"El 23 de febrer del 1981 el Rei ja va demostrar de què anava la cosa en convocar tots els partits polítics a pactar la sortida d’aquell cop d’estat, amb l’exclusió dels partits nacionalistes de Catalunya i Euskadi"
El president Pujol va declarar, en resposta a l’última agressió de poder central contra l’autogovern de Catalunya (la relativa a la suspensió cautelar del caràcter preferent de la llengua catalana a l’Ajuntament de Barcelona i a una Diputació), que ell no havia demanat mai una reforma de l’Estatut, perquè estava convençut que si el tocàvem la cosa acabaria pitjor. Segur que, amb la seva clarividència, s’havia adonat que hi havia en marxa una ofensiva per terra, mar i aire i per tots els azimuts (que és com ho hauria dit el General de Gaulle) i que, en qualsevol renegociació hi perdríem bons i esquelles. Com també és cert que es va comprometre amb J.Mª Aznar, això sí, amb bones contrapartides de peix al cove a no demanar la millora o la recuperació de l’Estatut inicialment pactat. Però, en tot cas, queda clar que l’autonomia de Catalunya només va durar del 8 de maig del 1980 fins al 23 de febrer del 1981.
Immediatament després d’aquella irrupció de la Brunete (la divisió cuirassada dels carros de combat de l’exèrcit espanyol), el Rei ja va demostrar de què anava la cosa en convocar tots els partits polítics a pactar la sortida d’aquell cop d’estat, amb l’exclusió dels partits nacionalistes de Catalunya i Euskadi. Ja es veia a venir, per tant, que la reunió d’emergència es feia contra els dos grans absents i, naturalment, d’allà en va sortir la primera gran retallada de l’Estatut perpetrada amb la LOAPA, una llei que, tot i que va ser parcialment rebutjada pel Tribunal Constitucional, ja es va carregar tota l’arquitectura de l’autogovern a fi de reduir-los a una simple descentralització de model corporació local o Diputació, com a màxim. Envalentits per aquest gir copernicà, els alts funcionaris-mandarins de l’administració central de l’estat van posar en marxa el “lobby” Asociación Española de Administración pública que agrupava llavors els qui negociaven els traspassos a les autonomies i van decidir de publicar un llibre sobre els perills funcionals del nou model d’Estat.
Els denunciants-privilegiats administradors d’un centralisme brutal es va constituir com a col•lectiu “Javier de Burgos”, en evocació del creador de les províncies i, va publicar al 1983 el llibre “España: por un Estado federal” on ja s’establien les bases brutalment restrictives d’unes autonomies que, d’acord amb aquells principis, han quedat en grau de temptativa frustrada. Amb pròleg d’Alejandro Muñoz Alonso i epíleg de Jorge de Esteban, protesten contra l’esment de la Constitució de “tots els pobles d’Espanya”, contra la impossibilitat de impedir que una comunitat es declari nació i contra el Fons de Compensació Interterritorial que era insuficient per a redistribuir el resultat de la pressió tributaria de forma “solidària”. Ja em diran que tenen a veure totes aquestes qüestions amb el bon servei que ha de prestar la funció pública. Tanmateix, alguns simpatitzants d’aquest col•lectiu, com ara el secretari d’estat Palao, han aconseguit els seus propòsits i Palao, en concret, que el Port de Barcelona que, fins i tot, durant el franquisme ja era autònom, ara sigui una dependència del ministeri de Foment o que AENA s’hagi quedat la gestió de l’aeroport de Barcelona contra els interessos generals i a favor de Iberia i les companyies constructores que es moquen amb El Prat i després de reduir-lo a “low cost” sense vols transoceànics, el llencen com un kleenex usat.
