Hi ha coses que ens les hauríem de fer mirar. Per exemple, que en plena crisi econòmica, REPSOL apugi el dividend un 23,53 p.c., mentre ens clava als consumidors uns increments del preu dels carburants d’autèntica aurora boreal. Tot plegat, perquè el president de SACYR, del Rivero necessita que el 20 p.c. del capital de la petroliera que va adquirir a crèdit i que, durant l’època de les vaques grasses, anava pagant amb els beneficis de la mateixa empresa comprada, li representi un ingrés suficient per a cobrir els forats de la seva constructora – Inmobiliaria originaria. I també, perquè La Caixa, amb el 14,12 p.c. del capital, necessita igualment fer calaix per a fer front als seus problemes. El resultat, evidentment, ha significat que SACYR s’emporti 256,5 m. d’euros i La Caixa se’n embutxaqui uns altres 181 m. només per aquest exercici. I, naturalment, que vostès i jo, amables lectors, hem hagut de pagar tot aquest festival amb unes tarifes més altes i sense justificació possible, perquè sempre es produeix el fenòmen que es va quantificar durant el primer semestre del 2009 quan el petroli va baixar un 9 p.c. i, en canvi, el carburant a la benzinera es va augmentar d’un 16 p.c.. I, per si fos poc, Repsol, Cepsa, BP i Galp es burlen, amb preus idèntics, del Tribunal de Defensa de la Competència i marquen a 5.000 benzineres els preus de compra i els de venda. Ja es veu, doncs, en què consisteix la proclamada economia de mercat.
En aquest ordre de coses, tots els moviments en el sector de serveis públics privatitzats sempre es produeix en contra dels usuaris indefensos i esclavitzats sense escapatòria possible. A Madrid, capital europea de l’endeutament municipal, amb els 7000 m. que ha acumulat l’alcalde Gallardón ja es plantegen la privatització del Canal de Isabel II que subministra a meitat de preu que Aigües de Barcelona un líquid element de tan bona qualitat que s’havia pensat en vendre-la embotellada. Molta gent s’ha interessat per aquest negoci, perquè a part de Telemadrid és l’única possibilitat de fer allò del privatitza que alguna cosa queda. De moment ja s’han fet operacions en matèria de clavegueram i d’empreses de seguretat que vigilen la xarxa sota la tutela d’un germà de Mayor Oreja, que es conseller de medi ambient de Madrid. De rebot, però, de la cessió d’aigües de Barcelona per part de La Caixa a la francesa Suez han passat d’altres coses. Se’n recorden de quan ens deien que no es podien allargar les canonades que ja arriben a Montpeller per a fer el transvasament d’aigua del Roïne? Primer va ser el ministre Borrell que va mostrar una idea semblant a la d’Espanya com a “unidad de destino hidràulico en lo universal” i, després, amb motiu de l’ultima sequera, se’ns va dir que no es podia deixar una cosa tan estratègica com l’abastiment parcial de l’aigua en mans d’una potencia estrangera. Doncs bé, ara resulta que se’ls pot vendre tota l’exclusiva d’un servei de primera necessitat en clara contradicció amb els principis anteriorment expressats. Animats per l’èxit d’aquesta operació colonial facilitada per La Caixa que, una vegada més, necessita fer calaix, els francesos d’AGBAR ja s’han postulat per a comprar el Canal de Madrid. I com a mostra de bona voluntat, el primer que han fet és domiciliar a Madrid totes les filials que es dediquen a activitats no regulades. Ja poden endevinar, per tant, on es situaria la totalitat del negoci si els sortís bé la compra d’aquest Canal que fa unes despeses publicitàries astronòmiques i no comprensibles en el cas d’un monopoli a no ser que serveixin per a guanyar-se l’afecte dels mitjans de comunicació agraciats pels anuncis.
A la Cort de les Meravelles hi passen, però, moltes més coses de les quals sovint, en aquest petit racó del Nord-est (Guardiola dixit) ens passen desapercebudes. En efecte, no solament fem un AVE que té estacions com les d’Osca o de Guadalajara on només hi ha un màxim de 15 passatgers diaris i seria més barat pagar-los-hi una “limousine”, sino que també tenen una política aeroportuària que és una autentica passada. Quatre aeroports en un territori tan petit com Euskadi i La Rioja són un excés i una forma de pèssima assignació de recursos. Però, en lloc de rectificar, el govern central ha optat per dur a terme unes inversions descomunals a l’aeroport de León. Una terminal magnifica “made in Acciona-Entrecanales” amb capacitat per a vols transatlàntics és el monument a la desproporció de l’esforç amb el nombre de passatgers que enguany no han passat dels 80.000 tot i que la capacitat és de 5 milions de viatgers. A part que amb una inversió (paraula inexacta quan la despesa no pot traduir-se en rendiments) de 4.000 m. d’euros, León quedarà a dues hores d’AVE de Barajas, després de connectar amb Valladolid. A més a més, de cara a la privatització dels aeroports, el Reial Decret de foment de la inversió traspassa els bens de domini públic que, al seu moment, van ser expropiats per raons d’interès general a una nova empresa (“Aena Aeroports”). Déu n’hi do, oi? Sobretot si tenim en compte que estem parlant de bens immobles aeroportuaris valorats en 15.500 m. d’euros.
En aquest ordre de coses, tots els moviments en el sector de serveis públics privatitzats sempre es produeix en contra dels usuaris indefensos i esclavitzats sense escapatòria possible. A Madrid, capital europea de l’endeutament municipal, amb els 7000 m. que ha acumulat l’alcalde Gallardón ja es plantegen la privatització del Canal de Isabel II que subministra a meitat de preu que Aigües de Barcelona un líquid element de tan bona qualitat que s’havia pensat en vendre-la embotellada. Molta gent s’ha interessat per aquest negoci, perquè a part de Telemadrid és l’única possibilitat de fer allò del privatitza que alguna cosa queda. De moment ja s’han fet operacions en matèria de clavegueram i d’empreses de seguretat que vigilen la xarxa sota la tutela d’un germà de Mayor Oreja, que es conseller de medi ambient de Madrid. De rebot, però, de la cessió d’aigües de Barcelona per part de La Caixa a la francesa Suez han passat d’altres coses. Se’n recorden de quan ens deien que no es podien allargar les canonades que ja arriben a Montpeller per a fer el transvasament d’aigua del Roïne? Primer va ser el ministre Borrell que va mostrar una idea semblant a la d’Espanya com a “unidad de destino hidràulico en lo universal” i, després, amb motiu de l’ultima sequera, se’ns va dir que no es podia deixar una cosa tan estratègica com l’abastiment parcial de l’aigua en mans d’una potencia estrangera. Doncs bé, ara resulta que se’ls pot vendre tota l’exclusiva d’un servei de primera necessitat en clara contradicció amb els principis anteriorment expressats. Animats per l’èxit d’aquesta operació colonial facilitada per La Caixa que, una vegada més, necessita fer calaix, els francesos d’AGBAR ja s’han postulat per a comprar el Canal de Madrid. I com a mostra de bona voluntat, el primer que han fet és domiciliar a Madrid totes les filials que es dediquen a activitats no regulades. Ja poden endevinar, per tant, on es situaria la totalitat del negoci si els sortís bé la compra d’aquest Canal que fa unes despeses publicitàries astronòmiques i no comprensibles en el cas d’un monopoli a no ser que serveixin per a guanyar-se l’afecte dels mitjans de comunicació agraciats pels anuncis.
A la Cort de les Meravelles hi passen, però, moltes més coses de les quals sovint, en aquest petit racó del Nord-est (Guardiola dixit) ens passen desapercebudes. En efecte, no solament fem un AVE que té estacions com les d’Osca o de Guadalajara on només hi ha un màxim de 15 passatgers diaris i seria més barat pagar-los-hi una “limousine”, sino que també tenen una política aeroportuària que és una autentica passada. Quatre aeroports en un territori tan petit com Euskadi i La Rioja són un excés i una forma de pèssima assignació de recursos. Però, en lloc de rectificar, el govern central ha optat per dur a terme unes inversions descomunals a l’aeroport de León. Una terminal magnifica “made in Acciona-Entrecanales” amb capacitat per a vols transatlàntics és el monument a la desproporció de l’esforç amb el nombre de passatgers que enguany no han passat dels 80.000 tot i que la capacitat és de 5 milions de viatgers. A part que amb una inversió (paraula inexacta quan la despesa no pot traduir-se en rendiments) de 4.000 m. d’euros, León quedarà a dues hores d’AVE de Barajas, després de connectar amb Valladolid. A més a més, de cara a la privatització dels aeroports, el Reial Decret de foment de la inversió traspassa els bens de domini públic que, al seu moment, van ser expropiats per raons d’interès general a una nova empresa (“Aena Aeroports”). Déu n’hi do, oi? Sobretot si tenim en compte que estem parlant de bens immobles aeroportuaris valorats en 15.500 m. d’euros.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada