòria possible. A Madrid, capital europea de l’endeutament municipal, amb els 7000 m. que ha acumulat l’alcalde Gallardón ja es plantegen la privatització del Canal de Isabel II que subministra a meitat de preu que Aigües de Barcelona un líquid element de tan bona qualitat que s’havia pensat en vendre-la embotellada. Molta gent s’ha interessat per aquest negoci, perquè a part de Telemadrid és l’única possibilitat de fer allò del privatitza que alguna cosa queda. De moment ja s’han fet operacions en matèria de clavegueram i d’empreses de seguretat que vigilen la xarxa sota la tutela d’un germà de Mayor Oreja, que es conseller de medi ambient de Madrid. De rebot, però, de la cessió d’aigües de Barcelona per part de La Caixa a la francesa Suez han passat d’altres coses. Se’n recorden de quan ens deien que no es podien allargar les canonades que ja arriben a Montpeller per a fer el transvasament d’aigua del Roïne? Primer va ser el ministre Borrell que va mostrar una idea semblant a la d’Espanya com a “unidad de destino hidràulico en lo universal” i, després, amb motiu de l’ultima sequera, se’ns va dir que no es podia deixar una cosa tan estratègica com l’abastiment parcial de l’aigua en mans d’una potencia estrangera. Doncs bé, ara resulta que se’ls pot vendre tota l’exclusiva d’un servei de primera necessitat en clara contradicció amb els principis anteriorment expressats. Animats per l’èxit d’aquesta operació colonial facilitada per La Caixa que, una vegada més, necessita fer calaix, els francesos d’AGBAR ja s’han postulat per a comprar el Canal de Madrid. I com a mostra de bona voluntat, el primer que han fet és domiciliar a Madrid totes les filials que es dediquen a activitats no regulades. Ja poden endevinar, per tant, on es situaria la totalitat del negoci si els sortís bé la compra d’aquest Canal que fa unes despeses publicitàries astronòmiques i no comprensibles en el cas d’un monopoli a no ser que serveixin per a guanyar-se l’afecte dels mitjans de comunicació agraciats pels anuncis.
A la Cort de les Meravelles hi passen, però, moltes més coses de les quals sovint, en aquest petit racó del Nord-est (Guardiola dixit) ens passen desapercebudes. En efecte, no solament fem un AVE que té estacions com les d’Osca o de Guadalajara on només hi ha un màxim de 15 passatgers diaris i seria més barat pagar-los-hi una “limousine”, sino que també tenen una política aeroportuària que és una autentica passada. Quatre aeroports en un territori tan petit com Euskadi i La Rioja són un excés i una forma de pèssima assignació de recursos. Però, en lloc de rectificar, el govern central ha optat per dur a terme unes inversions descomunals a l’aeroport de León. Una terminal magnifica “made in Acciona-Entrecanales” amb capacitat per a vols transatlàntics és el monument a la desproporció de l’esforç amb el nombre de passatgers que enguany no han passat dels 80.000 tot i que la capacitat és de 5 milions de viatgers. A part que amb una inversió (paraula inexacta quan la despesa no pot traduir-se en rendiments) de 4.000 m. d’euros, León quedarà a dues hores d’AVE de Barajas, després de connectar amb Valladolid. A més a més, de cara a la privatització dels aeroports, el Reial Decret de foment de la inversió traspassa els bens de domini públic que, al seu moment, van ser expropiats per raons d’interès general a una nova empresa (“Aena Aeroports”). Déu n’hi do, oi? Sobretot si tenim en compte que estem parlant de bens immobles aeroportuaris valorats en 15.500 m. d’euros.
dimecres, 8 de desembre del 2010
On són els independentistes? , per Salvador Cardús
Una de les preguntes més repetides després de les eleccions ha estat on eren tots els independentistes que s'havien mobilitzat per les consultes o que s'havien manifestat el 10 de juliol. La pregunta, que no neix de la simple voluntat de saber-ne la resposta, sovint ha tingut un to insidiós, com volent dir que potser tot plegat era un bluf i que no n'hi havia per tant. I s'ha tornat a suggerir que això de l'independentisme no havia estat més que una resposta lligada a l'emprenyament per les provocacions habituals: ja se sap com som els catalans, sempre proclius als focs d'encenalls, però després abocats a les reaccions porugues i, per tant, al vot assenyat.
La pregunta, no cal dir-ho, és legítima i fins i tot sembla lògica, vistes les expectatives creades. Però abans de respondre-hi, hi faré dues consideracions. En primer lloc, les altes expectatives sobre la possible incidència de l'independentisme en les eleccions va ser més conseqüència de les moltes advertències en contra d'aquest "perill" que no pas de la mateixa capacitat dels partits independentistes per crear-les. Probablement, l'independentisme va acabar convençut de tenir una força exagerada a la vista de les moltes prevencions que provocava, començant per l'eslògan d'un PSC presentat com a dic de contenció sobiranista, passant per l'espantall que agitava el PP o les crides al vot útil de CiU. En segon lloc, hi ha el fariseisme inacceptable de tots aquells que es van passar setmanes recordant que aquestes eleccions no anaven d'independència sí o no, i que la menystenien assenyalant-ne la dimensió frívola, les divisions internes o els defectes dels candidats. Que ara facin l'orni i preguntin on són els independentistes, com si no hi haguessin tingut cap paper, és una gran impostura.
Ara bé, crec que des de l'independentisme cal ser capaços de respondre la pregunta sense cap mena d'acomplexament. I per fer-ho començaré per una confidència per demostrar que la meva reflexió d'ara no és acomodatícia en funció dels "mals" resultats.
El desembre de 2008 vaig tenir una conversa amb uns amics dels que promovien Reagrupament, llavors en una fase molt primerenca. Es parlava d'un moviment més que no pas d'un partit, però en saber que comptaven presentar-se a les eleccions de 2010, els vaig respondre que em semblava precipitat perquè una oferta política seriosa necessitava un grau de maduració en els continguts i en la tria de candidats que difícilment es podia completar en aquest període de temps. Això és el que he seguit pensant des de llavors: he dit a tothom qui m'ha volgut escoltar que l'independentisme no s'havia de presentar a aquestes eleccions. El risc de populisme, d'enfilar líders amb perfils "salvapàtries" o, en cas d'èxit, d'acabar sucumbint a les tensions de la vida parlamentària, em semblaven massa grans. No sé si els fets em donen la raó, però segueixo pensant que hi ha hagut precipitació. Entenc que es pensés que ara era un moment oportú i que, com s'ha dit, o ara o mai. Però aquest dilema que no fa altra cosa que convidar a la frivolitat i crear frustració. Objectivament parlant, la precipitació ha sigut la mare de l'oportunisme, de la divisió inútil i de l'ambició de curta volada. Tot molt humà, però d'un cost elevat quan no es disposa de recursos abundants.
Així doncs, ¿s'han evaporat tots aquells independentistes que havíem vist a cada cantonada? De cap manera. Quan hom s'allibera de la dependència colonial mental, quan arribes al convenciment que no tan sols t'agradaria la independència del teu país sinó que convé amb urgència i la veus possible, ja no hi ha marxa enrere i l'assumeixes com un deure. Hi ha catalanistes emprenyats, sí. Però els independentistes solen ser catalanistes alliberats de tot emprenyament, o en vies de desprendre-se'n.
Per tant, les eleccions no han cremat als qui aspiren a la independència: hi som tots, sense baixes. I arreu. D'ERC a Solidaritat, d'ICV a CiU i, no en tinc cap mena de dubte, al PSC. A part, és clar, dels que es van abstenir i dels que no han obtingut representació. De manera que, lamentant-ho pels qui voldrien utilitzar els resultats per volatilitzar l'independentisme, en el recompte hi som tots, si no algun més.
I què ha de fer l'independentisme ara? En primer lloc, en una societat complexa com la catalana, seria absurd esperar que només tingués una veu pública. ERC ha de recuperar el seu espai, Solidaritat l'ha de buscar, i hi ha lloc per a les CUP i per moviments cívicopolítics com Reagrupament i altres. I fins i tot CiU acabarà havent de trobar la seva via. La somniada unitat no tan sols és impossible, sinó que seria perniciosa per a la pluralitat democràtica.
En segon lloc, cal que el projecte independentista maduri, que s'ompli de contingut i que tingui un o diversos fulls de ruta plausibles. I, finalment, cal fer una intensa tasca tant de difusió dins del país com internacionalment, i de pressió sobre les decisions polítiques a tots els nivells de l'Administració.