Van ser funcionaris com aquests els qui amb deslleialtat manifesta i, abusant del seu coneixement dels temes, van enganyar els nostres ingenus negociadors inexperts. Van actuar com a trilers i van amagar les potestats que corresponien als traspassos de competències. Van aixecar la camisa dels nous responsables pel que fa a les valoracions. Van anorrear la noció de competència exclusiva, que vol dir excloent. Van vulnerar totes les facultats amb les lleis de bases a la planificació general de l’economia i els partits majoritaris al Congrés dels Diputats els van seguir un joc que ens ha conduït a un atzucac i a la gravíssima estafa i a la immensa presa de pel de trencar un solemne pacte d’estat mitjançant les onades successives de Brunetes que se salten les regles de la democràcia a fi de que tot torni a ser igual que abans. Si tenen paciència, on en una propera ocasió podria referir-me a les Brunetes mediàtiques i judicials i a moltes d’altres que des del Banc d’Espanya al Defensor del Pueblo estan rabiosament activades.
Immediatament després d’aquella irrupció de la Brunete (la divisió cuirassada dels carros de combat de l’exèrcit espanyol), el Rei ja va demostrar de què anava la cosa en convocar tots els partits polítics a pactar la sortida d’aquell cop d’estat, amb l’exclusió dels partits nacionalistes de Catalunya i Euskadi. Ja es veia a venir, per tant, que la reunió d’emergència es feia contra els dos grans absents i, naturalment, d’allà en va sortir la primera gran retallada de l’Estatut perpetrada amb la LOAPA, una llei que, tot i que va ser parcialment rebutjada pel Tribunal Constitucional, ja es va carregar tota l’arquitectura de l’autogovern a fi de reduir-los a una simple descentralització de model corporació local o Diputació, com a màxim. Envalentits per aquest gir copernicà, els alts funcionaris-mandarins de l’administració central de l’estat van posar en marxa el “lobby” Asociación Española de Administración pública que agrupava llavors els qui negociaven els traspassos a les autonomies i van decidir de publicar un llibre sobre els perills funcionals del nou model d’Estat.
Els denunciants-privilegiats administradors d’un centralisme brutal es va constituir com a col•lectiu “Javier de Burgos”, en evocació del creador de les províncies i, va publicar al 1983 el llibre “España: por un Estado federal” on ja s’establien les bases brutalment restrictives d’unes autonomies que, d’acord amb aquells principis, han quedat en grau de temptativa frustrada. Amb pròleg d’Alejandro Muñoz Alonso i epíleg de Jorge de Esteban, protesten contra l’esment de la Constitució de “tots els pobles d’Espanya”, contra la impossibilitat de impedir que una comunitat es declari nació i contra el Fons de Compensació Interterritorial que era insuficient per a redistribuir el resultat de la pressió tributaria de forma “solidària”. Ja em diran que tenen a veure totes aquestes qüestions amb el bon servei que ha de prestar la funció pública. Tanmateix, alguns simpatitzants d’aquest col•lectiu, com ara el secretari d’estat Palao, han aconseguit els seus propòsits i Palao, en concret, que el Port de Barcelona que, fins i tot, durant el franquisme ja era autònom, ara sigui una dependència del ministeri de Foment o que AENA s’hagi quedat la gestió de l’aeroport de Barcelona contra els interessos generals i a favor de Iberia i les companyies constructores que es moquen amb El Prat i després de reduir-lo a “low cost” sense vols transoceànics, el llencen com un kleenex usat.
Van ser funcionaris com aquests els qui amb deslleialtat manifesta i, abusant del seu coneixement dels temes, van enganyar els nostres ingenus negociadors inexperts. Van actuar com a trilers i van amagar les potestats que corresponien als traspassos de competències. Van aixecar la camisa dels nous responsables pel que fa a les valoracions. Van anorrear la noció de competència exclusiva, que vol dir excloent. Van vulnerar totes les facultats amb les lleis de bases a la planificació general de l’economia i els partits majoritaris al Congrés dels Diputats els van seguir un joc que ens ha conduït a un atzucac i a la gravíssima estafa i a la immensa presa de pel de trencar un solemne pacte d’estat mitjançant les onades successives de Brunetes que se salten les regles de la democràcia a fi de que tot torni a ser igual que abans. Si tenen paciència, on en una propera ocasió podria referir-me a les Brunetes mediàtiques i judicials i a moltes d’altres que des del Banc d’Espanya al Defensor del Pueblo estan rabiosament activades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada