Si us plau, surtin de la formatgera!

    Carles Móra

 

 

Mira que ens ho ha dit de vegades! Des que en Joaquim Ferrer i Gironès va publicar Els atemptats polítics contra la llengua catalana, on aplegava més de 1.200 maniobres oficials en contra del català, hi ha hagut molt més estudis d’intel·lectuals prestigiosos i reconeguts, que demostren clarament que l’embestida contra la nostra llengua no ha tingut aturador. L’Eugeni Casanova a Viatge a les entranyes de la llengua en fa un retrat colpidor; a El llibre negre de Catalunya, en J. M. Ainaud de Lasarte hi insisteix amb precisió de llenyataire; El fet lingüístic com a fet social, de Francesc Vallverdú i els nombrosos estudis que ha desenvolupat el reconegut Lluís Vicent Aracil constitueixen mostres evidents que el català és un objectiu a batre pels enemics més recalcitrants de la nostra cultura.

Recordem els manifestos d’intel·lectuals a favor del castellà, les iniciatives del Fòrum Babel, les campanyes de l’Institut Cervantes (dels que els catalans paguem el 24% de les seves despeses), els recursos del PP contra l’Estatut, contra la Llei d’Acollida, contra la de Normalització Lingüística,… les accions de C’s contra la nostra llengua, les que va promulgar en el seu dia Alejo Vidal Cuadras contra l’ús del català a la URV i a l’Ajuntament de Sabadell,…tot plegat, d’ençà molts anys, ha dibuixat un panorama molt favorable que desemboca en aquesta “suspensió cautelar de l’ús preferent del català” a l’Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida. No es paren de presentar recursos –ara per part de l’Associació Convivència Cívica Catalana i, com sempre, del PP- que van emparant-se en la sentència del Tribunal Constitucional que, tot sigui dit, no ha estat desgranada ni explicada per cap partit polític donada la seva contundència contra Catalunya.

Un tímid reglament linguïstic a l’Ajuntament de Barcelona, aprovat després de 30 anys de democràcia!, un relaxat pseudocompliment del mateix on es presenten mancances que tothom ha detectat, ens mostren una actitud conformista i inoperant per parts dels nostres representants polítics. Estem esperant encara una reacció digna per part del Govern de la Generalitat entorn a la decisió del Tribunal Suprem de Justícia de Catalunya. Per ara, només una reacció del vicepresident que curiosament “se sorprèn” de l’escomesa. Que no sap com les gasten? Que no coneix la situació “real” i social del català? Tant s’ha distanciat dels problemes quotidians de la nostra ciutadania? Si us plau, surtin de la formatgera on estan còmodament instal·lats i rebel·lin-se davant tanta infàmia! No els dol tant de greuge al nostre país?

Espero que els nostres parlamentaris estiguin a l’alçada i defensin fins a les últimes conseqüències l’ús de la nostra llengua, tot jugant-s’hi la pell i el que calgui. Davant d’aquesta ofensiva, cap concessió. Ja és hora d’anar per feina i de no deixar-nos trepitjar. Per la dignitat del nostre poble i la dels que ens han precedit. Pel futur dels nostres fills i dels nostres néts. Cal dir “prou” i ordenar tot aquest desgavell.

 

http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1069/plau/surtin/formatgera

Capitalisme radial abocat a l’exterior

Francesc Sanuy

"Si AENA no traspassa la gestió de l’aeroport és per a perpetuar l’adjudicació d’obres i de tots el negocis restants a empreses madrilenyes"

En aquest Estat del qual formen part “velis nolis” hi ha paradoxalment moltes injustícies que són el resultat i la conseqüència de la legislació vigent. Per exemple, durant tots aquests anys de borratxera financera i de cobdícia triomfant sense límits ni regulacions o controls, el capitalisme radial que té la seu a Madrid, a l’IBEX i als poders fàctics que tenen accés privilegiat a les decisions minis rials s’ha engreixat constantment a costa dels contribuents. Quan la premsa anglosaxona de color salmó parlava de l’agressiva expansió dels nous “conquistadores”, es referia a les adquisicions que les empreses espanyoles feien a l’estranger. I, està clar, denunciaven que la major part d’aquelles compres en obres públiques serveis públics, telecomunicacions, banca, caixes, energia, autopistes, etc., eren compres o bé OPAS que es guanyaven gràcies a la subvenció del govern espanyol que permetia superar qualsevol altra oferta alternativa perquè el diferencial de “good will” es pagava disparant amb pólvora del Rei, (però què dic!), amb la pólvora dels contribuents. Naturalment, ara fa poc, la UE va determinar que aquestes ortopèdies de calçador subsidiat eren il•legals. Que ja és fort que la protesta sortís de la comunitat europea per competència deslleial i no de cap partit polític espanyol que volgués defensar als ciutadans de l’apropiació indeguda dels seus impostos per a finançar les aventures exteriors dels grans poders fàctics beneficiats per uns tractes de favor que, al món civilitzat i en economia de mercat lliure, es consideren il•legals. De fet, de portes endins, d’immorals ja ho eren.

Des del fet punt zero de l’Espanya radial que es situa a la Puerta del Sol, ja s’havia culminat, a nivell interior, l’operació de concentrar tot el poder en unes poques mans i de sotmetre tots els territoris perifèrics a la fèrula centralista. Per si no ens havien adonat d’aquest colonialisme total, algunes imatges ens van ajudar a obrir els ulls amb la visualització d’una relació de domini implacable. Recordeu, per exemple, la visita d’obres de Rodríguez Zapatero a la Terminal I de l’aeroport de Barcelona i veurem que, amb el casc posat i l’armilla antireflectant, el qui feia els honors al gran dignatari no era el President de la Generalitat ni el Conseller de PTOP. Era, lògicament, Florentino Pérez, president de la constructora ACS i del Real Madrid on també fa els honors al “club de alterne” entre polítics i constructors-financers de la llotja presidencial del Bernabeu. Queda, doncs, clar que si AENA no traspassa la gestió de l’aeroport és per a perpetuar l’adjudicació d’obres i de tots el negocis restants a empreses madrilenyes o afectes al poder central, amb explicita i verificada exclusió de les domiciliades a Catalunya.

De resultes, però, de la crisi econòmica s’ha anat accentuant la voluntat dels grans oligopolis d’implantar-se a fora i així hem estat testimonis de grans operacions., amb resultats diversos, que han tingut l’objectiu de reduir el pes relatiu de mercat interior en el conjunt de les activitats. N’hi ha que ho han aconseguit, però d’altres han demanat l’ajut del “papà Estat” per a sortir dels embolics en que s’havien ficat, tal com va passar amb SACYR en el seu intent de quedar-se a la francesa Eiffage (fundada per l’Eiffel de la torre i símbol de l’orgull nacional), amb ACESA en la frustrada operació Autostrade d’Itàlia o Diaz Ferrán amb Aerolíneas Argentines.

De totes maneres, Florentino Pérez, tan “inassequible al desànim com les velles falanges de Galícia”, fa vendre paquets d’ACESA per a fer calaix destinat a l’intent de controlar la IBERDROLA del resistent Sánchez Galán i planteja d’altres filigranes per a controlar amb la màxima insolència, la Hochtief, és a dir, la primera constructora d’Alemanya. Potser ha pensat que això seria tan fàcil com la compra que va fer del futbolista turco-alemany del Werder Bremen, Özil. Tanmateix, a Àngela Merkel i al seu govern no els ha fet cap gràcia que Pérez vulgui aplicar els seus mètodes sense contemplacions a casa d’ells. Al 2007, van acceptar que comprés el 27 p.c. de Hochtief al multimilionari August von Finck, fundador de l’asseguradora Allianz. El van admetre com un mal menor comparat amb l’oligarca rus Oleg Deripaska, però Florentino no en té prou amb els dividends i la seva part dels beneficis. En realitat, necessita quedar-se la totalitat per a consolidar els resultats amb els de ACS i convertir-se en el primer grup constructor d’Europa. Els alemanys han plantejat reaccions enverinades, com ara una gran ampliació de capital que superi les possibilitat de les forces hostils. Fins i tot l’oposició socialista i els sindicats reclamen que es parin els peus als qui vulguin apoderar-se d’empreses considerades campions nacionals. El que està per veure és si el Deutsche Bank i els altres financers d’allò que es van anomenar Alemanya, S.A. estaran disposats a parar el cop. Tal com deien els fascicles: “la suite au prochain numéro”.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/10/capitalisme_radial_abocat_a_l_exterior_58719.php

El 28-N, tu tries: o autonomia o independència

Joan Carretero

En el moment històric en què som ara ens toca triar, potser ja d’una manera definitiva, si el que volem per al nostre país és ser espanyols; és a dir, ser ja per sempre més una comunitat autònoma espanyola de règim comú, o si estem disposats a tenir un estat propi que pugui donar resposta als nostres reptes com a país.

Els catalans hem viscut alegrement d’il·lusions des de fa molts anys, però l’Estat espanyol s’ha encarregat de deixar-nos clar, en aquests últims mesos, que les nostres il·lusions –federalisme, concert econòmic, plurinacionalitat…-  no seran mai possibles dins d’una Espanya cada dia més reforçada. En aquest sentit, el 28 de novembre serà un moment clau, en el qual els ciutadans d’aquest país podrem dir amb tota llibertat el que volem per a la nostra nació. Si aquell vespre el Parlament és ple de diputats autonomistes, això voldrà dir que ja ens està bé la situació d’espoli i humiliació a què ens tenen sotmesos. Si, en canvi, els independentistes som majoria, estarem en condicions d’esdevenir un poble lliure, un nou estat de la Unió Europea, en qüestió de poc temps.

De vegades sembla que els catalans estiguem afectats per una mena d’amnèsia col·lectiva. No fa gaire, el govern de la Generalitat i els partits que li donen suport ens volien convèncer que s’havia aconseguit el millor acord de finançament de la història. Ara, quan tan sols han passat uns mesos, la Generalitat ha d’emetre bons perquè està tècnicament en una situació de fallida. I tot això mentre es va generant un dèficit cada vegada més gran que, a la llarga, provocarà que els pocs recursos econòmics que som capaços de gestionar es destinin, gairebé exclusivament, a pagar aquest deute.

Un altre aspecte que demostra aquest nivell d’il·lusió en què hem viscut i que ara sembla que no vulguem reconèixer és el nombre rècord de tancament de fàbriques de “baix valor afegit”. Des de la Generalitat se’ns deia que això responia a un millor nivell de la nostra economia que no admetia ja treballs de baixa qualificació i sous reduïts; que nosaltres ja havíem entrat en l’etapa del R+D i que les fàbriques que necessitaven mà d’obra “poc qualificada” havien de marxar a països amb economies que nosaltres ja havíem superat. No fa gaire, però, el president de la Generalitat va haver d’anar a la Xina a suplicar que fàbriques d’aquesta mena  –una cadena de muntatge de vehicles- tornessin a instal·lar-se a Catalunya en una demostració clara que el nostre nivell com a país està caient en picat.

Davant d’això, Reagrupament proposa un pla basat en tres receptes bàsiques que s’han resumit en l’eslògan “Independència, democràcia i treball”. D’una banda, la necessitat de la independència, ja que només amb un estat propi serem capaços de disposar de les eines necessàries per capgirar la situació i apostar per un sistema econòmic adequat al nostre teixit productiu. És vital, també, afrontar un procés de regeneració democràtica, amb accions legislatives que afavoreixin la transparència i el control de la gestió pública, la limitació de mandats, una llei electoral basada en circumscripcions petites, un règim dur d’incompatibilitats, una simplificació i racionalització de l’administració, una austeritat pressupostària i un llarg etcètera de mesures que ens donaran aquest plus de seriositat que ens permetrà anar pel món amb orgull. Finalment, cal recuperar l’exigència màxima en la feina ben feta, en els valors de l’esforç, l’excel·lència i la justa recompensa. Hem de treballar més i més bé, per poder ser un país millor i amb més qualitat de vida.

Ara per ara, però, el primer repte és entrar amb força al Parlament el 28 de novembre. O un Parlament autonomista o un d’independentista, o més Espanya o la llibertat, tu tries.

 

www.avui.cat

SUBVENCIONS PAPALS, Xavier Roig

Xavier Roig
http://www.naciodigital.cat/

Una pregunta que no em deixa dormir: és obligatori ser immadur, progre i antioccidental per practicar el periodisme a Catalunya?  Ho dic perquè el tema comença a preocupar. No hi ha notícia que no estigui tocada d’aquell ignorant to social que caracteritza al barbamec inconscient, d’aquell progressisme políticament correcte d’estètica Rosa Sensat. La veritat, tot plegat provoca una enorme desconfiança i fa pudor a suat. La gent ben informada ja no creu el que s’explica aquí i mira Internet. I els que no, prefereixen no informar-se. Només els seguidors de Belen Esteban creuen en les notícies tal com ragen.
L’antioccidentalisme forma part ja del menú periodístic : qualsevol problema a l’Àfrica és degut a que Occident la va explotar; qualsevol moviment religiós és millor que el cristianisme que sempre practica la pederàstia; qualsevol incident militar justifica que Occident ha de desmuntar l’OTAN... I així anem tirant.
Ara li ha tocat al Papa . A mi, la visita del Sant Pare no em fa ni fred ni calor –sóc agnòstic-. Però el nostre periodisme s’ha encaparrat en valorar econòmicament el viatge papal. Per poder encendre l’opinió es comencen a fer càlculs bizantins: el que costa la seguretat pública, el que pagarà l’ajuntament, la Generalitat, les incomoditats dels veïns, etc.
Jo, a aquest periodisme d’EGB, li suggereixo un treball de fi de curs  que porti per títol “Quant costa mantenir el periodisme català?”. No els sembla prou interessant? Quantes subvencions donen els poders públics als mitjans públics i “privats”? Què ens costa TV3 i Catalunya Ràdio, amb els seus batallons de cementiri d’elefants? Quantes subscripcions inútils es fan per mantenir uns mitjans, generalment dolents, que sempre es mostren dòcils amb els poders? Al final caldria oferir conclusions d’aquest estudi, és clar. Per exemple, podrien ser del tipus: “Quant li costa a cada contribuent català pagar el salari dels periodistes”. Oi que seria progressista aquest estudi?
O el nostre periodisme canvia d’actitud  i deixa de donar opinions passades pel clixé del maig del 68 (quaranta-dos anys, déjà !) o té un futur més negre que el present. A cop de desinformar, s’ha cregut les pròpies notícies. No s’ha assabentat que el món ha canviat. I el què canviarà encara!

Canvi i decadència

 Xavier Roig

Em sembla haver-los parlat ja d'un estudi que els senyors Acemoglu (MIT) i Robinson (Harvard) van publicar l'any 2006. Intenten demostrar que un canvi polític no implica necessàriament renovació. Si no s'aconsegueix recanviar les elits del país, el triomf polític resulta estèril. Aquest fou el cas del sud dels Estats Units, que, malgrat haver renovat la classe política pel fet d'haver perdut la Guerra Civil (1865), no va ser capaç de renovar les elits tradicionals.

La renda per càpita del sud es va mantenir en el 50% de la mitjana dels Estats Units fins a la dècada del 1960, quan Kennedy i, sobretot, Johnson van forçar la renovació de les elits sudistes. Cent anys va trigar a fer efecte la conquesta d'Atlanta per part del general Sherman!

L'estudi demostra que si els polítics no tenen prou coratge i estímuls les elits s'enquisten i sobreviuen decennis. I jo diria que la decadència actual de Catalunya té molt a veure amb aquest efecte. Al nivell d'incompetència i de desori que ha demostrat el tripartit, convé afegir-hi el fet de no haver perseguit el recanvi de les elits. Uns (PSC) perquè formen part de les existents; altres (ERC) perquè n'han pretès formar-ne part sense renovar el sistema, tot adaptant-se als mètodes existents. En conseqüència, el país ha detectat canvis només en allò que depèn directament del DOG com, per exemple, els límits de velocitat i altra reglamentació de flaire “economia planificada”.

Però constituiria un error pensar que les elits s'han enquistat ara. Desenvolupen arrels d'ençà de la mort de Franco i, en alguns casos, des d'abans. És paradigmàtic el cas Palau. Totes les ires s'han centrat en el senyor Millet, però no en els veritables responsables del desori: els membres del patronat. Allí s'hi barregen des d'hereus del franquisme fins a gent considerada catalanista. I ningú ha tingut el coratge de demanar-los responsabilitats i fer-los fora. També tenim el cas de les caixes d'estalvi. Contràriament al que ha succeït a la resta del món, lluny de castigar els que han provocat el forat, se'ls ha mantingut en el càrrec.

El ventall d'exemples és molt ampli i l'aversió al canvi ha esdevingut norma. Es troba convenient l'existència de candidatures úniques a organismes com la Cambra de Comerç, Foment..., i es considera un atac als interessos de la comunitat que s'hi presentin alternatives. Alternatives que, a sobre, són combatudes amb males arts. Aquesta fruïció pels privilegis, aquesta aversió a la renovació, ha generat una societat poruga, immobilista i decadent. Gerents de sempre per a empreses de sempre, que arriben a dalt de tot a l'edat en què, a l'estranger, els executius són reemplaçats per sang nova. Però també caparrons de secció de petites empreses que dediquen els seus esforços a protegir-se, a lluitar perquè res no els bellugui. Tots ells confirmen la frase que assegura que si Bill Gates fos d'aquí, Microsoft no existiria.

El nou govern que surti de les eleccions haurà de transmetre confiança. Però acabarà d'enfonsar el país si aquesta confiança és per als de sempre, i no per als que volen fer coses noves. Noves elits que no han de rebre ni favors ni subvencions sinó, simplement, comptar amb la complicitat del seu govern.

http://avui.elpunt.cat/

Que es prenguin la medicina que recepten

Salvador Cardús

 

M’han decebut els votants de la patronal catalana Foment que, a l’hora de la veritat, han decidit premiar un dirigent atrapat per una gestió burocratitzada i ineficient i que –segons les pròpies interpretacions dels vencedors- han votat més preocupats pel futur de la CEOE espanyola que pel del mateix Foment, o que han perpetuat aquells que amb l’argument de la no dependència política, resulta que s’ofereixen al govern de torn, sigui quin sigui, a canvi d’una sucosa subvenció renunciant a cap posicionament crític.

Francament, és irritant que després de tant sentir l’empresariat donar consells sobre l’eficiència en la gestió, sobre la necessitat de lideratges forts, la capacitat per assumir riscos, el valor de l’esforç i la innovació i tantes altres recomanacions agosarades, a l’hora de la veritat, hagin preferit la continuïtat, la confortabilitat d’allò que ja es coneix, els equilibris de sempre o el camí fàcil i sense riscos. En definitiva, que hagin confiat més en la família –en el sentit sicilià de la paraula- que no fer-ho en un programa racional de renovació.

Val a dir que la decisió majoritària del vot que s’ha expressat a Foment es fa més incomprensible precisament pel marc de canvi general que es respira a Catalunya, també entre els veritables emprenedors. Las darreres preses de posició del Cercle d’Economia, fins i tot de la tímida Cambra de Comerç i no cal dir del Cercle Català de Negocis, apuntaven cap a una altra direcció ben diferent. El resultat de les eleccions de Foment no és que desmenteixin els aires renovadors, però sí que situen Foment fora de l’esperit dels temps.

Pot molt ben ser que, segons les interpretacions a les que abans em referia, hi hagi qui ha votat Rosell comptant que així seria més fàcil que presidís la CEOE. Ja en parlarem de com acaba l’aventura. Però, en tot cas, amb aquesta estratègia, sembla que Foment vulgui insistir en la idea d’anar a reformar Espanya, pretensió que a hores d’ara no és que sigui una opció conservadora, sinó directament ridícula. Si Rosell a la CEOE ha de ser tan “reformista” com ho ha estat durant quinze anys a Foment, ja sabem de quin mal moriran... I si l’empresariat català encara confia en un món empresarial espanyol que és còmplice d’esquilar-nos fins a un 10 per cent del PIB, és que la seva covardia és més forta que els seus interessos.

Podríem dir allò de “ja s’ho faran”. Però el problema és que si les organitzacions empresarials no segueixen el ritme de canvi del conjunt del país, tots hi sortirem perdent. Esperem que tot plegat hagi estat resultat d’un moment de feblesa, o fins i tot resultat d’una escassa tradició democràtica que fa que els espanti anar a votar i fer transparents les divergències. I esperem que ben aviat Foment s’apliqui la medicina que recomana a la resta de la societat i recuperi el temps perdut fins a posar-se a l’alçada de tota la resta de país.

 

http://www.naciodigital.cat/

NEIX ARA INDEPENDENCIA, EL REAGRUPADOR DE BLOGS INDEPENDENTISTA

Recollint l’esperit dels Blocs amb Estrella presentem el portal  www.Araindependencia.cat com un reagrupador de blogs que donem suport a la candidatura de Reagrupament Independentista.

Davant dels fets esdevinguts en els darrers anys i sobretot amb la constatació evident amb la sentència del Tribunal Constitucional Espanyol que no hi ha cap possibilitat de ser català dins d’Espanya, pensem que  la nació catalana necessita per poder sobreviure (culturalment, econòmicament, socialment) engegar un procés independentista que culmini el més aviat possible amb la constitució de l’Estat Català.

Recollint l’esperit de les manifestacions unitàries a favor de la independència de Brussel·les fa un any i mig i de Barcelona aquest estiu, un grup de blogaires hem decidit donar suport explícit a la candidatura que porta més d’un any treballant-hi, amb un programa polític per la Catalunya independent  i amb el compromís ferm de presentar al Parlament les següents iniciatives parlamentaries:

-  Constitució de Catalunya: Serà el primer projecte de llei que es presentarà per ser debatuda i votada al Ple del Parlament

-  Llei Electoral: Nova llei electoral definint circumscripcions electorals petites amb llistes obertes a on els partits tinguin menys força.

-  Llei del Bon Govern: Tot un seguit de propostes per regenerar les institucions i els seus representants (Incompatibilitats, limitació de mandats, declaració patrimonial, etc.)

Arran de la negació unànime de tots els partits parlamentaris d’admetre les iniciatives legislatives populars per convocar un referèndum d’independència, fent cas omís a la voluntat del poble català expressada per més de mig milió vots afirmatius en els referèndums populars, fem una crida a  tots els catalans independentistes que recolzin la candidatura formada per Reagrupament Independentista, Suma Independència, Bloc Sobiranista Català i amb el recolzament del Centre Català de Negocis perquè al Parlament hi hagi un grup de diputats que tinguin com a eix prioritari  la declaració unilateral d'independència, i a la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim.

Un estat català ens permetrà fer créixer la nostra economia, crear més oportunitat per les persones i assegurar un futur brillant per a tots. És temps d’avançar.

Ara sí, ara toca.

Ara toca Independència!!

Fan com qui no ens sent

l'ambició nacional ha passat per davant

de la representació política

 Salvador Cardús i Ros

www.avui.cat 03/10/10

“Aigo, vos demanam, aigo, i vos, senyor, mos dau vent”, canta Maria del Mar Bonet en una de les seves bellíssimes i impressionants cançons. I jo no sabria expressar millor la situació que es crearà al nostre país arran de les eleccions del dia 28 de novembre. És a dir, ens trobarem, per una banda, amb una ciutadania que majoritàriament ha pres consciència que l'autonomisme és una via morta que no du enlloc, i de l'altra, unes ofertes electorals que fan curt d'horitzó –encara tossudes a negociar amb Espanya– o que fan curt d'organització, per improvisació o joventut.

De manera que mentre el país està assedegat de nous i ambiciosos horitzons, el nostre sistema polític ens ofereix vent, amb propostes condemnades de bell antuvi al fracàs.
La situació té una explicació fàcil: la potència i la precipitació dels fets ha atrapat l'estratègia sempre poruga de la política. La truita s'ha girat des d'aquell divendres 30 de setembre de 2005, en què, com tota la resta de partits, CDC celebrava en una nota de premsa que s'hagués aprovat “un Estatut ambiciós i a l'altura dels anhels de Catalunya”, fins a l'evidència, just cinc anys després, de la impotència d'un nou Estatut que després de la ribotada a les Corts, ha estat finalment sotmès a una constitucional castració química i quirúrgica. Fins al 2003, la representació política al Parlament mostrava una cara més nacionalista del que era el país en realitat. L'aspiració nacional quedava sobrerepresentada políticament, també per les virtuts representatives del president Pujol.