Que on són els independentistes? Per tot arreu.
www.ara.cat
5-12-2010
dimarts, 7 de desembre del 2010
“Faites vos Jeux”!, per Francesc Sanuy
"L’ingrés de la venda d’un 30 p.c. del negoci del joc representa una aportació efímera en la solució dels grans problemes d’un govern"
Aquests país s’ha convertit en un serial per entregues que constantment ens causa un ensurt o ens deixa bocabadats amb una sorpresa. Probablement, una de les raons que expliquen aquesta trajectòria tan variable que ens neguiteja sigui que el primer ministre ZP sembla que s’hagi quedat paralitzat con un conill enlluernat pels fars d’un cotxe. O bé que “in extremis” i pressionat pels governs estrangers o els organismes internacionals, faci viratges espectaculars i, d’un dia per l’altre, amb brusquedat i contradicció, passi a fer una política completament diferent. Ja ho diuen els informes de la diplomàcia americana filtrats pel Wikileaks que “és un home d’astúcia felina” i, per tant, impredictible. I, pendent, com està, del regat curt i del qui dia passa, any empeny, acaba de fer dues maniobres insòlites. La primera, declinar la participació de la cimera iberoamericana de Mar del Plata i cedir tota la representació al Rei. I la segona, deixar en mans de Rubalcaba el rol presidencial executiu en el conflicte dels controladors aeris.
Potser temia haver de comparèixer a la reunió d’ahir de la UE on, finalment, no sembla que s’hagin pres decisions transcendentals i que prèviament s’han fet servir les videoconferències. Malauradament, la trobada va coincidir abans d’ahir amb la publicació per part del Financial Times del “ranking” dels ministres de finances dels països de l’Eurozona. Els criteris de valoració eren capacitat política, resultats de les mesures econòmiques i credibilitat en els mercats. I la ministra Salgado va quedar penúltima just per davant del ministre Lenihan d’Irlanda.
És, doncs, en aquest marc inestable i amb aquesta presa de decisions vacil•lant que s’han anunciat les últimes privatitzacions o la puja d’impostos sobre el tabac per a que l’Estat pugui arribar a final de mes. Que els assalariats i les classes mitjanes ja fa temps que malden per a aconseguir-ho, amb la circumstància agreujant que les famílies ja fa temps que s’han hagut de vendre la coberteria. Ja saben segurament allò que diuen els anglesos: quan un convidat a casa teva es passa el sopar dient que és molt honrat, abans que no se’n vagi, repasso sempre si em falten culleretes. Bé, en tot cas, a part dels aeroports, ara toca privatitzar les loteries. Aparentment, la fórmula serà la transformació de la LAE (Loteries i Apuestas de l’Estat) en una societat mercantil. Pocs dies abans, el Secretari d’Estat d’Hisenda, Carlos Ocaña, va descartar la privatització en una intervenció parlamentària, però Zapatero es veia forçat a escurar-se les butxaques i anunciava la privatització d’un 30 p.c. Seria convertir la ONLAE en una mena de SEPI (Societat Estatal de Participacions Industrial) i a la Llei de Pressupostos pel 2011 ja recull en una disposició addicional aquesta possibilitat.
Lògicament, les més de 4.000 administracions de loteries no saben com les afectarà el nou sistema i tot això els passa just en vigílies del sorteig de la grossa de Nadal. S’està improvisant, doncs, en relació a una activitat que té 270 anys d’història, que en tant que loteria nacional estricta, segurament és la més gran del món i que es manté com un eficaç instrument de recaptació fiscal, atès que dediquem 210 € anuals per capità als jocs del sector públic. L’únic sector privat que supera la facturació de la LAE és el de les màquines escurabutxaques. Per tant, és possible que la cessió d’un 30 p.c. del negoci a les empreses privades sigui pa per a avui i fam per a demà o matar la gallina dels ous d’or només per a demostrar que el govern està disposat a passar el rasclet. De fet, l’ingrés de la venda d’un 30 p.c. del negoci del joc representa una aportació efímera en la solució dels grans problemes d’un govern que ha de retallar despeses i augmentar ingressos en una situació de crisi que no afavoreix precisament la recaptació d’ingressos.
Fa talment l’efecte que es matin mosques a canonades. No seria més lògic fer pagar més al més rics o als beneficis extraordinaris de pilotades com la d’ACCIONA en el “passing shot” d’Endesa? O bé prohibir tota la publicitat institucional de l’Ajuntament (visc/ a Barcelona), de la Generalitat o de conscienciar a la gent que no mengin peix petit a base d’un anunci del FROM – “Gobierno de España”. En uns moments com els que estem patint, és normal que un oligopoli com REPSOL que ens apuja cada dia el preu dels carburants faci una despesa d’anuncis de 200 m. d’euros a l’any? En tot cas, les empreses privades ja han demostrat el seu interès per els loteries. Les més destacades són CIRSA, CODERE, Recreativos Franco, l’italiana Lottomatìca i BWIN. Atenció a aquesta última. Es una societat domiciliada a Gibraltar que no paga impostos a Espanya, que té la casa mare a Àustria i que domina el joc per internet. En realitat, però, allò que té amoïnats els altres competidors no és el joc on line, sinó el fet que BWIN és el patrocinador del Real Madrid que paga 18 m. d’euros cada any pel logo de la samarreta en un país en que la llotja presidencial del Bernabeu té la merescuda fama de ser un dels llocs principals on es fan tractes en tota classe de negocis públics – privats.
Ens troben, doncs, en plena febre privatitzadora i la Comunitat de Madrid es planteja la venda del “Canal de Isabel II”, mentre l’endeutadíssim Ajuntament del Madrid de Ruiz Gallardón es ven la participació de Mercamadrid a una altra empresa municipal. Deu ser la comptabilitat creativa. I, en resum, que si l’alcalde de Mòstoles aixequés el cap potser diria: “españoles y extranjeros, la patria está en peligro, acudid a comprarla”.
http://www.elsingulardigital.cat/
Wikileaks: no entenc res, per Xavier Roig
A mesura que passa el temps m’envaeix un sentiment que Josep Pla descrivia sovint: cada cop entenc menys el que succeeix al meu voltant. Arribarà un moment que no entendré res. I si sóc un bluf? Ara mateix aquí tenim el cas de Wikileaks. Respecte aquest afer, voldria fer dues consideracions del que no acabo de comprendre molt bé.
La primera cosa que no entenc és la suposada sorpresa que causen les notícies que es van filtrant. Ni menys encara, el rebombori que li atorguen els mitjans de comunicació. A algú de vostès l’ha sorprès res del que, suposadament, s’ha “destapat”? Vull dir que vendre’ns com a novetat que els governs occidentals consideren que el poder rus està pres per les màfies, és una estafa. No han mort allí prou periodistes, exespies, científics i gent normal que s’oposava al règim de Putin? Si els mateixos mitjans ho han explicat abastament! Un altre exemple: explicar-nos que els veïns d’Iran estan amoïnats pel perill que suposa que aquest país posseeixi la bomba atòmica. Quina novetat més interessant! No troben? O que els avions de la CIA aterren en aeroports europeus. On volen que aterrin? Que no veuen que al rebedor de casa meva no hi caben?
Segona cosa que no entenc . Wikileaks ens sorprèn amb la reveladora notícia que els governants, quan s’enfaden amb algun altre col·lega estranger, en privat, mai diuen “vatua l’olla!”, sinó que més aviat s’inclinen per deixar anar expressions del tipus “me cago en la mare que el va parir!”. Oh, quina notícia més trencadora! O també, que la rebotiga dels governs no sempre porta corbata, ni s’entaula amb coberts de plata. Pregunta: ja saben vostès que l’Scarlett Johansson, un cop al dia, de mitjana, s’asseu al vàter per fer de ventre? Ui, perdó! Lamento haver desmuntat la imatge sexy i idealitzada que vostès tenien d’ella!
En definitiva, em sorprèn que la gent es sorprengui . Però encara em sorprèn més que els mitjans de comunicació venguin tot plegat com “sorprenents revelacions”. Jo, a aquest tal Julian Assange, el posaria a la presó per estafador i avorrit. Per què no ho han fet ja? Són uns irresponsables. Què esperen? ¿Que Wikileaks ens anunciï que els nens no venen de París i, aleshores, tinguem un disgust greu?
FONT : http://www.naciodigital.cat/
La primera cosa que no entenc és la suposada sorpresa que causen les notícies que es van filtrant. Ni menys encara, el rebombori que li atorguen els mitjans de comunicació. A algú de vostès l’ha sorprès res del que, suposadament, s’ha “destapat”? Vull dir que vendre’ns com a novetat que els governs occidentals consideren que el poder rus està pres per les màfies, és una estafa. No han mort allí prou periodistes, exespies, científics i gent normal que s’oposava al règim de Putin? Si els mateixos mitjans ho han explicat abastament! Un altre exemple: explicar-nos que els veïns d’Iran estan amoïnats pel perill que suposa que aquest país posseeixi la bomba atòmica. Quina novetat més interessant! No troben? O que els avions de la CIA aterren en aeroports europeus. On volen que aterrin? Que no veuen que al rebedor de casa meva no hi caben?
Segona cosa que no entenc . Wikileaks ens sorprèn amb la reveladora notícia que els governants, quan s’enfaden amb algun altre col·lega estranger, en privat, mai diuen “vatua l’olla!”, sinó que més aviat s’inclinen per deixar anar expressions del tipus “me cago en la mare que el va parir!”. Oh, quina notícia més trencadora! O també, que la rebotiga dels governs no sempre porta corbata, ni s’entaula amb coberts de plata. Pregunta: ja saben vostès que l’Scarlett Johansson, un cop al dia, de mitjana, s’asseu al vàter per fer de ventre? Ui, perdó! Lamento haver desmuntat la imatge sexy i idealitzada que vostès tenien d’ella!
En definitiva, em sorprèn que la gent es sorprengui . Però encara em sorprèn més que els mitjans de comunicació venguin tot plegat com “sorprenents revelacions”. Jo, a aquest tal Julian Assange, el posaria a la presó per estafador i avorrit. Per què no ho han fet ja? Són uns irresponsables. Què esperen? ¿Que Wikileaks ens anunciï que els nens no venen de París i, aleshores, tinguem un disgust greu?
FONT : http://www.naciodigital.cat/
diumenge, 28 de novembre del 2010
ELS 30 PRINCIPALS, per Francesc Sanuy
“Per quina raó s'ha optat per dialogar només amb trenta sàtrapes que encara ens poden crear més problemes si no se'ls aplica una regulació més rigorosa?”
Al moment d'escriure aquestes ratlles, encara no s'ha celebrat la reunió del president Zapatero amb els trenta “empresaris” més importants del país seleccionats amb l'únic criteri d'influència, proximitat i sintonia amb la Moncloa. I quan es publiquin, previsiblement, se'ns dirà que, a la trobada, el cap del govern els ha demanat, per favor, si són tan amables, que tinguin la bondat de fer menys beneficis i d'augmentar les inversions. Com si aquestes decisions es tiressin endavant per criteris de generositat, solidaritat o interès general. Curiosament, aquest llenguatge llastimós que vol inspirar la pietat tal com fa un pidolaire que demana no s'adreça a empreses representatives de l'economia real i productiva (només 4 encaixen totalment o parcial en aquest model), sinó a companyies gestores de monopolis, entitats financeres, serveis públics privatitzats, exclusives, concessionàries i constructores o gestores d'obres, manteniments o infraestructures estatals. Tanmateix, el to del primer ministre és de súplica, quan, en realitat, tots aquests opípars negocis depenen dels privilegis que atorga el poder polític. Repassin i veuran que les llicències i fitxes bancàries, els fons de garantia de dipòsits, els rescats del FROB, les adjudicacions de concursos d'obres publiques, els “reformats” que apugen uns preus contractats inicialment a la baixa amb ofertes temeràries, les tarifes abusives dels serveis públics regulats i dels peatges, les subvencions energètiques o compres a l'estranger, els ajuts a les companyies aèries privades tractades com a estatals i un llarg etcètera són la base de tota una sèrie de negocis que, sense la complicitat governamental, no podrien existir.
En realitat, tot el capitalisme madrileny i aquesta gran trama de l'Ibex-35 no existiria sense els favors i els privilegis d'una casta de mandarins polítics que viuen al servei dels poderosos i, al final del seu trajecte, per la porta giratòria s'incorporen o tornen a un sector pretesament privat, però, realment, de malsana i corruptora barreja d'interessos que haurien de ser legalment i moralment independents i contraposats.
Anem, però, més enllà i, a part de mostrar el lògic estupor de presenciar que qui té el poder democràtic i legítim es rebaixa davant els poders fàctics, que figura que depenen de les seves decisions, no podrem evitar de formular un parell de preguntes. La primera és per quina raó s'ha optat per dialogar només amb trenta sàtrapes que encara ens poden crear més problemes si no se'ls aplica una regulació més rigorosa. Que no ho han entès, encara, al govern estatal, que la creació de llocs de treball passa per les pimes i que és amb les empreses mitjanes dotades de capacitat exportadora i de competitivitat en mercat lliure que cal enfocar les possibles vies de sortida de la crisi? I la segona és que si aquest procediment de selecció arbitrària no fa palesa la total falta de representativitat d'un món empresarial, que passa segurament les seves hores més baixes.
En efecte, no és normal que en un país ben estructurat sigui el govern el que designi digitalment els seus interlocutors, en un moment de crisi gravíssima que no es pot tractar com una tertúlia de les que Felipe González muntava a la sala de billars i bodeguilla de la Moncloa. Val a dir que, en gran part, el problema és de les mateixes organitzacions empresarials. La CEOE, per exemple, s'ha acabat de desacreditar amb la presidència d'un impresentable Díaz Ferrán, al qual els aspirants a succeir-lo encara li reten honors i li ofereixen la titularitat de la fundació de la patronal. D'altra banda, cada organització s'ha de limitar al paper que li correspon i, a la CEOE, només li pertoca negociar sobre les relacions obreropatronals, el mercat de treball i les matèries connexes.
En aquest sentit, la premsa madrilenya ha subratllat que tots els aspirants a encapçalar la patronal són empresaris molt petits i dependents d'altres nuclis de poder. De Joan Rosell, per exemple, diuen que, l'estiu passat, va superar la suspensió de pagaments de l'empresa familiar i que tots els càrrecs o consells d'administració els ha tingut després de ser president de Fomento de Trabajo Nacional, i no abans. Tal com si La Caixa li donés quatre places de conseller a fi de tenir capacitat de manipular l'entitat. És cert que el president de la Cambra de Comerç, Miquel Valls, el supera amb sis consells també concedits per La Caixa, després d'haver-se col·locat a la presidència de la corporació, que sembla que és l'únic mèrit de tots dos. És interessant que Rosell fos a la vegada conseller remunerat d'Endesa i de Gas Natural en plena OPA hostil entre totes dues. És que no hi ha regles d'incompatibilitat en cas de conflicte d'interessos o contra la prestació de serveis retribuïts a empreses concretes quan el càrrec o la llei obliguen a defensar només l'interès general? Fins i tot en ple franquisme, quan algú passava a ocupar un càrrec públic o semioficial, havia de cessar dels consells d'administració d'empreses privades, i quedava amb el nom acompanyat d'un asterisc. Potser és per això que el govern espanyol troba que la seva tria d'interlocutors vàlids és encara preferible, perquè almenys permet de parlar directament amb els amos.
www.avui.cat
Al moment d'escriure aquestes ratlles, encara no s'ha celebrat la reunió del president Zapatero amb els trenta “empresaris” més importants del país seleccionats amb l'únic criteri d'influència, proximitat i sintonia amb la Moncloa. I quan es publiquin, previsiblement, se'ns dirà que, a la trobada, el cap del govern els ha demanat, per favor, si són tan amables, que tinguin la bondat de fer menys beneficis i d'augmentar les inversions. Com si aquestes decisions es tiressin endavant per criteris de generositat, solidaritat o interès general. Curiosament, aquest llenguatge llastimós que vol inspirar la pietat tal com fa un pidolaire que demana no s'adreça a empreses representatives de l'economia real i productiva (només 4 encaixen totalment o parcial en aquest model), sinó a companyies gestores de monopolis, entitats financeres, serveis públics privatitzats, exclusives, concessionàries i constructores o gestores d'obres, manteniments o infraestructures estatals. Tanmateix, el to del primer ministre és de súplica, quan, en realitat, tots aquests opípars negocis depenen dels privilegis que atorga el poder polític. Repassin i veuran que les llicències i fitxes bancàries, els fons de garantia de dipòsits, els rescats del FROB, les adjudicacions de concursos d'obres publiques, els “reformats” que apugen uns preus contractats inicialment a la baixa amb ofertes temeràries, les tarifes abusives dels serveis públics regulats i dels peatges, les subvencions energètiques o compres a l'estranger, els ajuts a les companyies aèries privades tractades com a estatals i un llarg etcètera són la base de tota una sèrie de negocis que, sense la complicitat governamental, no podrien existir.
