“Faites vos Jeux”!, per Francesc Sanuy

"L’ingrés de la venda d’un 30 p.c. del negoci del joc representa una aportació efímera en la solució dels grans problemes d’un govern"

Aquests país s’ha convertit en un serial per entregues que constantment ens causa un ensurt o ens deixa bocabadats amb una sorpresa. Probablement, una de les raons que expliquen aquesta trajectòria tan variable que ens neguiteja sigui que el primer ministre ZP sembla que s’hagi quedat paralitzat con un conill enlluernat pels fars d’un cotxe. O bé que “in extremis” i pressionat pels governs estrangers o els organismes internacionals, faci viratges espectaculars i, d’un dia per l’altre, amb brusquedat i contradicció, passi a fer una política completament diferent. 
Ja ho diuen els informes de la diplomàcia americana filtrats pel Wikileaks que “és un home d’astúcia felina” i, per tant, impredictible. I, pendent, com està, del regat curt i del qui dia passa, any empeny, acaba de fer dues maniobres insòlites. La primera, declinar la participació de la cimera iberoamericana de Mar del Plata i cedir tota la representació al Rei. I la segona, deixar en mans de Rubalcaba el rol presidencial executiu en el conflicte dels controladors aeris. 

Potser temia haver de comparèixer a la reunió d’ahir de la UE on, finalment, no sembla que s’hagin pres decisions transcendentals i que prèviament s’han fet servir les videoconferències. Malauradament, la trobada va coincidir abans d’ahir amb la publicació per part del Financial Times del “ranking” dels ministres de finances dels països de l’Eurozona. Els criteris de valoració eren capacitat política, resultats de les mesures econòmiques i credibilitat en els mercats. I la ministra Salgado va quedar penúltima just per davant del ministre Lenihan d’Irlanda.

És, doncs, en aquest marc inestable i amb aquesta presa de decisions vacil•lant que s’han anunciat les últimes privatitzacions o la puja d’impostos sobre el tabac per a que l’Estat pugui arribar a final de mes. Que els assalariats i les classes mitjanes ja fa temps que malden per a aconseguir-ho, amb la circumstància agreujant que les famílies ja fa temps que s’han hagut de vendre la coberteria. Ja saben segurament allò que diuen els anglesos: quan un convidat a casa teva es passa el sopar dient que és molt honrat, abans que no se’n vagi, repasso sempre si em falten culleretes. Bé, en tot cas, a part dels aeroports, ara toca privatitzar les loteries. Aparentment, la fórmula serà la transformació de la LAE (Loteries i Apuestas de l’Estat) en una societat mercantil. Pocs dies abans, el Secretari d’Estat d’Hisenda, Carlos Ocaña, va descartar la privatització en una intervenció parlamentària, però Zapatero es veia forçat a escurar-se les butxaques i anunciava la privatització d’un 30 p.c. Seria convertir la ONLAE en una mena de SEPI (Societat Estatal de Participacions Industrial) i a la Llei de Pressupostos pel 2011 ja recull en una disposició addicional aquesta possibilitat. 

Lògicament, les més de 4.000 administracions de loteries no saben com les afectarà el nou sistema i tot això els passa just en vigílies del sorteig de la grossa de Nadal. S’està improvisant, doncs, en relació a una activitat que té 270 anys d’història, que en tant que loteria nacional estricta, segurament és la més gran del món i que es manté com un eficaç instrument de recaptació fiscal, atès que dediquem 210 € anuals per capità als jocs del sector públic. L’únic sector privat que supera la facturació de la LAE és el de les màquines escurabutxaques. Per tant, és possible que la cessió d’un 30 p.c. del negoci a les empreses privades sigui pa per a avui i fam per a demà o matar la gallina dels ous d’or només per a demostrar que el govern està disposat a passar el rasclet. De fet, l’ingrés de la venda d’un 30 p.c. del negoci del joc representa una aportació efímera en la solució dels grans problemes d’un govern que ha de retallar despeses i augmentar ingressos en una situació de crisi que no afavoreix precisament la recaptació d’ingressos.

Fa talment l’efecte que es matin mosques a canonades. No seria més lògic fer pagar més al més rics o als beneficis extraordinaris de pilotades com la d’ACCIONA en el “passing shot” d’Endesa? O bé prohibir tota la publicitat institucional de l’Ajuntament (visc/ a Barcelona), de la Generalitat o de conscienciar a la gent que no mengin peix petit a base d’un anunci del FROM – “Gobierno de España”. En uns moments com els que estem patint, és normal que un oligopoli com REPSOL que ens apuja cada dia el preu dels carburants faci una despesa d’anuncis de 200 m. d’euros a l’any? En tot cas, les empreses privades ja han demostrat el seu interès per els loteries. Les més destacades són CIRSA, CODERE, Recreativos Franco, l’italiana Lottomatìca i BWIN. Atenció a aquesta última. Es una societat domiciliada a Gibraltar que no paga impostos a Espanya, que té la casa mare a Àustria i que domina el joc per internet. En realitat, però, allò que té amoïnats els altres competidors no és el joc on line, sinó el fet que BWIN és el patrocinador del Real Madrid que paga 18 m. d’euros cada any pel logo de la samarreta en un país en que la llotja presidencial del Bernabeu té la merescuda fama de ser un dels llocs principals on es fan tractes en tota classe de negocis públics – privats. 

Ens troben, doncs, en plena febre privatitzadora i la Comunitat de Madrid es planteja la venda del “Canal de Isabel II”, mentre l’endeutadíssim Ajuntament del Madrid de Ruiz Gallardón es ven la participació de Mercamadrid a una altra empresa municipal. Deu ser la comptabilitat creativa. I, en resum, que si l’alcalde de Mòstoles aixequés el cap potser diria: “españoles y extranjeros, la patria está en peligro, acudid a comprarla”.

http://www.elsingulardigital.cat/