I aquest desequilibri, per dir-ho així, el 2003 es va mantenir, si no exagerar, amb la contundent victòria d'ERC i sense que CiU hi prengués mal. No és estrany que tot el procés de reforma de l'Estatut estigués sota la sospita, remarcada insistentment pel PP i la resta de detractors, que la gent no l'havia pas demanada ni la sentia com a necessària.

Però la truita, com deia, s'ha girat ràpidament. Ara, i després de l'experiència de les consultes per a la independència, amb un èxit incomparable amb cap altra mobilització que s'hagi conegut mai al nostre país, és l'ambició nacional la que ha passat davant de la representació política. Les enquestes gens sospitoses de condescendències ni complicitats d'El Periódico o La Vanguardia ho deixen ben clar. La darrera d'aquesta setmana mateix, el Racòmetre de RAC 1, insisteix en les mateixes proporcions: el 48,8% dels enquestats votarien sí en un referèndum sobre la independència, mentre que un 9,7% estan indecisos i un 41,4% dirien no.


Ara bé: aquesta predominança de l'ambició d'emancipació nacional que detecten les enquestes des fa força mesos, fins i tot abans de la sentència del Constitucional –i, per tant, que no sembla pas reactiva–, quan es tradueix en expectativa –encara lluny del dia de les eleccions, també s'ha de dir–, resulta que el vot a propostes explícitament independentistes cau a poc més del 10 per cent. ¿On podrien anar a parar la resta de partidaris de la independència? Una mica entre tots els partits no independentistes, a CiU especialment, però també molt a ICV, força al PSC, fins i tot al PP –un 10 per cent d'antics votants la volen–, molt al vot en blanc i força a l'abstenció.

Doncs bé: és aquest contrast el que fa visible el nou desequilibri, ara en sentit contrari al dels primers vint-i-cinc anys de Generalitat restaurada. Hi ha més ambició nacional que no pas oferta política sòlida i fiable que sigui capaç de recollir explícitament l'aspiració nacional dels catalans.

Es poden fer moltes especulacions sobre els perquès. Posem, en primer lloc, que el desig explícit d'independència encara no hagi quallat clarament en un compromís independentista. És a dir, hom pot pensar que seria favorable a una independència a cost zero i alts beneficis, però que de moment no està disposat a assumir uns riscos que troba excessius. També hi pot haver qui aposti clarament per la independència, però que cregui que davant la crisi i la sensació de desgovern, ara per ara, és millor resignar-se a votar una força que, sense desviar-se del camí, sigui més moderada i, sobretot, estigui ben preparada per governar, com ara CiU. És més difícil saber com es fa compatible voler la independència i votar PSC o PP, i aquí encara hi podria haver sorpreses.

Finalment, hi pot haver molts dels qui volen la independència que no trobin prou sòlides les ofertes explícites que se'ls fan, sigui ERC o siguin les noves propostes de Reagrupament o la improvisada Solidaritat.

Sigui com sigui, tenim l'evidència d'un país que no es resigna a la situació actual, i una oferta política molt per sota d'aquesta ambició. Les rònegues apel·lacions a no fragmentar el país del PSC, l'impossible concert econòmic de CiU, la jocfloralesca proposta d'ICV d'aconseguir Estat propi dins d'una Espanya confederal i plurinacional –seria més fàcil voler ser membre de la Confederació Helvètica–, i fins i tot la per a mi errònia estratègia d'ERC de començar la casa per la teulada amb un referèndum, no estan a l'alçada d'allò a què aspiren la majoria de catalans. I, probablement, les noves formacions tampoc no són percebudes –amb raó o sense– a l'alçada del rigor que exigeix l'horitzó de la independència.

“Aigo, vos demanam, aigo, i vós, senyor, mos dau vent i mos girau ses espatles i feis com qui no mos sent”. Aquesta és la realitat: els partits fan com qui no ens sent. De moment.