En realitat, tot el capitalisme madrileny i aquesta gran trama de l'Ibex-35 no existiria sense els favors i els privilegis d'una casta de mandarins polítics que viuen al servei dels poderosos i, al final del seu trajecte, per la porta giratòria s'incorporen o tornen a un sector pretesament privat, però, realment, de malsana i corruptora barreja d'interessos que haurien de ser legalment i moralment independents i contraposats.
Anem, però, més enllà i, a part de mostrar el lògic estupor de presenciar que qui té el poder democràtic i legítim es rebaixa davant els poders fàctics, que figura que depenen de les seves decisions, no podrem evitar de formular un parell de preguntes. La primera és per quina raó s'ha optat per dialogar només amb trenta sàtrapes que encara ens poden crear més problemes si no se'ls aplica una regulació més rigorosa. Que no ho han entès, encara, al govern estatal, que la creació de llocs de treball passa per les pimes i que és amb les empreses mitjanes dotades de capacitat exportadora i de competitivitat en mercat lliure que cal enfocar les possibles vies de sortida de la crisi? I la segona és que si aquest procediment de selecció arbitrària no fa palesa la total falta de representativitat d'un món empresarial, que passa segurament les seves hores més baixes.
En efecte, no és normal que en un país ben estructurat sigui el govern el que designi digitalment els seus interlocutors, en un moment de crisi gravíssima que no es pot tractar com una tertúlia de les que Felipe González muntava a la sala de billars i bodeguilla de la Moncloa. Val a dir que, en gran part, el problema és de les mateixes organitzacions empresarials. La CEOE, per exemple, s'ha acabat de desacreditar amb la presidència d'un impresentable Díaz Ferrán, al qual els aspirants a succeir-lo encara li reten honors i li ofereixen la titularitat de la fundació de la patronal. D'altra banda, cada organització s'ha de limitar al paper que li correspon i, a la CEOE, només li pertoca negociar sobre les relacions obreropatronals, el mercat de treball i les matèries connexes.
En aquest sentit, la premsa madrilenya ha subratllat que tots els aspirants a encapçalar la patronal són empresaris molt petits i dependents d'altres nuclis de poder. De Joan Rosell, per exemple, diuen que, l'estiu passat, va superar la suspensió de pagaments de l'empresa familiar i que tots els càrrecs o consells d'administració els ha tingut després de ser president de Fomento de Trabajo Nacional, i no abans. Tal com si La Caixa li donés quatre places de conseller a fi de tenir capacitat de manipular l'entitat. És cert que el president de la Cambra de Comerç, Miquel Valls, el supera amb sis consells també concedits per La Caixa, després d'haver-se col·locat a la presidència de la corporació, que sembla que és l'únic mèrit de tots dos. És interessant que Rosell fos a la vegada conseller remunerat d'Endesa i de Gas Natural en plena OPA hostil entre totes dues. És que no hi ha regles d'incompatibilitat en cas de conflicte d'interessos o contra la prestació de serveis retribuïts a empreses concretes quan el càrrec o la llei obliguen a defensar només l'interès general? Fins i tot en ple franquisme, quan algú passava a ocupar un càrrec públic o semioficial, havia de cessar dels consells d'administració d'empreses privades, i quedava amb el nom acompanyat d'un asterisc. Potser és per això que el govern espanyol troba que la seva tria d'interlocutors vàlids és encara preferible, perquè almenys permet de parlar directament amb els amos.
www.avui.cat
dilluns, 22 de novembre del 2010
HO SABIEN ? , per Xavier Roig
Els partits polítics tenen diverses fonts d’ingressos, ja ho saben. Unes són legals. Estem parlant d’aquells diners que obtenen fruit de les quotes dels afiliats, de les donacions de gent que creu que els ha de finançar (i convindria aquí defensar aquells que legítimament ajuden als partits de manera interessada), de festes, tiquets de dinars i sopars, etc. Altres són il·legals. Suposo que ja s’imaginen de què parlo: comissions, tràfic d’interessos, etc. No m’hi estendré perquè ja tots sabem que això té lloc amb total impunitat.
Però avui els vull parlar d’una tercera via: la immoral. L’acabo de descobrir. Bé, no és immoral el sistema en sí mateix, sinó la manera d’implementar-lo. M’explicaré. Els partits reben una subvenció en proporció als escons que tenen al Parlament. Fins aquí tot normal. A la majoria de països el fet és molt similar. Ara bé: com es fa efectiu aquest cobrament per part dels partits parlamentaris? Vet aquí el nus de la qüestió. I aquí comença l’enginyeria financera que perverteix el sistema.
Es cobren aquests diners un cop s’han celebrat les eleccions i tothom sap el que li correspon? Nooo! Resulta que el passat dia 5 d’octubre es va publicar un decret que, curiosament, cap partit parlamentari ha posat en qüestió. En aquest decret del Departament de Governació i Administracions Públiques, els partits es premien amb bestretes. És a dir, es fan un préstec, abans de les eleccions, dels diners que hauran de cobrar quan hagin passat les eleccions. De quant? Doncs de fins un 30% del que els correspondrà prenent com a base... els resultats de les eleccions del 2006!
És allò que els francesos en diuen argent de poche i els anglesos pocket money. Com que en català no existeix un equivalent prou descriptiu, podríem aprofitar aquesta acció solidària dels partits parlamentaris i inventar-lo. Què tal “xavalla per eleccions”?
Deixant de banda la immoralitat del fet (hi ha empreses que estan plegant perquè les administracions públiques no els paguen el que els deuen), convé fer una reflexió respecte a les noves formacions que es presenten i que, per tant, no tenen 30% dels escons del 2006. No només no tenen blocs electorals, ni accés a la premsa (ja que aquesta no ha cobrat subvencions d’aquests partits), sinó que, a sobre, no tenen accés al “crèdit institucional” que dóna la Generalitat. Fabulós.
El nou govern que surti d’aquestes eleccions haurà de fer moltes coses, segur. Però la més estructural de totes és acabar amb la immoralitat i frivolitat que domina l’acció política. Si s’estimen la democràcia, és clar.
Però avui els vull parlar d’una tercera via: la immoral. L’acabo de descobrir. Bé, no és immoral el sistema en sí mateix, sinó la manera d’implementar-lo. M’explicaré. Els partits reben una subvenció en proporció als escons que tenen al Parlament. Fins aquí tot normal. A la majoria de països el fet és molt similar. Ara bé: com es fa efectiu aquest cobrament per part dels partits parlamentaris? Vet aquí el nus de la qüestió. I aquí comença l’enginyeria financera que perverteix el sistema.
Es cobren aquests diners un cop s’han celebrat les eleccions i tothom sap el que li correspon? Nooo! Resulta que el passat dia 5 d’octubre es va publicar un decret que, curiosament, cap partit parlamentari ha posat en qüestió. En aquest decret del Departament de Governació i Administracions Públiques, els partits es premien amb bestretes. És a dir, es fan un préstec, abans de les eleccions, dels diners que hauran de cobrar quan hagin passat les eleccions. De quant? Doncs de fins un 30% del que els correspondrà prenent com a base... els resultats de les eleccions del 2006!
És allò que els francesos en diuen argent de poche i els anglesos pocket money. Com que en català no existeix un equivalent prou descriptiu, podríem aprofitar aquesta acció solidària dels partits parlamentaris i inventar-lo. Què tal “xavalla per eleccions”?
Deixant de banda la immoralitat del fet (hi ha empreses que estan plegant perquè les administracions públiques no els paguen el que els deuen), convé fer una reflexió respecte a les noves formacions que es presenten i que, per tant, no tenen 30% dels escons del 2006. No només no tenen blocs electorals, ni accés a la premsa (ja que aquesta no ha cobrat subvencions d’aquests partits), sinó que, a sobre, no tenen accés al “crèdit institucional” que dóna la Generalitat. Fabulós.
El nou govern que surti d’aquestes eleccions haurà de fer moltes coses, segur. Però la més estructural de totes és acabar amb la immoralitat i frivolitat que domina l’acció política. Si s’estimen la democràcia, és clar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)