LES BRUNETES SUCCESIVES, per Francesc Sanuy

"Si l'Església catalana no existís Rouco no tindria cap altre enemic imaginari que justifiqués la seva actitud"

 

Després de l’atac frontal contra l’autonomia de Catalunya de la Brunete militar i de la de l’alt funcionariat que domina l’estat com una finca pròpia, les altres divisions han seguit sense descansar ni un moment, la seva tasca en forma d’onades successives de combatents, segons el model dels viet-cong a la guerra d’Indoxina.

Des del primer dia, la Conferencia Episcopal Espanyola va ser un gran abanderat de l’essencialisme integrista, de l’espanyolisme centralista més caspós i de l’aniquilació d’aquella gran pastoral dels bisbes catalans que tenia el títol de “les arrels cristianes de Catalunya”. Gràcies a personatges com el cardenal Martinez Somalo que, subvencionat pel pedòfil “padre Marcial”, fundador i líder dels Legionaris de Crist, manava molt al Vaticà, s’entretenien a impedir que el papa digués Bon Nadal en català quan ho deia fins i tot en swahili, un idioma de l’Àfrica oriental que mereix tots els respectes, però que, en termes eclesiàstics, no té punt de comparació amb el català.

Mentrestant, la COPE, l’emissora d’aquests bisbes neofranquistes, reaccionaris, i promotors del nacionalcatolicisme més ranci, predicava cada dia l’odi, el prejudici, la discriminació contra els col•lectius minoritaris i, per tant, més febles, i la confrontació entre els diferents pobles de l’Estat espanyol. La cosa era tan forta que fins i tot un papa tan de dretes extremes com Wojtila els va haver de renyar. En efecte, quan, amb motiu d’un 25 aniversari de l’emissora, va rebre el consell d’administració de la cadena en audiència al Vaticà, els va reprotxar que no respectessin l’Ideari de la COPE que prohibeix de manera terminant que la ràdio pugui incitar a l’odi entre germans i entre pobles que haurien de conviure sobre bases de respecte mutu i d’expressió de la pròpia identitat. Han trigat anys a suprimir els locutors incendiaris tot i que la línia segueix essent hostil, però al menys ja no insulten.

Que lluny queden aquells temps de la Transició en que el Cardenal Tarancón i el seu fidel col•laborador, el jesuïta J.Mª Martin Patino, obrien els nous camins de la reconciliació! Ara tenim aquest president de la Conferencia Episcopal, Rouco Varela, que encarna exactament el contrari. Mobilitza l’Església a favor d’un partit: el PP en versió d’Aznar. Organitza manifestacions contra el govern de torn, però sobretot, perquè li surt de l’ànima, aprofita qualsevol avinentesa per a mostrar el seu odi a Catalunya.

Tant és així que, amb motiu de la visita del Sant Pare a Catalunya del novembre 2010, no es va poder contenir i va dir que l’Església catalana no existeix. Que no ho veu aquest bon home que, si no existís, se l’hauria d’inventar, perquè llavors no tindria cap altre enemic imaginari que justifiqués la seva actitud. A qui podria perseguir amb un grau tan elevat d’animadversió que donés vida al personatge que ha dissenyat i en el qual s’ha convertit?

Vegi’s, si no, amb quina fruïció la C.E. va desmembrar una part del territori de la diòcesi de Lleida a fi de cedir-la a la de Barbastro. No hi fa res que totes aquelles parròquies de La Franja haguessin estat adscrites al bisbat de Lleida des de la seva fundació i per decisió de la mateixa autoritat eclesiàstica. Si no vaig errat, la reconquesta de Barbastro tingué lloc el 1089 i, per tant, les obres d’art religiós no van ser arrabassades a ningú i no es pot parlar de devolució.

En realitat, es tracta d’una remodelació territorial lícita encara que l’hagi decidit “l’autoritat competent” sense consultar els habitants o els feligresos. Però no queda tan clar que això comporti uns efectes retroactius pel que fa a la propietat d’uns continguts que es van conservar al museu episcopal de Lleida. Es cert que hi ha algunes peces procedents de localitats limítrofes que no s’ajusten a aquest model encara que fossin salvades per la compra ben legitima que es va fer des de Lleida i que va evitar que se les emportés un particular qualsevol. Vol dir que s’intenta de fer prevaldre una decisió interna d’una respectable associació privada i voluntària per damunt de la legislació estatal que regula el dret de propietat o les normes que s’apliquen al patrimoni cultural. Per cert, per aquesta mateixa regla de tres, que quedaria al Museu Vaticà?

En fi, que la Brunete de l’Església uniformista també ens té posats al punt de mira. Per exemple, monsenyor Galindó de la Pontifícia de Salamanca, en una reunió pastoral de la família, va reclamar el boicot dels productes catalans i no comprar a la Mercadona del Roig a fi de mostrar el rebuig a l’Estatut. Naturalment, quan li van fer observar que l’empresa anatermitzada era valenciana, la resposta va ser fulminat: “ah, entonces nada”. Així són les coses en una Església que va abandonar el llatí com a “lingua franca” a fi d’acostar-se a les llengües del poble, però després recolza el castellà en detriment del català.

Gràcies, doncs a l’Església catalana i a una visita del Papa que, en parlar la nostra llengua, va passar la mà per la cara a un Rei que no s’adona que a ell li entra en el sou l’ús i el coneixement d’aquest idioma oficial que, descol•locat pel pontífex, només va poder utilitzar a l’hora del comiat a l’aeroport quan va dir “gràcies”. De res, Majestat!